Francisco Javier Vera Manzanares

La nostra llar és un lloc incomparable i magnífic, l’únic astre del qual som conscients que hi ha vida
en ell, diversa i bella, la qual cosa anomenem biodiversitat: diversitat viva que s’expressa en infinitat de colors, formes, mides i moltes altres qualitats que la fan singular en el nostre planeta. No obstant això d’un temps ençà hem perdut la noció del valor de la vida, i cada cop es degrada més. Potser és perquè mirem lluny, cap a les estrelles, i oblidem on tenim els peus: la nostra llar.
Això comporta una sèrie de conseqüències que repercuteixen sobre la vida animal, ecosistèmica i humana. Es reflecteixen en la crua realitat de la crisi planetària que estem vivint, composta per tres principals crisis: la climàtica, la causada per la contaminació i la pol·lució i per últim la pèrdua de
biodiversitat.
Les advertències a les quals ens enfrontem com a espècie i generació tenen en comú que amenacen
la vida i els drets humans. Són produïdes pel mateix motor: un model de producció i consum, i en general de societat que privilegia coses materials sobre els territoris, els animals, el nostre planeta i el nostre futur.
Aquest problema també impacta sobre l’economia, la pobresa, els conflictes armats, la migració i molts aspectes més de la nostra societat. És un problema integral, d’una magnitud que encara no hem dimensionat i una complexitat que tampoc no imaginem. Davant d’això, molts poden sentir-se
impotents o ansiosos per la incertesa que provoca el problema, tant que ja hi ha qui utilitza el terme ‘ecoansietat’; no obstant jo vull proposar l’ecoesperança. Però què vol dir ecoesperança? En primer lloc és important assenyalar que l’ecoesperança no és una paraula buida com les que usen els “coach” del pensament positiu que ens volen vendre la felicitat individual com la solució als problemes del nostre temps, sense interpel·lar l’estructura on es desenvolupen aquests problemes; en aquest sentit, l’ecoesperança és un element que es construeix col·lectivament, ja que en el moment actual no és possible enfrontar els reptes que tenim de cap altra manera.
Actualment estem vivint els nivells de violència més alts des de la Segona Guerra Mundial i veiem com augmenten també els discursos totalitaris que amenacen la Democràcia i els consensos que durant més de 70 anys s’han construït entre nacions; en aquest moment ens hem d’omplir de valentia per defensar i promoure els drets humans i especialment el dret que tenim a viure en un planeta sa, net, digne i en pau. Per això l’ecoesperança és un valor molt important ja que una altra de les seves característiques és que igual que la natura, és resilient i s’aferra a la vida; així com la natura té la increïble capacitat de restaurarse per si mateixa, l’ecoesperança s’aferra, reneix, roman: en altres paraules, l’ecoesperança resisteix sempre! A més, quan tenim ecoesperança tenim un superpoder perquè encara que som conscients del caos que ens envolta, transformem la indignació en ecoesperança, com a motor de canvi per transformar-lo i en aquest sentit ens permet construir un món millor i quin altre superpoder podria ser millor que transformar la realitat?
La meva proposta d’ecoesperança fonamentalment és una crida a l’acció (que possiblement molts ja
estan prenent) ja que l’ecoesperança es basa en accions, compromisos i ambició: l’important és fer
el primer pas, encara que de vegades costi una mica però és el primer maó que podem aportar a la llarga lluita per casa nostra comuna.
Moltes vegades també (i ho menciono per la meva experiència personal) hi ha gent que deslegitima
els nostres arguments pel simple fet de provenir de nens, nenes i joves (adultcentrisme) no obstant
recordeu que l’edat per defensar els nostres drets i alçar les nostres veus no està establerta ni limitada, tots i totes podem exercir la nostra veu i fer-la servir com una potent eina per fer del nostre entorn un millor lloc per a tots. Per això no oblidem que l’ecoesperança és l’oportunitat de la nostra generació!