El blat de moro, fonament de la nostra cultura

Clodomiro Siller

---

L’origen dels costums i tradicions de Mèxic està lligat a l’agricultura, i en particular al conreu del blat de moro, la qual cosa converteix el gra en el fonament de la nostra cultura. Hom considera que les primeres plantes conreades van ser la pebrotera, el tomàquet i la carbassa, per la relativa facilitat per a disseminar-les. Amb el perfeccionament del conreu del blat de moro –que va durar diversos mil.lennis– es va aprendre que al seu costat s’havien de sembrar altres productes, especialment el fesol i la carbassa, per tal d’equilibrar els nutrients que un i altre treuen i reintegren a la terra.

Pel fet de convertir-se en la base de la dieta dels mexicans i, alhora, ser un cultiu difícil i atzarós en dependre de les pluges de temporal, darrere la falta de les quals vindrien les sequeres i la fam, s’ha desenvolupat al voltant del blat de moro un complex cultural que perdura fins als nostres dies.

A l’època prehispànica va existir un déu del blat de moro, Centéotl, i al seu costat es reverenciava el de l’aigua, Tláloc, al Sol, al llampec i al tro, a la mare Terra, Coatlicue, com a elements d’un sistema integral el funcionament correcte del qual assegurava la supervivència de la societat.

Les cerimònies religioses tenien com a finalitat marcar cada fase del cicle agrícola i l’extraordinari avenç en l’astronomia va estar lligat a la necessitat d’un calendari i formes de predicció metereològica. Les experiències que es van anar acumulant en els terrenys científic i tecnològic van permetre als aborígens dissenyar sistemes de tractament, emmagatzematge i transport de grans, selecció de llavors per a millora genètica i sistemes de terrasses i recs.

Els mites prehispànics de la creació de l’Univers i de l’home, que són encara vius a la gran majoria dels grups ètnics contemporanis, coincideixen –amb certes variants– en que han existit cinc sols. És a dir, el món actual s’erigeix damunt la destrucció de quatre sols anteriors com a resultat de les acarnissades lluites entre déus i forces de la naturalesa. El món es crea quan el sacrifici d’un déu el converteix en Sol. Els primers homes eren gegants que s’alimentaven de glans, fruites i arrels. A la seva destrucció va sorgir el segon sol i els homes, després de diverses catàstrofes, queden convertits en micos que mengen pinyons dels pins.

Sorgeix després com a Sol el déu de la pluja, Tláloc, però és destruït pel foc i moren els homes o queden convertits en ocells que s’alimenten de la llavor acecentli o blat de moro d’aigua. El quart Sol és encomanat a la germana de Tláloc, la qual es destrueix per una inundació que provoca la transformació dels homes en peixos, i d’aquests sobreviuen els que mengen el teoxintli, que correspon a una planta antecessora del blat de moro.

El cinqu・ Sol, el que regeix el m avui dia, es crea amb el sacrifici de dos d騏s, d弛n sorgeixen el sol i la lluna, i amb la sang donada per tots els d騏s i una massa especial es formen els primers homes. Per a alimentar-se, Quetzalctl es transforma en formiga, descobreix el blat de moro ocult i l弾ntrega als homes i als d騏s.

Una variant important, consignada en el Popol Vuh, d’origen maia, és la de la creació de l’home: els primers humans van ser cérvols i aus, els segons, homes de fang, els tercers homes de fusta, i els quarts van ser creats amb grans de blat de moro grocs i blancs per tal que esdevinguessin els homes d’avui dia.

Amb la Conquesta, i en el camp de la religió, va esdevenir un fenomen molt particular a Mèxic, que va consistir en la substitució d’un panteó de déus per un altre de sants, d’unes pràctiques i ritus per uns altres, per esdevenir un nou sistema de creences que conserva elements de cadascun, identificables en l’anàlisi però inseparables a la realitat. La deesa Tonantzin va ser substituïda per la Verge de Guadalupe, Sant Isidre Llaurador va reemplaçar Tláloc, Jesucrist va representar el Sol i Quetzalcóatl. Les dues religions compartien molta similitud de ritus i símbols que van facilitar el seu sincretisme o fussió.

