Teresa Forcades i Vila

Les persones pacifistes han estat acusades sovint de covardes que fugen de la confrontació violenta per manca de valor, per egoisme o per comoditat. Se les acusa de ser idealistes utòpiques que es refugien en un món imaginari i es mostren incapaces de confrontar la duresa de la realitat. Els objectors de consciència al servei militar obligatori, per exemple, eren empresonats mentre els obedients complien “la mili” en circumstàncies més o menys benignes i aprenien sense gaire esforç a utilitzar una arma. Ni covards, ni egoistes, ni còmodes.
La periodista, anarquista i catòlica Dorothy Day, fundadora juntament amb Peter Maurin del moviment Catholic Worker, es va mantenir tota la seva vida com a pacifista radical a favor de la resistència noviolenta.
Al llarg de la seva vida fou empresonada set vegades: la primera als 20 anys a Washington per manifestar-se amb les sufragistes; la segona als 24 a Chicago en un local de la Internacional obrera comunista. La tercera als 38 anys a Nova York per manifestar-se en contra del vaixell alemany Bremen en oposició a les polítiques del nacionalsocialisme. Els tres següents es produïren a Nova York als 59, 60 i 62 anys d’edat, per oposar-se a les maniobres de defensa civil que preparaven a la població nordamericana per un eventual atac soviètic en el context de la guerra freda. Aquesta llegendària negativa la va convertir en un referent dels joves nordamericans que en els anys seixanta s’oposaren a la guerra de Vietnam i l’escalada de la tensió amb la Unió Soviètica. El setè empresonament es produí a Califòrnia als 75 anys per participar en les reivindicacions del sindicat agrícola de César Chávez.
Day es confronta amb la violència, amb coratge i arriscant-se però amb la intenció de fer el mínim mal possible a la persona violenta. Hi ha un aspecte del debat que és teòric: si saps que matant algú evitaràs la mort de persones innocents, creus que és just fer-ho? Els pacifistes, no sense motiu, eviten aquesta confrontació teòrica i apel·len a la complexitat del món real, on les conseqüències dels actes violents no són fàcilment predictibles. Si es tracta de la confrontació entre poques persones, el pacifisme de Day demana que t’impliquis en el cos a cos per evitar l’abús de força violent, però sense la intenció de fer mal ni la de matar. Quan és a gran escala, d’una guerra, llavors Day, encara que acceptant teòricament la doctrina catòlica de la guerra justa, s’oposa a ella a nivell pràctic:
“Pot existir una guerra justa? (...) Pot existir moralitat en l’ús de la bomba atòmica? (...) És orgull, és presumpció, pensar que tinc la capacitat d’utilitzar armes espirituals davant la tirania més monstruosa que el món hagi conegut? Soc capaç de suportar el patiment, fi ns i tot el martiri?”
Per Day no és quelcom fàcil. L’any 1936, quan es feia cada cop més evident que Alemanya es preparava per venjar-se de la humiliació patida després de la I Guerra Mundial, Day va escriure: “Cal tenir fusta d’heroi per ser pacifi sta i
instem els nostres lectors a considerar i estudiar el pacifi sme i el desarmament en aquest sentit. Un pacifi sta disposat a suportar el menyspreu de les masses irracionals, la ignomínia de la presó, el dolor i l’amenaça de mort, no pot ser acusat amb lleugeresa de ser un covard atemorit pel dolor físic”.
Es tracta de concebre el pacifisme com una resposta activa, compromesa i responsable que rebutja la lògica de la violència i s’hi confronta en el pla de l’acció amb la lògica oposada de l’amor.
“Mentre confi em en la força, només la que sigui superior, la més salvatge i brutal, serà la que guanyi a l’enemic (...) Encara que defensem una posició contrària a l’ús de la força, no condemnem els que han pres les armes i s’han involucrat en la guerra”.
Des de l’horitzó utòpic irrenunciable, Day no oblida el realisme: “Sabem prou bé que tot l’univers creat gemega
amb dolors de part (Rm 8,22). Però no ens podem acomodar i dir: la naturalesa humana és així, no és possible trobar un home que guanyi el seu adversari amb amor. Tenim por de la paraula ‘amor’ i, amb tot, l’amor és més fort que l’odi”.
