Moisés Borges i Gabrielle Sodré

En el cor del nordest brasiler, un mineral amb formidable potencial productiu va despertar la cobdícia del capital. El 1941, durant la Tercera República, sota el govern de Vargas, exploracions que buscaven petroli a la Laguna Mundaú, a Maceió, estat d’Alagoas, desvetllaren quelcom inesperat: un llit de sal gemma d’alta puresa. Aquesta roca sedimentària quimiogènica, formada sota terra a uns mil metres de profunditat, és la matèria primera per productes com el PVC i la sosa càustica. El seu descobriment despertà la cobdícia, impulsant l’explotació desenfrenada del mineral, sense considerar-ne les conseqüències.
L’extracció de sal gemma a Maceió, intensificada a partir de la dècada de 1970 per l’empresa Salgema Industrias Químicas, durant la dictadura militar, va generar impactes socioambientals devastadors. La ciutat, coneguda per la seva bellesa natural, va caure en un escenari d’enfonsament del sòl, esquerdes a les cases i edificis i una creixent inseguretat ciutadana.
Entre el 1995 i el 1996, període de forta privatització en el sector petroquímic, Salgema fou privatitzada, essent controlada per Odebrecht, empresa que a la dècada del 2000 va començar a monopolitzar el sector petroquímic a Brasil. Braskem va néixer el 2002, fruit de la fusió de sis empreses petroquímiques de l’Organització Odebrecht i del Grup Mariani. Amb la compra del complex industrial i miner, ara compta amb 35 mines subterrànies repartides en terreny ferm sota la Laguna Mundaú.
A Maceió l’explotació desenfrenada de la sal gemma per part de Braskem, estimulada per l’afany desmesurat de lucre, va resultar un desastre de proporcions inimaginables. L’avarícia de l’empresa la va portar a extreure el mineral a un ritme accelerat, ignorant els riscos per la seguretat dels treballadors i la població local, generant a més un impacte ambiental històric, arquitectònic i cultural.
Les tremolors del 2018, provocades per la formació de cavitats subterrànies degudes a l’extracció de sal gemma, van sotragar els fonaments de la ciutat i provocaren l’enfonsament de cinc barris: Pinheiro, Mutange, Bebedouro,
Levada i Bom Parto. L’impacte for aclaparador. Al voltant de 60.000 famílies es veieren obligades a abandonar les seves llars, històries i arrels, davant el risc imminent d’enfonsament i greus danys a la seva salut. Expulsades de les seves llars sense cap compensació justa i obligades a acceptar indemnitzacions irrisòries, les víctimes s’enfronten
a un escenari de patiment i impotència. Almenys 12 persones ja s’han suïcidat, vides perdudes per la desesperació, una xifra que indica la dimensió de la tragèdia.
Amb el pas del temps, la situació a Maceió es torna cada cop més preocupant i l’ombra de la mineria davalla sobre el futur de la joventut de la ciutat. L’especulació immobiliària generada per la mineria, l’alta taxa d’atur a la regió, l’absència de serveis bàsics com salut, educació, treball i oci, situen els joves en un escenari d’incertesa marcat
per la falta d’oportunitats, impossibilitant el desenvolupament d’una vida digna en el present i de cara al futur.
El 2019, després d’anys d’aquesta explotació desenfrenada, les mines de sal tancaren. L’empresa inicià el procés d’obturació amb l’objectiu d’estabilitzar el sòl i començar a reparar els danys causats. Malgrat això, les accions de Braskem per mitigar els impactes foren insignificants i el 2023 nous terratrèmols sacsejaren la ciutat, originats pel col·lapse de la mina 18. La mina, ja en procés d’ensorrament, empitjorà la situació i va afectar 10.000 persones més. La calamitat s’expandí més enllà dels límits de Maceió. Altres municipis han estat afectats, superant la xifra de 200 mil persones.
Per acabar-ho d’adobar, els tribunals, mitjançant el Ministeri Públic Estatal i Federal, i la Municipalitat de Maceió, avalaren tots els acords proposats per l’empresa. És evident el sotmetiment de l’Estat a les grans corporacions.
L’omissió i negligència de les autoritats davant els impactes de la mineria posa de relleu la fragilitat de la democràcia i la subordinació del poder públic a interessos privats.
El cas de Maceió no és aïllat. Si examinem amb atenció casos com la contaminació provocada per la petroliera Chevron a l’Equador, les 291 morts provocades pel col·lapse de la presa de la minera Vale a Minas Gerais, o el de la hidroelèctrica Hidroituango a Colòmbia, entre altres, tots ells demostren que el capitalisme continua amb el seu
projecte imperialista de mantenir-nos com a colònies exportadores de matèries primeres per conservar el privilegi dels anomenats països rics.
Tot i aquesta violència, el poble llatinoamericà continua resistint i lluitant, valent, contra el poder de les multinacionals. A Maceió no és diferent, els afectats s’han organitzat i mantenen un calendari permanent de lluites amb pressió popular. La joventut ha participat activament en l’organització d’esdeveniments de carrer, debats públics, intervencions creatives a la ciutat, entre moltes altres iniciatives en la lluita per garantir els seus drets i els de tota la comunitat afectada.
La nostra Amèrica Llatina té contextos històrics similars i un present marcat per la lluita contra un enemic comú, el
capitalisme. Necessitem continuar el procés d’organització popular, formació política i lluita anticapitalista. Serem nosaltres els que garantirem la sobirania del nostre poble i impedirem el col·lapse ambiental generat pel nostre enemic. El nostre futur dependrà de la nostra solidaritat i internacionalisme entre els països llatinoamericans.