El temps, l’organització de la família, les èpoques de l’any, s’ordenen al voltant del blat de moro i el seu cicle productiu. L’any real s’inicia amb els preparatius del terreny per a la sembra i conclou amb la collita. Cada feina, cada moment és marcat amb cerimònies, algunes per a propiciar bons resultats, altres com a penyora de gratitud. Aquest fenomen es dóna a tots els climes, s’ajusta a les condicions del lloc i s’estén a amplis sectors de la població rural camperola i indígena. Així, un nombre important de festes, els rituals i la rutina del treball diari, a l’igual que la cuina i la gastronomia i fins i tot algunes artesanies, giren al voltant del blat de moro i donen consistència al nucli de les nostres tradicions i costums.

El respecte cap al blat de moro sembla ilimitat. Deixant de banda els mites que ja hem esmentat, els camperols, en fer-ne referència, en parlen amb reverència i en un llenguatge ritual, moltes vegades dirigint-se cap a ell com a “s’altesa”. Per als maies tzotzils i tzeltales de Chiapas, igual que per a altres grups ètnics, la terra i el blat de moro tenen vida pròpia i se’ls parla com a un membre més de la família; mai no es deixen, per exemple, els grans tirats per terra, ja que es poden molestar i ofendre, i en sembrar-los no germinaran, ni creixeran i encara menys produïran. Entre alguns grups ètnics les parts de la planta tenen els mateixos noms de les parts del cos humà.

En seleccionar les millors llavors d’un any per a l’altre, se sol fer la primera ofrena a la mateixa llavor amb cafè, aiguardent i flors, i se li resa. A l’hora de sembrar es posa una creu en el centre del panissar o bé es marquen els quatre cantons, s’encenen espelmes, es col.loquen flors i es reciten altres pregàries. En algunes ocasions, els indígenes ruixen el camp amb un licor elaborat per ells, maten un animal –pollastre o indiot– i vessen la sang al camp.

D’aquesta manera el primer ritual se celebra al panissar. Després d’iniciar-se el cicle pròpiament entre març i abril, se solemnitza el 15 de maig la festa de Sant Isidre Llaurador, que va absorbir les funcions de Tláloc i Chac com a déus de la pluja; en aquesta festa centenars de pobles i comunitats camperoles desfilen pels carrers amb la imatge a coll, o la porten damunt d’una carreta, un camió o un tractor. Passen parelles de bous guarnides amb panotxes per a llavors, igualment que amb flors, braus ratllats de blanc i mosaics, i també amb llavors. Els acompanyen grups musicals i hi ha danses especials com ara la dels vaquers, traginers i pastores. Una altra data important amb el mateix sentit i més arrelada en comunitats indígenes és el 3 de maig, dia de la Santa Creu, lligat a l’antic déu Xipetótec, l’escorxat, i a la renovació vegetal, on es fan festes com ara la del blat de moro jove entre els “huicholes” de Jalisco i la Dansa dels “Tlacololeros” (els que sembren el blat de moro a la muntanya) en Guerrero; o simplement es dansa portant panotxes en senyal de petició (Chiapas).

La planta del blat de moro s’utilitza integralment i els seus usos són múltiples: del cabell de la panotxa se’n fa un te diurètic recomanat per als problemes de ronyó i bufeta; de la panotxa tendra i el gra sec se’n processa una gran varietat d’aliments –hi ha més de 600 formes de preparació; la tija, fulles i grans serveixen per a farratge per als animals; la fulla seca, com a embolcall per a aliments, figures i joguines; la panotxa tendra com a combustible, unit al gra per a usos industrials com ara almidó, oli, alcohol, mel, disolvents; i l’arrel i puntals com a adob.

En fi, els mexicans som, abans de res, homes del blat de moro.