Alois Arencibia Aruca

El Moviment d’Afectats per Rescloses a Amèrica (MAR) pretén desenvolupar un model energètic popular que trenqui amb la lògica del model de monopoli de generació i venda d'energia, basat en la concentració de recursos d’alta demanda en el mercat, com són els combustibles fòssils, carbó, petroli, combustible nuclear o fonts renovables de energia (FRE).

Aquí, presentem un exercici de reflexió col·lectiva per identificar principis que no han de faltar en la construcció d’aquest model. Aquest exercici no és pas definitiu i la seva sistemàtica revisió, actualització i contrast amb les experiències pràctiques permetrà contribuir amb propostes teòriques i pràctiques al catàleg de solucions per aquesta construcció. Els 15 principis identificats són: Per satisfer les necessitats. Amb l’apropiació popular de la tecnologia. Sostenibilitat. Que prioritzi el valor d’ús. Amb ús racional. Amb ampli dret. Per avui i pel futur. Considerat com un bé comú. A partir d’allò que existeix. Considerar les diferents escales -descentralització. Opció preferencial per les fonts renovables. Amb solidaritat. Amb equitat. Amb autonomia i sobirania. Diversificada.

L’energia, en les seves diferents manifestacions, és el fenomen que anima tots els processos físics, químics, biològics, socials i espirituals de la natura, inclosos els éssers humans. Per aquesta raó, les fonts d’energia són recursos clau per al treball material, intel·lectual i espiritual. El treball és l’activitat humana a través de la qual s’obtenen les riqueses materials i immaterials que permeten el desenvolupament.

Des del segle XIX, el físic anglès James Prescott Joule, un estudiós de la termodinàmica, va establir la relació entre treball i energia i ens arriba, fins avui, una definició d’ús en les normes internacionals ISO 50001 per a la gestió d’energia en la que s’expressa. «L’energia es pot definir com la capacitat d’un sistema de produir una activitat externa o de realitzar treball». Per aquesta raó, s’afirma que no hi ha treball sense despesa d’energia i es pot considerar aquesta relació com un catalitzador del desenvolupament humà.

Històricament, els models energètics han respost al model econòmic social dominant, el qual s’irradia coherentment a les diferents escales territorials i socials: local, nacional, regional, mundial. Això significa que, en un mateix país, poden coexistir més d’un model, però n’hi ha un de dominant. Són les transicions energètiques que han propiciat les revolucions tecnològiques, atès que el trànsit d’una matriu energètica a una altra genera un gran impuls científic i tecnològic, accelerant el desenvolupament humà.

La primera transició va esdevenir-se en els albors de la humanitat, quan les antigues comunitats van incorporar les fonts exògenes d’energia al seu entorn sociotènic. El segle XIX, amb el desenvolupament industrial de la mineria del carbó mineral, va iniciar-se la primera revolució industrial i es va realitzar la segona transició energètica, que va ser cap els combustibles fòssils, carbó, petroli i energia nuclear. Aquesta transició va permetre un desenvolupament científic i tècnic en el que es van produir altres revolucions industrials, salts radicals en la innovació tecnològica, de productes, serveis, organitzacional, social, o sigui, de productivitat i plusvàlua.

El desenvolupament científic, tècnic i social ha assentat les bases per tornar a les FRE. Ara es desenvolupen tecnologies cada vegada més diverses i eficients que permeten extreure un major potencial energètic a les fonts tradicionals, superant l’eficiència assolida amb els combustibles fòssils. En aquests moments, ja s’està experimentant la tercera transició energètica, però el canvi de matriu no acabarà pas amb el model econòmic social extractivista i depredador del capitalisme, que manté en perill les condicions de vida en el planeta, incloses les vides humanes.

Un model de gestió energètica és un conjunt d’eines, la funció de les quals és concretar el propòsit de la política energètica a qualsevol escala, segons consagra la Norma Internacional ISO 50001 de 2011. La política energètica s’ha de formular adequadament i s’hi ha d’expressar una concepció del món, la lectura del context, el diagnòstic sociotècnic i una prospectiva amb escenaris als quals es pretén avançar. Amb això es defineixen els objectius, s’identifiquen tots els actors rellevants, espais d’actuació, etc.

En un apropament inicial als principis per a la construcció del model energètic popular se’ls ha agrupat en tres unitats amb el propòsit de fer una lectura molt general atenent a: 1) L’energia com un dret humà. 2) La sostenibilitat energètica. 3) El model energètic popular.

1. L’energia, com ja s’ha explicat, és un recurs clau per satisfer, de forma directa o indirecta, totes les necessitats humanes , les consagrades en el dret internacional i les que no, però formen part del patrimoni dels pobles. És un eix que travessa totes les esferes de la vida i les sustenta. És un dret que garanteix tots els drets, per això és un deure de tota societat garantir-hi, sota la premissa de la solidaritat, el seu ple accés, fins i tot d’aquells que no disposin de recursos adequats. Les polítiques energètiques i la seva implementació han de ser conduïdes per un procés participatiu, «amb equitat» en el que hi hagi representats, per igual, tota la diversitat de grups humans, inclosos els energètics.
2. Les fonts renovables són l’opció preferencial per al desenvolupament sostenible. Són el recurs energètic que més abunda a la natura, és gratuït i és present arreu. L’ús d’aquest potencial pot fer sostenible el model de desenvolupament humà atès que no requereix acabar amb els boscos, els rius i altres recursos naturals, pel que el seu ús racional i diversificat permet satisfer la demanda d’avui i la reposició natural d’aquests recursos pel demà garantint les condicions adequades per viure i desenvolupar-se plenament.
3. El model energètic popular requereix d’una apropiació popular de la tecnologia, això obliga a ampliar el model energètic a totes les xarxes de relacions tecnològiques, polítiques i socials que van des de la font energètica fins a la satisfacció de les necessitats individuals i col·lectives. Aquest model popular s’ha de construir des d’allò que existeix, el recurs energètic, el coneixement, les tecnologies per dissenyar i produir la tecnologia i les formes socials organitzatives. Aquest procés, ha de ser espai de transformació i de disputa econòmica, social, política, ambiental, en summa, cultural. Cal que sigui una construcció col·lectiva per al benefici de tothom ha d’arribar a ser considerat un bé comú per la seva funció social i el seu diàleg harmònic amb la natura, quelcom que no s’expressa en el model energètic dominant. Ha de prioritzar el valor d’ús, tornant a l’energia la seva essència primigènia -com a capacitat de realitzar treball- i en conseqüència de dinamitzar el desenvolupament econòmic i social. La seva construcció des d’allò que existeix en el territori, i amb desenvolupaments sociotecnològics adequats donaran resposta a les necessitats de les diferents escales politicoadministratives, a la recerca de l’autoabastament energètic local, base d’una gestió energètica de la descentralització amb autonomia i sobirania, de les organitzacions econòmiques, socials i polítiques que integren cada escala, constituint-se aquest model en un suport bàsic per a una societat que cerqui la llibertat individual i col·lectiva com a divisa.

         Amb aquest primer apropament als principis del model de gestió energètica popular queda obert un procés de debat i fertilització que ha de centrar les bases teòriques i pràctiques per la seva rèplica en els més diversos escenaris.