Missatge del Papa Francesc

La noviolència: un estil de política per a la pau

“La violència no és la solució per al nostre món fragmentat. Respondre amb violència a la violència porta, en el millor dels casos, a l’emigració forçada i un enorme patiment, ja que les grans quantitats de recursos que es destinen a finalitats militars se sostreuen de les necessitats quotidianes dels joves, de les famílies en dificultats, dels ancians, dels malalts, de la gran majoria dels habitants del món. En el pitjor dels casos, porta a la mort física i espiritual de molts, si no és a la de tots”.
“La noviolència practicada amb decisió i coherència ha produït resultats impressionants. No s’oblidaran mai els èxits obtinguts per Mahatma Gandhi i Khan Abdul Ghaffar Khan en l’alliberament de l’Índia, i de Martin Luther King Jr. contra la discriminació racial. Especialment, les dones són sovint líders de la noviolència, com, per exemple, Leymah Gbowee i milers de dones liberianes, que han organitzat trobades de pregària i protesta no violenta (pray-ins), obtenint-se negociacions d’alt nivell per la conclusió de la segona guerra civil a Libèria”.
“(...) una ètica de fraternitat i de coexistència pacífica entre les persones i entre els pobles no pot basar-se en la lògica de la por, de la violència i de l’entossudiment, sinó sobre la responsabilitat, el respecte i el diàleg sincer. En aquest sentit, faig una crida a favor del desarmament, com també de la prohibició i abolició de les armes nuclears: la dissuasió nuclear i l’amenaça certa de la destrucció recíproca, no poden servir de base a aquest tipus d’ètica. Amb la mateixa urgència suplico que s’aturi la violència domèstica i els abusos a dones i nens”.
“La noviolència activa és una manera de mostrar veritablement com, de veritat, la unitat és més important i fecunda que el conflicte. Tot en el món està íntimament interconnectat. Pot succeir que les diferències generin xocs: afrontem-los de forma constructiva i noviolenta, de manera que les tensions i els oposats (puguin) assolir una unitat pluriforme que engendra nova vida, conservant les virtuts valuoses de les polaritats en pugna”.
“Tots desitgem la pau; moltes persones la construeixen cada dia amb petits gestos; molts pateixen i suporten pacientment la fatiga d’intentar edificar-la”.

50a Jornada Mundial de la Pau, 1 de gener de 2017