El menyspreu com a destí

Eduardo Galeano

---

La fi de la història? Per a nosaltres no és pas cap novetat. Ja fa cinc segles, Europa va decretar que eren delictes la memòria i la dignitat a Amèrica. Els nous amos d’aquestes terres van prohibir el fet de recordar la història i van prohibir fer-la. Des de llavors, només podem acceptar-la.

Pells negres, perruques blanques, corones de llums, mantells de seda i pedreria; al carnaval de Rio de Janeiro, els morts de gana somien junts i són reis per una estona. Durant quatre dies, el poble més musical del món viu el seu deliri col.lectiu. I el dimecres de cendra, al migdia, ja s’ha acabat la festa. La policia s’endú presoner aquell que segueixi fantasiejant.

Els pobres es desplomen, es desvesteixen, s’arranquen les màscares visibles, màscares que desemmascaren, màscares de llibertat fugaç, i es col.loquen les altres màscares, les invisibles, negadores de la cara: les màscares de la rutina, l’obediència i la misèria. Fins que arribi el proper carnaval, les reines tornen a rentar plats i els prínceps a escombrar els carrers.

Ells venen diaris que no saben llegir, cusen robes que no poden vestir, enllustren autos que mai no seran seus, i aixequen edificis que mai no habitaran.

Amb els seus braços barats, ells brinden productes barats al mercat mundial.

Ells van fer Brasília, i de Brasília van ser expulsats.

Cada dia fan Brasil, i Brasil és la seva terra d’exili.

Ells no poden fer la història, estan condemnats a sofrir-la.

Fi de la història. El temps es jubila, el món deixa de girar. Demà és un altre dia. La taula és servida; i la civilització occidental no nega a ningú el dret a pidolar les sobrances.

Ronald Reagan es desperta i diu: “La guerra freda s’ha acabat. Hem guanyat”. I Francis Fukuyama, un funcionari del seu Departament d’Estat, guanya sobtadament èxit i fama descobrint que la fi de la guerra freda és la fi de la història. El capitalisme, que s’autodenomina democràcia liberal, és el punt d’arribada de tots els viatges, “la forma final de govern humà”.

Temps de glòria. Ja no existeix la lluita de classes; a l’est ja no hi ha enemics, sinó aliats. El mercat lliure i la societat de consum conquereixen el consens universal, el qual havia estat demorat pel desviament històric del miratge comunista. Tal com volia la Revolució Francesa, ara som tots lliures, iguals i fraternals. Igual que Déu, el capitalisme té la millor opinió de si mateix i no dubta de la seva eternitat.

Benvinguda sigui la caiguda del mur de Berlín. Diu un diplomàtic peruà, Carlos Alzamora, en un article recent, que l’altre mur, el que separa el món del món opulent és més alt que mai. Un “apartheid” universal: els brots de intolerància i discriminació, cada vegada més freqüents a Europa, castiguen els intrusos que salten aquest mur per ficar-se a la ciutadella de la prosperitat.

És a la vista. El Mur de Berlín ha mort d’una bona mort, però no va arribar a complir trenta anys de vida, mentre que l’altre mur celebrarà aviat cinc segles d’edat.

L’intercanvi desigual, l’extorsió financera, la sagnia de capitals, el monopoli de la tecnologia i de la informació i l’alienació cultural són els rajols que dia a dia s’afegeixen, en la mesura que creix el drenatge de la riquesa i sobirania des del sud cap al nord del món.

Amb el diner passa a l’inrevés que amb les persones; quant més lliure, pitjor. El neoliberalisme econòmic, que el nord imposa al sud com a fi de la història, com a sistema únic i últim, consagra l’opressió sota la bandera de la llibertat. En el mercat lliure és natural la victòria del fort i legítima l’aniquilació del dèbil.

Així s’eleva el racisme a la categoria de doctrina econòmica.

El nord confirma la justícia divina: Déu recompensa els pobles elegits i castiga les races inferiors, biològicament condemnades a la peresa, la violència i la ineficàcia.

En un dia de treball, un obrer del nord guanya més que un obrer del sud en mig mes.

Salaris de fam, despeses baixes, preus de ruïna en el mercat mundial.

L’ordre vigent és l’únic ordre possible: el comerç lladre és la fi de la història.

Preocupat pel colesterol, havent oblidat la fam, el nord practica, tanmateix, la caritat. La Mare Teresa de Calcuta és més eficient que Carl Marx. L’ajuda del nord al sud és molt inferior a les almoines solemnement compromeses davant les Nacions Unides, però serveix per a que el nord col.loqui ferralla de guerra, mercaderies sobrants i projectes de desenvolupament que subdesenvolupen el sud i multipliquen l’hemorràgia per curar l’anèmia.

Mentrestant, els últims cinc anys, el sud ha donat al nord una suma infinitament major, equivalent a dos plans Marshall en valors constants, per concepte d’interessos, guanys, royalties i diversos tributs colonials.

I mentrestant, els bancs acreedors del nord esbudellen els estats deutors del sud i es queden amb les nostres empreses públiques a canvi de res. Menys mal que l’imperialisme no existeix. Ningú no l’esmenta ja: per tant, no existeix. També aquesta història s’ha acabat.

El pressupost de la Força Aèria dels Estats Units és major que la suma de tots els pressupostos d’educació infantil de l’anomenat tercer món. Malbaratament de recursos? O recursos per defensar el malbaratament? L’organització desigual del món, que simula ser eterna, es podria sostenir un dia més si es desarmessin els països i les classes socials que han comprat el planeta?

Aquest sistema malalt de consumisme i arrogància, voraçment llançat a l’arrasament de terres, mars, aires i cels, munta guàrdia al peu de l’alt mur del poder. Dorm amb un sol ull, i no li manquen motius.

La fi de la història és un missatge de mort. El sistema que sacralitza el caníbal ordre internacional, ens diu: “Jo ho sóc tot. Després de mi, el no res”.

Des d’una pantalla d’ordinador es decideix la bona o mala sort de milions d’éssers humans. A l’era de les superempreses i la supertecnologia, els uns són mercaders i els altres som mercaderies. La màgia del mercat fixa el valor de les coses i de la gent. Els productes llatinoamericans valen cada vegada menys. Nosaltres, els llatinoamericans, també.

El Papa de Roma ha condemnat enèrgicament el fugaç bloqueig o amenaça de bloqueig contra Lituània; però el Sant Pare mai no va dir res respecte del bloqueig contra Cuba, que ja fa trenta anys que dura, ni sobre el bloqueig contra Nicaragua, que en va durar deu. Normal. I també és normal, atès que els llatinoamericans vius tampoc no valem, que els nostres morts es cotitzin cent vegades menys que les víctimes de l’avui desintegrat Imperi del Mal.

Noam Chomsky i Edward Herman s’han pres la molèstia de mesurar l’espai que mereixem als principals mitjans nordamericans de comunicació. Jerzy Popielusko, sacerdot assassinat pel terror d’estat de Polònia, el 1984, ha ocupat més espai que la suma de cent sacerdots assassinats pel terror d’estat a Amèrica Llatina en aquests últims anys.

Ens han imposat el menyspreu com a costum. I ara ens venen el menyspreu com a destí.