Lorenzo Romeo

…Som Tepitencs

                Ja fa algunes dècades, el prestigiós acadèmic ambientalista alemany Wolfang Sachs, de visita a Mèxic, es va aturar a conversar amb un jove i va preguntar-li si la seva família era pobre, a la qual cosa el jove va respondre: «Perdó senyor, no som pobres ni som rics, som Tepitencs» (Originari del barri de Tepito, a la ciutat de Mèxic).  El connotat acadèmic va mossegar-se la llengua: ell, crític radical del model de desenvolupament occidental, havia caigut en la trampa que converteix les relacions socials en quelcom substantiu: «ser pobre».

                Al refusar aquesta definició assignada des de la categorització social de subalternitat i marginació, el jove va respondre: som tepitencs, dues paraules que concentren la clau de la seva cosmovisió: identitat, sentit de pertinença, comunitat. Per descomptat, la pobresa no existeix com a tal, com si fos un atribut natural d’alguns éssers humans -la majoria, per descomptat. El que sí que existeix és una relació social que genera pobresa i riquesa, dues nocions relacionals, com totes les nocions que remeten a la vida social.

                Qualsevol moviment d’emancipació ha intentat modificar aquesta relació entre riquesa i pobresa, procurant vincular-la amb la lluita contra les desigualtats, obrint nous i desafiants camins i aprenent a treure’n runa antiga. Una d’aquestes runes, és el mateix concepte de desenvolupament heretat del passat colonial.

Desenvolupats Subdesenvolupats Burlats i Apallissats...

                Quan el President Truman va prendre possessió el gener de 1949, va inaugurar la nova estratègia hegemònica entorn del «desenvolupament» i del seu contrari: el «subdesenvolupament», paraula inventada pel propi President. Des que aquesta categorització binària va inaugurar-se, milions de persones han estat traslladades al món dels «subdesenvolupats», majories minoritzades objecte de programes per part dels països «desenvolupats». Societats senceres, amb poderoses civilitzacions delmades en nom del «progrés», van convertir-se en països «en vies de desenvolupament», «vies» interminables de purgatori infinit, carregant l’onerosa culpa d’haver deixat passar el tren del progrés. Burlats pel desenvolupament que mai va ser i apallissats amb deutes, pobresa, repressió i desesperança.

                Un cop començada la postguerra, van definir-se -des de les Nacions Unides- estratègies i programes i cada «dècada de desenvolupament» era la constatació que quelcom no funcionava. Aleshores es va intentar ampliar el concepte de desenvolupament més enllà del creixement i van afegir-se nous adjectius: social, endogen, sostenible, humà, etc. En les posicions oficials dels organismes internacionals, les bases teòriques del model econòmic dominant no van ser qüestionades: una concepció econòmica basada en la falsa premissa individualista d’actors autònoms i atomitzats, que competeixen pels seus interessos i preferències, deslligats dels seus vincles socials i culturals.

                Va costar temps. Es va trigar més de mig segle en entendre quelcom tan senzill com el fet que l’economia no neix ni es reprodueix en un ambient asèptic d’individus separats de la societat. Va costar creure que les condicions d’èxit de l’economia estan fora de la mateixa economia, estan en el teixit social i cultural que es converteix en espai d’interacció els subjectes dels quals no són individus «autònoms», sinó dones i homes concrets, carregats d’històries i somnis, famílies, comunitats on es produeixen no només béns materials, sinó també valors de solidaritat i cooperació.

Economia Social i Emprenedoria

                Sobre les bases de la reflexió anterior, es va començar a concebre la idea d’un model econòmic orientat socialment i el resultat -almenys el que resulta més pertinent per la seva proposta alternativa- es coneix com a Economia Social. Aquest model pretén superar la dicotomia entre el mercat capitalista i l’economia estatal centralitzada i planificada, dicotomia que es pot superar evitant la separació entre economia i societat, pròpia del paradigma econòmic ja esmentat.

                Malgrat l'heterogeneïtat del model, és possible identificar criteris distintius propis de l’economia social. Es tracta d’un model que no es basa en el capital, sinó en el treball i el saber de la gent, per tant, descansa en una lògica que no és l’acumulació capitalista guiada per l’afany de lucre. Així mateix, l’àmbit del treball s’amplia no només al treball productiu sinó també al reproductiu, que inclou les activitats que duen a terme les i els integrants de la família, en particular les dones. L’eix del model, descansa en el desenvolupament de les capacitats integrals de l’ésser humà, la seva capacitat d’aprenentatge; a més, el desenvolupament de l’ésser humà s’oposa a qualsevol mena de pràctica lesiva de la dignitat i només és possible en una societat que aspira al bon viure. Finalment, l’economia social és una economia solidària que produeix valors (solidaritat, reciprocitat, reconeixement) basat en el principi de responsabilitat entre éssers humans i envers la mare terra.

                L’economia que neix des d’aquesta perspectiva, és social perquè produeix societat i no només béns econòmics; però també produeix valor afegit: pot contribuir a crear cohesió social, equitat, benestar, polítiques compartides amb institucions públiques, creació de nous lideratges d’innovació en els territoris.

                L’economia social emergeix des de l’«opció preferencial pels pobres» però no és una opció assistencialista adreçada a «pobres». En efecte, les prioritats dels més vulnerables només es poden afrontar construint estructures, polítiques i espais d’acció i cooperació entre institucions públiques i altres actors. Espais i estructures que, a l’assumir la responsabilitat per les necessitats de tothom, assumeixen la prioritat dels més vulnerables.

                Sobre les bases conceptuals de l’Economia Social, es ve formulant la proposta d’Empresa Social basada en la integració de dos termes històricament antagònics: emprenedoria i social. La finalitat de l’emprenedoria social descansa en la generació de valor social, cultural o ambiental, a diferència d’altres menes d’emprenedories que cerquen generar riquesa econòmica. L’emprenedoria social, pot considerar-se com una forma de propiciar el desenvolupament local i pot considerar-se com a política local de desenvolupament. En aquest sentit, allò local representa l’espai més adient per fomentar pràctiques d’emprenedoria social.

Béns comuns i drets fonamentals

                Davant de la recerca d’alternatives a la dicotomia Estat-Mercat/Públic-Privat, emergeix la necessitat de redescobrir la dimensió d’allò «comú» en tant que element fonamental per a la convivència humana, envers les tendències a la desintegració del teixit social i al malbaratament de recursos naturals. És un debat desafiant, prenent en compte la gran extensió i heterogeneïtat de la noció de «béns comuns»: ambient, paisatge, clima, aigua, cultura, convivència, genoma humà, accés a internet, fórmules de vacunes en situació de pandèmia... La disponibilitat de béns comuns està vinculada a la qualitat de vida i a la felicitat, per això els béns comuns es caracteritzen per ser funcionals a l’exercici dels drets fonamentals de l’ésser humà. Per tant, a aquests béns se’ls pot reconèixer un estatus jurídic específic i, depenent del valor que se li atorgui, poden ser constitucionalitzats.

Concloent: la dimensió continental de l’economia social

                A molts països del nostre Continent s’han anat implementant experiències valuoses d’economia social, algunes, com a Bolívia, Equador i Nicaragua per esmentar alguns exemples, han   reconegut constitucionalment la legitimitat d’un altre model civilitzatori basat en la cosmovisió del Bon viure. Igualment, s’ha consolidat el coneixement teòric i empíric sobre el tema, gràcies al treball constant i al compromís de científics socials que s’han convertit en referències sobre aquest tema, com per exemple, l’economista José Luis Coraggio, inspirador d’aquestes ratlles.