Educació contra la cultura utilitarista i l’analfabetisme polític

Sebas Parra

Un viejo proverbio enseña que mejor que dar pescado es enseñar a pescar. El obispo Pedro Casaldáliga, que nonacióen América pero la conoce por dentro, dice que sí, que eso está muy bien, muy buena idea, pero ¿qué pasa si nos envenenan el río? ¿O si alguien compra el río, que era de todos, y nos prohíbe pescar? O sea: ¿qué pasa si pasa lo que  está pasando? La educación no alcanza                                                                                                                                             Eduardo Galeano

       D’acord, amb l’educació no en fem prou... Cal lluitar també, com a mínim, pel repartiment just de la riquesa i per la igualtat de drets, les opcions de benestar i la millora de les condicions materials de tothom i per una societat mundial alfabetitzada i culta. Lluitar, recordant, una vegada més Pere Casaldàliga, que som soldats derrotats d’una causa invencible.                                                                                                                                                                                          Sebas Parra

            El dia que començo a redactar aquest text, 5 de febrer de 2020, llegeixo el titular de premsa: «La gran banca va guanyar 3.141 milions d'euros el 2020, tot i la pandèmia, gràcies al negoci que desenvolupa només a Espanya mentre prepara noves retallades de plantilla». Parlem d’un estat que de 2008 a 2019 va fer un mal anomenat «rescat bancari» regalant 86.934 milions d’euros. La pregunta del milió és evident: per què ara aquests beneficis de la banca rescatada no tornen a les arques públiques? I si no els tornen, per què no protestem per aquest robatori tan ben organitzat? Ben segur que podríem trobar moltíssims exemples arreu del món amb una orientació ètica similar. Tot plegat em serveix per anotar un primer axioma social d’abast universal: fora d’algunes poques excepcions, les nostres societats pateixen una progressiva extensió de l’analfabetisme polític que paralitza qualsevol resposta crítica organitzada davant els abusos dels poderosos del sistema.

            No calen ni exemples, i encara menys ara, en plena pandèmia, amb les notícies que arriben dia rere dia sobre la injusta i insolidària, criminal, distribució mundial de les vacunes i altres recursos sanitaris, a l’hora d’entendre un segon axioma en la línia de l’anterior: la «cultura utilitarista», la que només s’interessa per allò que és o pot ésser útil als poderosos, que la generen i administren, ens oculta les greus amenaces al futur de la nostra espècie i del nostre planeta. No calen exemples però assenyalem tres d’aquestes amenaces ocultades: la catàstrofe climàtica, que es tradueix en catastròfics incendis forestals i altres desastres naturals o el perill d’extinció d’un milió d’espècies –2019, ONU–, l’aniquilació nuclear, perill que malgrat els tractats per limitar l’ús d’armaments nuclears encara representen prop de 13.500 armes nuclears (més del 90% en mans de Rússia i els Estats Units) i l’augment exponencial de la pobresa i la fam resultat de l’ensorrament de l’espai públic i dels dispositius de protecció de la vida al servei de la majoria social desposseïda i, especialment, la redistribució de la riquesa (per exemple, amb una renda bàsica universal) per raó de la feblesa ideològica i organitzativa de la classe treballadora i de la fortalesa del capitalisme que ha comportat el segrest dels estats pels sectors financers, bancaris, usurers, especuladors, fons voltor i altres sangoneres que han posat preu i mercantilitzat qualsevol aspecte de la societat civil. Les xifres mostren, any rere any, que els multimilionaris són cada vegada més rics mentre augmenten les taxes de la fam i el nombre de pobres. I com que la pobresa estructural i la marginació –que dibuixen, especialment per al jovent, un horitzó sense sortides dignes– només se saben combatre amb la repressió, aquesta desigualtat implica un extraordinari augment armamentista i dels dispositius repressius: els Estats Units, per exemple, gasten prop d’un bilió de dòlars en mantenir la seva maquinària de guerra, o els Emirats Àrabs Units i el Marroc acaben de reconèixer Israel amb la condició de poder comprar 23.000 i 1.000 milions de dòlars, respectivament, en armes fabricades als Estats Units. Negoci de la mort, el de l’armament, per cert molt apreciat i sucós per a l’Estat espanyol.     

