Enric Cassú Camps

Rebel·lió o Extinció, Deute pel Clima, L’última Generació, Futur Vegetal, o Friday for Future. Aquestes són algunes de les expressions amb què es convoquen, avui en dia, els col·lectius i moviments joves per la defensa de la naturalesa del planeta. I ens parlen d’una crisi sobre la mateixa noció de futur. Sense utopies ni relats emancipadors, què ens convoca com a comunitat global?
Amb una alarmant normalitat reapareixen els vells fantasmes del segle XX, a través de l’augment de la ultradreta i de la maquinària comunicativa dels grans poders econòmics, per qui la guerra no deixa de ser un mercat per explotar. Patim el que alguns anomenen un esclafament de la imaginació, que ens impedeix escapar de l’olla bullint (nosaltres som la granota) on s’escalfa i s’accelera el present cap a nous genocidis socials i ecològics.
La dimensió temporal de la humanitat, la dimensió geològica de la terra, la dimensió espacial de planeta, i la dimensió socioeconòmica del capitalisme entren en un procés d’interdependència i difuminació de les fronteres estanques en què ens explicàvem el món. En paral·lel, els noms amb què
descrivim la nostra època, Canvi Climàtic, Canvi Ambiental Global, o Antropocè, situen el punt de
mira en la responsabilitat de l’acció humana sobre l’alteració dels cicles ecològics de la terra.

La llarga relació entre desenvolupament econòmic i conservació ambiental es manifesta avui com ecodependència, i ressitua el nostre paper com a humans dins la trama de la vida. La crisi de la noció de futur posa en qüestió el model hegemònic de desenvolupament socioeconòmic, però la diferència actual és que hi estem compromesos no només una gran part de la humanitat, sinó també una gran part de les espècies que poblen el planeta. D’aquí la importància d’una ecologia mental, social i ambiental per arribar a un punt d’entesa i de convivència entre les diferents comunitats humanes i no humanes.
Si el futur està en qüestió, la pau és fràgil com una ploma. El que sigui la pau, ja no pot passar només per l’absència de guerra entre els homes, ni de conflictes entre els estats, o grups de poder al marge de la llei. La transició cap a una pacificació dels conflictes passa per treballar per una relació diferent amb la naturalesa. És urgent un treball de cures amb l’entorn natural que ens envolta, i re-connectar amb els elements bàsics de la vida com l’aigua, l’energia, l’alimentació, la casa, la mobilitat, o el benestar de les comunitats.
La crisi sistèmica ens dona una nova perspectiva del món. Avançar cap a una economia dels béns comuns que prioritzi les relacions justes, localment i globalment, tant des del punt de vista social, econòmic, com ambiental, és un pas important per aturar la deriva de creixement econòmic on semblem totes irremeiablement llançades, com si no hi hagués demà.
En aquest estat liminar de col·lapse col·lectiu, emergeixen dos conceptes que podrien arrelar i obrir nous camins: el decreixement i la renaturalització. Per una banda, la preocupació social pel sistema socioeconòmic incapaç de resoldre la paradoxa d’un creixement il·limitat a través d’uns recursos limitats —decreixement—; i per altra banda, l’emergència climàtica i l’oportunitat de gestionar millor la nostra fractura ecològica sobre l’entorn —renaturalització—, estan convocant forces que impulsen el moviment cap a la transició ecosocial local i global. Reactualitzar una economia de la qual podem conèixer d’on venen les coses, i els efectes que produeixen, més enllà del simple intercanvi monetari, o
necessitat metabòlica, sembla una bona direcció. Irremeiablement, estem totes convocades a refer el
futur.