El cristià indígena no ha de renunciar a la seva experiència religiosa

Per suscitar un diàleg intraeclesial

Eleazar López Hernández

Els indígenes rebutgem que se’ns segueixi considerant pagans i idòlatres, a qui cal conquerir per la Fe. No som enemics de l’Església ni contraris a la fe cristiana. Nosaltres creiem en Déu, en l’únic Déu veritable que existeix, aquell a qui els nostres pobles, en mil.lennis d’història, van anar descobrint com a Totatzin-Tonantzin, Pitao, Cor del Cel i de la Terra, Wira Jocha, Paba-Nana, Ankoré i altres apel.latius amb els quals l’anomenem. Ell és Pare i Mare de tots els pobles i, pel que hem vist i sentit, també és el Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Per això, per ser cristians i per exercir algun ministeri a l’Església no ens han pas d’obligar a renunciar a l’experiència religiosa dels nostres pobles, perquè amb una pressió d’aquesta mena el que s’aconsegueix és treure’ns tota possibilitat d’autoafirmació personal, fer-nos esquizofrènics o obligar-nos a fer servir màscares que encobreixen la nostra veritable identitat. Això ho hem denunciat religioses, sacerdots, i pastors indígenes catòlics i protestants. Cal posar en pràctica ja allò que a nivell de documents se sosté a l’Església: que la conversió a la fe cristiana no significa una destrucció de la identitat cultural i religiosa de l’evangelitzat, sinó la seva maduració amb l’Evangeli (RH 12).

Els pobles indígenes som profundament religiosos, molt més que els mestissos i els moderns; perquè entenem la globalitat de l’existència en relació harmònica amb la naturalesa i en radical vinculació amb la divinitat. Per això en nosaltres han trobat una major ressonància els plantejaments evangèlics transmesos pels missioners i que nosaltres hem inculturitzat, enmig de no pas poques contradiccions amb els membres no-indígenes de l’Església. En el futur proper potser serem els indígenes l’únic espai on l’Església seguirà tenint ressonància, ja que, al pas que van les coses, les societats postmodernes, pel seu ateisme teòric i pràctic, segurament en poc temps, hauran fet fora del seu si la religió i Déu mateix.

Malgrat l’agressió que hem sofert durant 500 anys, i malgrat el perill d’extinció al qual estem sotmesos en la cojuntura actual, els pobles indígenes seguim tenint esperança; perquè creiem en la bondat innata de la naturalesa i dels éssers humans, pel fet que tots, en provenir del mateix Pare i de la mateixa Mare, pertanyem a la mateixa família, som germans. Per això, encara avui, seguim sostenint que els homes blancs i barbuts que arriben i arriben a les nostres terres són “dzules”, és a dir, divins, perquè venen de Déu; i com a tals els seguim tractant. No som pas nosaltres els qui els neguem la seva procedència divina. Són ells mateixos els que sovint s’obliden de la seva radical vinculació amb Déu i, en tractar-nos com esclaus, neguen amb els fets la germanor d’origen que ens uneix. Són ells els qui ens han fet “indis”, els qui ens han posat i ens mantenen en la situació de misèria en la qual ens trobem. Nosaltres llaurem la terra, ells en fan la collita. Nosaltres construïm la casa i ells l’habiten. Per això, més que a nosaltres és a ells i a les estructures creades per ells que hem de convertir juntament amb l’Església. Els indígenes, com a pobres que som, sempre ens hem sentit molt més a prop de l’Evangeli i de l’Església. Això ho han reconegut en el passat i ho reconeixen ara els més insignes profetes de l’Església.

Amb això no volem pas idealitzar o mitificar els pobles indígenes, ja que en nosaltres també existeixen moltes xacres humanes, unes que són producte de les nostres errades personals i col.lectives, i unes altres que són interiorització dels pecats de la societat. Nosaltres també necessitem una conversió per tal d’apropar-nos més plenament a l’ideal de vida sembrat per Déu en la nostra cultura i plantejat explícitament per l’Evangeli de nostre Senyor Jesucrist.