            Aquestes amenaces i altres no menys importants que vivim arreu del món, en un marc dibuixat per la cultura que hem anomenat utilitarista –individualista, egoista i insolidària– i l’enorme extensió de l’analfabetisme polític –que dificulta les lectures del món alliberadores– ens porten al tercer i últim dels nostres axiomes: és necessari i urgent orientar les societats cap a un sistema radicalment diferent a l’actual que comenci a revertir les amenaces que ens porten a precipitar-nos per un penya-segat cap a l’oceà de la destrucció.

            I quin paper juga l’educació en aquest canvi?

            D’entrada cal dir que sabem prou bé que l’educació és filla putativa de la societat, en general, i del model econòmic que l’emmarca, en particular. No és possible, doncs, ara i aquí, pensar en una educació que fos una eina crítica i revolucionària, generadora de consciència al servei de l’alliberament personal i social. Eduardo Galeano té tota la raó: amb l’educació no en fem prou... Però, dit això, hem de reivindicar el paper de l’educació a l’hora de lluitar contra la cultura utilitarista capitalista i l’analfabetisme polític que la manté viva i cada vegada més forta. Casaldàliga també profetitza amb raó que som soldats derrotats d’una causa invencible. D’una causa, alhora, justa, urgent i absolutament necessària.

            Però de quina educació parlem? Quina orientació política i pedagògica ha de tenir una educació facilitadora de la conscienciació de la gent treballadora que faci possible el canvi radical que la humanitat necessita? No fa gaire celebràvem el 50è aniversari de Pedagogia do oprimido, de Paulo Freire. Primera ensenyança: quan Freire reivindica que l’objectiu fonamental de l’educació és la desocultació de la realitat –de les greus amenaces al futur de la nostra espècie i del nostre planeta que dèiem abans– i que «educadors i educands, en l’educació com a pràctica de la llibertat, són simultàniament educadors i educands els uns dels altres» està posant en evidència els fonaments dels nostres models educatius autoritaris, jerarquitzants, segregadors, patriarcals, racistes i classistes. Segona ensenyança que ens interessa aquí: l’interès en ocultar la Pedagogia do oprimido i l’obra, i la vida, de Freire en general ha significat ocultar una lúcida, innovadora i necessària reflexió sobre el paper de l’educació democràtica com a eina transformadora i com a resposta eficaç en la lluita contra l’analfabetisme polític entès com la incapacitat de llegir l’escola o la universitat, la vida, el treball o el món, d’una manera crítica i reflexiva. [«L’analfabet polític –no importa si sap llegir i escriure o no– és aquella persona que té una percepció ingènua dels éssers humans en les seves relacions amb el món, una percepció ingènua de la realitat social que, per a ella, és un fet donat, quelcom que és i no que està sent», en diu Freire.]. Resumint: l’ocultació de l’herència de Freire impedeix, especialment als nostres infants i joves, formar-se de manera real en valors i ciutadania democràtica prenent consciència dels problemes socials, informant-se amb objectivitat, fent-se preguntes i cercant respostes, deliberant i opinant críticament i participant plenament en tot allò que els afecta. Inclosos els conflictes –«en el fons la veritable llevadora de la consciència», ens recorda Freire. Evidentment, estem parlant dels valors d’una educació democràtica, laica, científica i de qualitat recordant, amb Frei Betto –Congreso de Pedagogía 2021, l’Havana, Cuba– que «La escuela no es una sucesión de días lectivos. Es un espacio de convivencia, creatividad y socialización y sobre todo, construcción de la identidad ciudadana como colectiva. Debe ser también un espacio democrático de formación de conciencia crítica, disposición a la solidaridad y al compromiso y al combate a todas las formas de injusticias sociales (...) el combate al más grave problema de la humanidad –la desigualdad social– exige que nos empeñemos todos en la lucha permanente por la escuela pública, gratuita y laica».

            Recuperar l’herència de Freire i lluitar: un camí possible per educar l’esperança cercant l’utopia.