EL MEU COR DEMANA UNA VICTÒRIA

Darcy Ribeiro

El desafiament del Tercer Milenni per a Ameríndia és tan com per a Amer-Chola o Amer-mestissa. Nosaltres, els mestissos també estem malament, ja que Amèrica Llatina està amenaçada per una recolonització. Una nova civilització amb una tecnologia revolucionària està en marxa. Nosaltres, que hem viscut novetat increïbles, amb transistors, ordinadors, energia nuclear, telèfons, televisor, cinema... encara veurem coses més prodigioses. El risc més gran de la modernització històrica. Modernització significa entrar en una nova civilització com a consumidors, comprant trens i enriquint els altres, organitzant-nos per a posar trens aquí amb la finalitat d’enviar les mercaderies cap a fora, i després comprar motors elèctrics i de vapor.

Amèrica del Nord està complint el seu paper, amb una enorme eficiència, en el sentit que cerca complementaritats que ens en faran dependents permanentment. La teoria arriba al punt de suposar que els vertaders patriotes d’Amèrica Llatina són els gerents de les multinacionals, perquè ens porten una nova tecnologia, o sigui, que la seva fidelitat, el seu interès pels nostres pobles ens salvarà.

Amèrica Llatina viurà una o dues dècades de grans amenaces, i té davant seu el desafiament de formular un projecte propi. Quin serà el destí d’Ameríndia en tot això? Si el nostre destí, el dels llatins, és molt tèrbol, el dels indígenes també ho és. Però crec que els indígenes –utilitzant l’obertura que la nova civilització està donant als pobles oprimits per mostrar llur cara, per fer llur propi projecte i lluita per ell- poden aconseguir d’una manera immediata els reordenaments nacionals capaços de crear societats més solidàries.

El més bonic de l’herència indígena –quelcom que em va apassionar durant deu anys- és la capacitat de la seva solidaritat, el sentit de reciprocitats i de responsabilitat social. Després de 40 anys amb aquests problemes, veient aquesta nova civilització i totes les amenaces que comporta, tinc por que siguem una altra vegada pobles que no se sàpiguen ornar, o que no agradin, que, malgrat totes les possibilitats que tenen, continuïn sent pobles de segona classe.

Amb tot, també veig moltes línies en les quals es poden obrir ruptures. Molts de nosaltres fórem desheretats en els darrers deu anys per la pèrdua d’una de les formes de construcció de la societat socialista, la línia del socialisme real, del comunisme, de les guerrilles. Avui sabem que aquella lluita ja no és vigent, però sabem ho és aquella lluita democràtica. L’objectiu és guanyar la població, amb el que suposa d’esforç terrible lluitar contra la televisió, la ràdio i tota la resta. Aquesta és la nostra lluita, i ens cal urgentment que la intel•lectualitat fútil, més inclinada a cercar les remuneracions de les multinacionals o les prebendes de l’Estat, que no pas a pensar i a lluitar per a definir el projecte llatinoamericà. Quelcom del que ens fa falta avui a Ameríndia i als mestissos –que som el producte de 500 anys d’història- és la lucidesa, la claredat i el projecte propi per a prosseguir en aquesta lluita, on ja hem tingut tantes derrotes, i per a la qual el meu cor demana una victòria.