El límit de les aigües
El límit de les aigües
ROBERTO MALVEZZI
Roberto Malvezzi, "Gogó", és ja una figura referencial en els àmbits populars brasilers per la seva passió ecològica i la seva insistència concreta en aquest do preciós que és l'Aigua, la conservació de la qual ja és una preocupació mundial, al Planeta Blau...
Els nens estaven bruts, després de diversos dies sense banyar-se. Feien pudor. Les abelles volaven a prop dels pots, disputant-se amb els humans les últimes gotes d'aigua. Les dones cremaven fems de vaca dins de la casa per espantar les abelles. Els homes contemplaven l'escena amb una resignació sense límits. Se citaven la gana, la set, la immundícia i la fatalitat.
Alguns dies després vaig veure passar el camió-cisterna a prop de les cases d'una comunitat i negar l'aigua a les famílies, perquè eren de l'oposició política local i provincial. No podia creure-ho, i vint anys després encara no aconsegueixo creure-m'ho quan veig repetir-se l'escena. I no dubto que les escenes que he vist en ma vida, encara són més satàniques.
Dos anys de sequera seguits desestructuraren tota la comprensió que jo tenia de la vida. Mai més no vaig ser el mateix. En aquells vint anys de camp (sertão) de Bahia, amb tot, mai no vaig aconseguir amagar el trastorn que em causa la falta d'aigua, la set humana i la dels animals, la cruel manipulació d'aquesta necessitat bàsica per part de la classe política del nord -gairebé tots ells cristians catòlics, germans doncs en la seva pertinença eclesial- i la indiferència de l'elit nacional davant de tan gran crueltat...
Demano disculpes als lectors de l'Agenda per començar aquest text, en un espai tan preciós, amb un testimoni personal. Passa que quan l'ONU preveu que cap el 2050 faltarà aigua per al 40% de la humanitat, aquestes escenes m'han envait la memòria amb una força volcànica. El que espera a gran part de la humanitat en un futur pròxim, per a nosaltres és una realitat del passat, que es projecta per al futur. En aquest cas, honestament, hi tenim molt a dir, amb l'autoritat de l'experiència que hem viscut.
El desafiament de l'aigua va emergir en el canvi de mil•lenni amb la força d'un torrent estret en un curs estret. Sobtadament, ens vam adonar que el 70% de la superfície de la Terra està coberta per aigua. D'altra banda, el 97% de l'aigua del planeta és salada. Del poc que ens queda d'aigua dolça, amb prou feines un 0,0001% està disponible als rius. Als pols hi ha el 2,086%, a les roques de sedimentació el 0,291%, als llacs el 0,017%, i a l'atmosfera el 0,001. Per tant, l'aigua dolça, a més de ser escassa està mal distribuïda en la superfície del planeta. (Ayrton Costa, Introdução à Ecologia das águas doces», pàg. 5, Universidade Federal Rural de Pernambuco, Imprensa Universitária, 1991)
La destrucció de les deus, la contaminació dels rius i llits freàtics, la liqüefacció dels gels polars, la pluja àcida, el creixement de la població... són factors que simplement agreugen una realitat ja tràgica de per si per a bilions d'éssers vius a la superfície de la Terra.
La reacció de l'elit mundial ha estat ràpida i eficient. L'aigua és un element vital, insubstituïble, escàs, amb valor econòmic, estratègic per a l'actual model de desenvolupament. Té també un valor paisatgístic, de lleure i medicinal. Ràpidament s'ha establert un competència ferotge pel control de les deus. I comença la privatització de les aigües. El mecanisme fonamental és controlar el cabal dels rius. Es parla clarament de l'aigua com «comodittie» i de «petrolització» de l'aigua. Sabem anticipadament qui guanyarà i qui perdrà amb la mercantilització de l'aigua.
El sector hidroelèctric s'ha posat al capdavant, principalment a Brasil, ja que el 94% de l'energia brasilera és d'origen hidràulic. L'ús múltiple de l'aigua previst en el codi d'aigües és un mite. La llei 9433, de 8 de gener de 1997, brasilera va instituir la política nacional de recursos hídrics i va crear el sistema nacional de gerències dels recursos hídrics. Els seus principis són fantasiosos, i proven que les lleis brasileres es desfan en fum en arribar a la realitat:
I. L'aigua és un bé de domini públic
II. L'aigua és un recurs natural limitat, dotat de valor econòmic
III. En cas d'escassetat, el consum humà i el consum animal són l'ús prioritari dels recursos hídrics.
IV. La gestió dels recursos hídrics sempre ha de propiciar l'ús múltiple de les aigües.
La segona victòria en disputa és el sector de la irrigació. Hi ha investigacions que indiquen que el 70% de l'aigua dolça mundial ja s'està usant en el regatge, amb l'agreujant que es torna irrecuperable per al consum humà. La gravetat de la qüestió es revela en tota la seva cruesa quan l'ONU preveu guerres per l'aigua en el pròxim mil•lenni.
