Ivone Gebara

L'expressió "educació popular feminista" és molt poc difosa a Amèrica Llatina i fa la impressió que no existeix. Certament no existeix ni en els programes de govern, ni a les escoles dels barris populars perifèrics, ni en les esglésies cristianes que es preocupen per l'educació popular. A més, tampoc s'anomena com a fenomen social educacional important a les escoles i ni a les universitats d'elit. Tal encobriment es dóna perquè l'educació feminista popular fuig dels espais oficials on potser només s'expressa amb un vernís de feminisme perquè les educadores no se sentin desconnectades de l'onada cultural del moment. El propòsit de l'educació oficial és integrar les dones joves en el sistema cultural actual en què els drets de les dones es defineixen sobre la base dels drets dels homes. És a dir, tot i reconèixer els drets de les dones, volem integrar-les a la mateixa societat jeràrquica capitalista perquè siguin com els homes, subjectes productores i reproductores del mateix sistema. A les esglésies se solen oferir cursos de costura, brodat i cuina, mantenint la mateixa submissió de les dones al món domèstic.

El gran desafiament que plantegen molts grups feministes és la necessitat de construir alternatives al sistema cultural, econòmic i polític que manté el capitalisme. No es tracta d'integrar dones pobres, indígenes, negres i diferents grups ètnics com a consumidores i reproductores d'un mateix sistema. Tal integració només donaria una aparença de justícia i ja sabem bé que el sistema capitalista patriarcal pot incloure a moltes persones excloses sempre que s'integrin a la seva lògica acumulativa i excloent. La seva mutació i possible inclusió de persones forma part de la seva lògica sempre piramidal de manera que les transformacions a la base del sistema no es produeixin.

Una educació popular feminista és un procés unit a una cosmovisió regida per valors de respecte a la Terra i tots els seus habitants, visió que accentua la interdependència entre tots els éssers. I al parlar d'interdependència denunciem l'existència de models d'interdependència que no afavoreixen l'adveniment de noves relacions. La interdependència jeràrquica vertical entre l'amo i l'esclau, reflectida en les diferents relacions que existeixen actualment, revela el fonament d'una societat on els privilegiats continuen vivint a costa dels no privilegiats, i si hi ha cada vegada menys explotats a causa de l'actual revolució tecnològica, hi ha cada vegada més exclosos i excloses del dret a una vida digna.

És en la línia d'educar-nos per a una interdependència ecològica i feminista, que grups de dones a Amèrica Llatina han desenvolupat alternatives locals no només per pensar, sinó per experimentar en la pràctica la possibilitat d'un món diferent. Aquestes iniciatives es desenvolupen en les ciutats i en els pobles a través d'horts alternatius on l'agroecologia té un valor insubstituïble, amb producció de planters de diverses plantes, cuines col·lectives, estudi i discussions per aprendre economia sense deixalles i sense pesticides. Iniciatives d'intercanvi d'experiències i educació col·lectiva per al respecte i consolidació de drets.

Molts cursos s'organitzen no només virtualment, sinó presencialment perquè la gent aprengui a fer observant com es fa. A més d'aquestes activitats al voltant de la producció econòmica alternativa, hi ha un moviment en pro dels drets socials i polítics que para especial atenció als cossos de víctimes de feminicidis, joves negres i indígenes, i impulsa una mobilització popular al voltant dels drets reproductius de les dones.

Els moviments de dones s'expressen no només a través de manifestacions públiques de denúncia i reivindicació, sinó a través de l'art, el teatre, la música, la poesia, que ocupen un lloc creixent en la vida de molts barris perifèrics. En aquesta línia, hi ha una irrupció de noves formes i continguts artístics que fugen de la pintura, la poesia i la literatura conegudes i reconegudes per la tradició. Nous sons, noves rimes, nous temes, nous colors, noves combinacions, nous llocs d'actuació, sorgeixen, anunciant potser encara confusament, que es vol un altre món de relacions. Incomoden per la seva novetat, impacten pel seu atreviment i humor crític, però ens conviden a adonar-nos que el nostre model de món cultural jeràrquic no és etern, que s'estan gestant noves formes d'expressió i convivència i que potser nosaltres, els grans, necessitem aprendre d'elles.

Aquest fenomen cultural plural afecta també a les institucions religioses, en particular a les esglésies cristianes, que estan sent desafiades per repensar els seus continguts doctrinals per al món actual. Sens dubte una tasca difícil, però absolutament necessària per a aquest nou moment històric, no només per a la inclusió de dones en les decisions de les seves institucions, sinó en la transformació dels seus continguts, en l'adequació de les seves tradicions, la seva ètica i les seves referències bíbliques androcèntriques. Les teòlogues feministes de tot el continent es dediquen a aquesta feina tot i el tan escàs reconeixement institucional que reben.

L'educació popular feminista s'expressa de diferents formes i ha inclòs no només dones, sinó també homes conscients de la desigualtat antropològica en què viuen i van ser educats per reproduir-la. S'està gestant un món de valors més inclusius enmig de les múltiples violències que segueixen turmentant-nos. I aquest nou  llevat,  lentament, va treballant en la massa humana que som, perquè el pa vital comú que ens caracteritza, sigui pastat, es torni saborós i nutritiu i es pugui compartir amb totes i tots de les més diferents i creatives formes.

Esperança

Pere Casaldàliga

La nostra memòria ben viscuda és la nostra esperança ben fonamentada. Només espera amb fonament qui viu molt recolzat per una forta memòria. Podrem ser en el futur nosaltres, perquè molts i moltes dels nostres van ser el que van ser en un passat, és la nostra herència. Nosaltres no anem «a la recerca del temps perdut», sinó a la forja futura del temps secularment guanyat. El gran teòleg Rahner va escriure un dia que «el tresor del passat és la llibertat del futur». Memòria i esperança que, en una instància major, acaben essent com la paràbola d'un sol arc: arc de guerra, arc de pau, l'arc de sant Martí de l'aliança. Un sol arc, la memòria i l'esperança, segons els místics, que reconeixen en l'enteniment: la facultat de la fe, i en la voluntat: la facultat de l'amor, mentre li confien a la memòria la fràgil, poderosa, militant esperança.

El primer que caldrà fer per construir el món nou serà «somiar-lo». El nou només vindrà si hi ha molts i moltes que ho somien utòpicament, que s'esforcen per configurar-lo com a somni i projecte, com esperança. Perquè vingui el món nou, cal posar a treballar la imaginació, la fantasia, l'esperança, la utopia. Somiar l'altre món possible és un primer pas per provocar-lo, per donar-lo a llum. Com serà aquest altre món possible? Com hauria de ser?