Hervi Lara Bravo

I) A Xile, l’esclat social de 2019 i la posterior derrota de l’aprovació de la proposta de constitució democràtica, elaborada per la Convenció Constitucional, han estat una expressió que el neoliberalisme ha incrementat l’individualisme. Això ha portat a gran part de la població a adoptar pautes culturals que condueixen a ocultar a si mateixa l’angoixa provocada per la soledat i la inseguretat. El fatalisme i la conformitat han comportat la pèrdua de la pròpia identitat. Així, es manipulen amb facilitat les consciències de les persones per endormiscar-les i alienar-les de la seva classe social i del que realment són. En aquest context, semblaria que la superació d’aquest estat de consciència ingènua requereix anar de la mà de l’educació política.

En un sentit estricte, tota educació que pretengui ser quelcom més que la formació purament especialitzada per a l’exercici d’una professió, necessàriament ha de ser política perquè el vincle més fort de l’existència humana és amb la comunitat a la que pertanys. I la política és l’existència lliure i activa alhora, al servei de la societat. És l’aspiració d’aconseguir riquesa espiritual i d’assolir coneixement i cultura per eliminar els dolors humans. Molts patiments neixen de la ignorància i és l’educació, en la seva dimensió política, la que ensenya a suportar dignament els mals que es presenten com a inevitables.

La capacitat que enlaira la persona per damunt dels animals i les coses és la raó. No són la força, ni la riquesa, ni la comoditat o altres bens els que tracen la distinció entre els que s’han format lliurement des de la joventut i aquells que són culturalment informes o deformes; entre els que estan dotats de saber i els maldestres i inconscients. Sí que ho és la cultura de l’esperit que es manifesta en el llenguatge, en les actituds i en l’acció. Per això, en essència, el sentit de la política és educació.

També Aristòtil assenyalà que la virtut superior és la justícia, perquè permet l’equitativa distribució d’avantatges i danys: “Per naturalesa, l’home és un animal polític”. En ell s’hi troba, de manera innata, la tendència a viure en societat, tant per a la pròpia conservació com per al seu perfeccionament. Per tant, una entitat capaç de dirigir la societat és una necessitat natural, de tal manera que el sentit de l’existència  de l’Estat no és només defensar els ciutadans dels seus enemics, sinó també l’educació del poble en la virtut fonamental que és la justícia. I com que la justícia és un valor ètic, la política està implicada amb l’ètica i és cap on ha de tendir l’educació. En conseqüència, del pensament d’Aristòtil es desprèn que l’educació és prerrogativa del tot social o Estat i no de particulars, perquè la seva finalitat és la formació de persones d’esperit lliure, que busquen la bondat, la bellesa i la justícia. Quan l’educació és abandonada a la seva sort, la societat pateix danys i es desintegra.

II) Però la modernitat ha enfosquit les dimensions social i transcendent de la persona, per donar pas a l’individualisme com a valor absolut. S’estimula i s’explota la debilitat del Jo. La indústria cultural assetja les masses i imposa els esquemes de comportament. El seu objectiu és la decadència i la servitud per despertar la conformitat amb la idea que el món es troba en l’ordre establert. La modernitat, amb la raó instrumental, exclou un sector de la societat mitjançant l’atur i la manca de serveis. En aquest context, el gran empresariat nacional i transnacional exerceix el poder sense restriccions de l’Estat pel que fa a la regulació de l’activitat econòmica, sense el contrapès d’organitzacions socials, sindicats, cooperatives o partits polítics. Per això, s’apliquen greus i sistemàtiques violacions de drets humans i així es socialitza a la població en l’individualisme, el consumisme, l’atomització social i la impotència política.

En el sistema capitalista neoliberal l’educació està mancada de sentit de servei a la societat i la humanitat, sinó que es subordina als interessos del poder econòmic. L’educació es concep com a mitjà per exercir domini sobre els altres, amb el consegüent abandó de la justícia i el bé comú. Es centra en el coneixement instrumental i no en la formació de la consciència ètica. S’entén l’educació com a capacitació per  reproduir el capital sobre la base d’un major rendiment de la força de treball. És la qualificació i selecció per establir  les posicions socials que, per origen familiar i de classe corresponen a cadascú. En altres termes, s’entén l’educació com a preparació de recursos humans per al creixement econòmic. Això, mitjançant l’homogeneització de les consciències en torn a un model educatiu universal, esdevé una estructura de desigualtat que té com a condició la reproducció d’aquesta mateixa desigualtat. És tracta de formar capital humà,  doncs les persones també són considerades productes mercantils. Aquest capital humà ha de correspondre als elements directament útils en els diferents llocs de la producció: una instrucció pels obrers, una altra per als tècnics, una altra pels enginyers, una altra pels quadres superiors, etc… A més, s’aprenen les regles que s’han d’observar segons el càrrec al que s’està destinat: normes morals, de consciència cívica i professional. En resum: són  les regles de l’ordre establert per la dominació de classe.

El coneixement, la comunicació i la informació en una economia globalitzada són objectes de poder i, per tant, de competència per a posseir-los amb l’objectiu de reduir l’horitzó de la societat a la simple pràctica, provocant-se un buit teòrico-cultural aprofundit per l’educació tecnotrònica, en la que “la xarxa de comunicacions electròniques crearà, inevitablement, una supercultura mundial, clarament dirigida per les elits dels països més desenvolupats que imposaran el model d’evolució nord-americà, que és l’únic que assegura la supervivència” (Puiggros, Adriana; “Imperialismo y educación en América Latina”, Editorial Nueva Imagen, México, Cuarta edición, 1985, pag. 211).

III) Educar és alliberar. No obstant, els sistemes educatius, la indústria cultural i les xarxes socials tenen com a objectiu ser planters d’esclaus mentals, perquè estan determinats per la ideologia i els interessos de les classes dominants.

De manera diferent a la domesticació, l’educació política consisteix en que les persones i els pobles siguin conscients per treballar i transformar el món.

Educació i política hi estan implicades. L’educació no és neutral, donat que és un acte de coneixement i polític alhora, ja que tendeix a la transformació de la persona i del món tant com a classe social com en l’àmbit personal. En la inserció crítica de les persones en l’acció transformadora del món, el que significa estar present en el món i no només representat, el que exigeix una trobada entre tot, sense exclusions. Tal trobada arriba quan s’acaba amb l’opressió. Perquè és innegable que “mentre la societat estigui basada en els privilegis d’una minoria i els beneficis i guanys s’aconsegueixin a expenses de l’explotació d’uns homes per d’altres; mentre hi hagi nacions riques i països pobres, explotats per aquelles, honradament no es pot parlar de democràcia ni es pot sostenir que l’educació sigui un instrument d’ella. (…) No hi ha democràcia ni llibertat possible en un règim de misèria” (Godoy Urrutia, César; “Educación y política”, Editorial Tierra i Escuela, Santiago de Chile, 1959, pag. 23).

D’aquí la necessitat d’educació política per a que les persones visquin en un món veritablement lliure i humà, això és, responsable del que cadascú és i, alhora, de tota la humanitat.