El cuc de la corrupció
El cuc de la corrupció
Enric Ramionet
A totes les pomes i en totes les formes de vida hi pot entrar el cuc de la corrupció, però en un sistema on el diner és la mesura de totes les coses i la cobdÃcia el motor de l’organització social, més que trobar-hi un hà bitat propici hi troba el paradÃs somniat. De fet, en l’economia capitalista distingir la corrupció del negoci no és fà cil; no es pot fer des de la moral o des de la ètica; només, en tot cas, des de la legalitat, i ja sabem que la legalitat no és necessà riament l’expressió ni de l’una ni de l’altra.
Diuen els cÃnics i els lliberals que la corrupció està en la nostra pròpia naturalesa i alguna raó deuen tenir, però ometen que el ser humà conté totes les possibilitats d’un mateix i que hi ha models de societat en què la corrupció no és conjuntural sinó estructural; i que ho és, no només perquè sigui fà cil vulnerar la llei, sinó perquè hi troba l’humus perfecte. Després de tot el que en els darrers anys ens ha omplert la mirada, per més estrà bica que la tinguem, és fà cil concloure que en el món de la gestió pública, des de l’estat als municipis, la corrupció és proporcional als pressupostos que es remenen i a les prerrogatives que es reparteixen. I que mentre ens mantenen embadalits contemplant totes les fases de la lluna, a la seva cara oculta hi bull l’activitat.
Hem vist això i hem vist que quan la corrupció emergia de forma exuberant, més que el fruit d’un combat honest per eradicar-la, s’ha utilitzat com una arma maliciosament dosificada de desgast polÃtic. Però no és cert que tots els polÃtics siguin iguals; encara que ja sigui un tòpic i encara que en relació a la corrupció, a la crisi i els seus efectes, a la degradació social i la regressió en drets, hagin deixat tants cors ferits i tinguem tants retrets per fer-los. La cobdÃcia no és l’única raó per dedicar-se a la cosa pública, ni tant sols l’essencial.
El món de les finances o del negoci, poden oferir recompenses molt més sucoses. Tampoc ho deu ser la vanitat o com a mÃnim no més que en altres activitats humanes. Ni l’addicció eròtica a un poder que ningú et garanteix i que, a més, ara està en hores baixes. Les motivacions poden ser diverses i la vocació de servei, el sentit del deure, el compromÃs en la transformació de la societat també en formen part. Però, en canvi, sà que és cert que comparteixen un estil, una cultura, uns tics i una manera de batre’s en l’arena polÃtica. El “tu més” és un clà ssic, com ho són les frivolitats o les traïcions amb els compromisos de campanya o les tradicions ideològiques. I les estructures jerarquitzades, la defensa de la pròpia cadira i la boira que s’escampa quan s’aproximen al poder i s’allunyen de l’electorat, quan queden més a prop del món de les finances i de les elits econòmiques que de qui representen. La lluita contra la corrupció ha d’anar de la mà de la lluita per la democrà cia. Per sistemes de democrà cia directa, per control popular, per poders revocatoris, per limitació de mandats i cà rrecs i no tan sols per incrementar la transparència, el control funcionarial o la supervisió supramunicipal, o per demanar que els imputats abandonin els cà rrecs i confiar-ho tot als tribunals.
Als municipis, tothom ho sap, el risc se situa en l’urbanisme, en les subvencions, en la contractació pública i en la discrecionalitat i les opacitats que s’hi associen; però si transcendim la primera capa és fà cil adonar-se que també aquà es nodreix d’un model de desenvolupament fonamentat en l’especulació i la mercantilització de la vida. En les privatitzacions o en la cessió a la gestió privada de bens bà sics com els serveis socials, l’aigua, l’energia o el sòl, que situa les necessitats i els recursos col·lectius als peus de les elits extractives.
El capitalisme conté el germen de l’autodestrucció i del col·lapse, especialment ara que es mira el món inflat per la supèrbia, que creix i acumula poder i sembla que tingui la polÃtica subjugada. No és anecdòtic observar que a aquestes terres, durant els anys en què ens deien que era la resposta final de la història i que es mostrava més exuberant, presumptuós i pedant que mai, fossin justament els anys en què la corrupció en va infiltrar en l’à nima de totes les coses. Els humans som mamÃfers especialment mesells però, probablement, alguna lliçó haurem après i encara que persisteixi el problema estructural, la doble moral i la doble comptabilitat, alguns indicis anuncien que creix la consciència i que, a poc a poc, els temps estan canviant.
Enric Ramionet
Membre de Llagostera Solidà ria, Catalunya