Què hi tenim a veure nosaltres, amb això? Tot. Som humans, tenim fills, creiem en la humanitat. Considerem la Terra com Pachamama (mare, fèrtil, bonica, do diví). Per tant, no pot ser agredida ni violentada; mereix cura, zel, un respecte sagrat. Tenim una responsabilitat inalienable davant d'aquesta qüestió. A més, sabem que l'aigua existent serà reservada per a les elits. Són els pobres, els que passen set al nord-est brasiler, a Àfrica i a Àsia. I el nostre compromís és amb ells.
Coneixem diverses lluites populars per l'aigua. Al nord-est brasiler un dels recursos en marxa per proporcionar aigua potable a la població camperola és la «captació d'aigua de pluja» a través de les cisternes familiars. Són dipòsits construïts al peu de la casa, que emmagatzemen l'aigua per al consum humà en els períodes de sequera. La família ha d'aprendre la racionalitat de l'escassetat, del poc, del preciós, de l'estalvi, de l'anticipació i, per tant, les persones també han de fer la seva «revolució cultural» per afrontar la nova situació. Per a aquesta població, l'alternativa no és poca o molta aigua, sinó poca aigua o gens d'aigua. S'estan fent campanyes de solidaritat, elaboració de polítiques municipals d'aigua, i s'està gestant una política del nord de captació d'aigua de pluja partir de les organitzacions populars, junt amb les altres organitzacions que donen suport a la lluita del poble. Els dipòsits han esdevingut una benedicció divina per a les famílies pobres d'aquesta regió.
Un altre front de lluita és la conservació dels rius. Conques brasileres com la del riu São Francisco i la de l'Araguaia-Tocantins per exemple, són agredides violentament i corren el risc d'extinció. El nombre d'éssers vius dins dels rius brasilers ha disminuït el 50% en només 20 anys. Poc se sap sobre les espècies eliminades, dons del creador amb un valor vital en si mateixes i que haurien de ser respectats. Les principals víctimes socials són els pescadors i la població riberenca. Davant de la societat, tanmateix, acaben sent els reus, ja que els danys irreversibles que un pantà o una presa produeixen a la reproducció de la majoria de les espècies, per exemple, no són visibles als ulls comuns. Però està creixent la lluita per la conservació de les conques i contra la privatització de les seves aigües.
D'altra banda, hi ha una explosió d'articles, reflexions, textos, músiques... que alimenten el debat en grups populars, escoles, pastorals i altres sectors de la societat. Fins i tot els grans mitjans de comunicació han divulgat insistentment la situació de l'aigua al planeta, divulgant també les lluites populars.
Som davant d'una crisi radical: no només ambiental o del model neoliberal, sinó del model de civilització. La revolució industrial possibilitada per tecnologies innovadores va avançar en forma devastadora sobre la naturalesa. La pròpia esquerra, àcidament crítica davant de les relacions socials degradants que es deriven del model industrial, no va aconseguir percebre la degradant relació societat-naturalesa que s'hi ha instal•lat. Avui es presenten situacions límit en les quals la pròpia concepció de desenvolupament, així com gran part de les tecnologies desenvolupades, han de ser revisades. La pròpia naturalesa no suportarà un altre segle tan devastador com aquest. La generació present no té perdó, ja que té a la seva disposició tots els elements necessaris per avaluar la seva conducta respecte a la naturalesa. L'ús racional de l'aigua es torna inevitable, però és evitable que el seu cost recaigui només sobre els pobres. I a part d'això, l'aigua ha de ser conservada també com a vida, bellesa, plaer, encant. Mai el futur no havia depès tant de l'ara. L'oceà ens demana una gota d'aigua.
-------------------------------------------------------------------------------------
La disponibilitat mundial d'aigua s'ha reduït de 17.000 m³ per càpita de 1950 a 7.000 en l'actualitat. Un terç de la població mundial viu en regions amb problemes hídrics, i per al 2005 aquesta xifra haurà augmentat a dos terços. Sens dubte, també la distribució és desigual: mentre que Amèrica del Nord consumeixi més de 2.000 m³, Guinea Bissau en consumeix només 20,3.
Una aixeta deixa passar 12 l d'aigua per minut. Si hom la deixa oberta mentre es renta les dents pot malgastar 15 l, però si només mulla i esbandeix el raspall, usa només 1/2 l. En afaitar-se es poden usar 40 l, però si només s'omple la palangana, seran només 4l. Si rentem els coberts a raig gastarem 120 l; si ho fem en un cossi, només 20 l. Si rentem el cotxe amb mànega, 600 l; amb esponja, galleda i mànega amb broquet, seran 60 l. És "el límit de les aigües".
ROBERTO MALVEZZI
Coordinació Nacional de la CPT, Brasil