La posició utòpica pacifista apel·la a allò millor de l’ésser humà. Però té també una vessant realista: la seva desconfiança en la capacitat de la violència per aconseguir a llarg termini quelcom que no sigui engendrar més violència. El rebuig radical a la violència com a mitjà per resoldre conflictes ha de ser considerat seriosament, ja
que en quin període històric les guerres han complert la seva promesa de pau i justícia?
Amb només 20 anys, Dorothy Day es va unir a les sufragistes que es manifestaren de forma pacífica pel dret a vot de les dones davant la Casa Blanca.
“El partit de les dones havia estat manifestantse i hi havia moltes dones empresonades; a la presó rebien un tracte brutal i s’havia format un comitè per vetllar pels drets de les presoneres polítiques”.
Les manifestacions havien començat el gener de 1917. Les sufragistes es manifestaren diàriament amb pancartes que exigien “Llibertat”. Ni el president ni els ciutadans no els feien gaire cas. L’abril d’aquell mateix any, els Estats Units entraren a la I Guerra Mundial, les manifestants, en comptes de sumar-se al sentiment patriòtic invocat pel president Wilson, aixecaren pancartes que l’increpaven, anomenant-lo “Kaiser Wilson”. Posaven així en evidència la contradicció entre el discurs oficial que presentava els Estats Units com defensor de la llibertat i la negativa del seu
president a reconèixer el dret a vot de les dones. Llavors començaren les detencions. Donat que la constitució nordamericana reconeixia el dret de manifestació pacífica, els càrrecs amb els que arrestaven a les sufragistes eren “obstaculització del trànsit” i “tumult públic”. Tot i les detencions i la creixent hostilitat pública, les manifestacions
no s’aturaren. El novembre de 1917, Day, després de forcejar amb un mariner que li volia arrancar la pancarta de les mans, va acabar a la comissaria amb les seves companyes.
Mary Nolan, de setanta-tres anys, la més vella de les sufragistes empresonades, escrigué: “Vaig veure com entraven a la presó a Dorothy Day. Els dos homes que la custodiaven li subjectaven els braços per sobre del cap. De sobte, l’aixecaren del terra i la colpejaren dos cops contra el reposabraços d’un banc de ferro..., i escoltàrem com un d’ells li cridava ‘Maleïda sufragista!’”.
Day es va unir a la vaga de fam que les sufragistes van iniciar a la presó, en solidaritat amb la irreductible Alice Paul, que portava ja tres setmanes de vaga de fam i a qui les autoritats penitenciàries havien reclòs en un centre
psiquiàtric. En el psiquiàtric, Paul era maltractada i rebia amenaces de reclusió permanent. La resistència de les sufragistes finalment donà fruits: després de deu dies de vaga, veient que no estaven disposades a cedir i que les manifestacions, en lloc de desaparèixer, cada cop tenien més força, se’ls va concedir l’estatus de “preses polítiques” i a continuació se celebrà un judici que declarà improcedent la seva detenció. L’opinió pública canvià al seu favor i tres anys més tard, el 1920, es reconeixia el dret a vot de les dones als Estats Units.
Encara que Day, fidel als seus principis anarquistes, no va exercir mai aquest dret.
La vida de Dorothy Day, un exemple de lluita noviolenta des de la seva joventut, pot resumirse amb les paraules que dirigia a qui desitjava entrar a formar part del moviment Catholic Worker: “Comença pel lloc on vius: identifi ca els dons i les necessitats del teu barri i practica-hi les obres de misericòrdia. Mantén la teva petita iniciativa:
recorda que els centres d’acollida massifi cats no serien necessaris si cada persona fos responsable dels que té al seu voltant. Honora la teva vocació: escull el treball que més goig et proporcioni i no tinguis por de canviar seguint la crida de l’esperit. Accepta el fracàs: recorda que el treball de Déu és una llavor que s’ha d’enterrar abans de donar fruit”.