El món negre
EL MÓN NEGR
Rafael Savoia
La població negra de les Amèriques supera els 140 milions de persones. No és homogènia. Un jove negre dels EUA és portador de considerables diferències culturals respecte a un coetani seu de Salvador, Bahia, a Brasil, o d'Asunción a Paraguai, o fins i tot de la Vall del Chota a la Serralada dels Andes a Equador. Eels grups afroamericans dispersos pel Continent són diversos. És el món negre de les Amèriques, que ha hagut de veure-se-les amb el món dels indis i dels europeus. Les mútues influències van originar noves cultures o, com diria Manuel Zapata Olivella, el "mestissatge cultural triètnic". Segons les regions i els diferents processos històrics, una dominarà l'altra, però, generalment, les diverses arrels estan presents simultàniament.
En el cas dels afrodescendents, Roger Bastide distingia entre les cultures afroamericanes, majorment marcades pels elements africans, i les negroamericanes, que han sofert un procés més intens d'aculturació. És indubtable, en tot cas, la força d'aquestes supervivències culturals i d'aquests sincretismes, si han sabut resistir a segles de dominació blanca.
Les cultures afroamericanes no s'expressen només en la dansa i en la música. Com escrivia el líder negre colombià Amir Smtih-Córdoba, "no som de l'Àfrica, però és un fet que "pigmentogeogràficament" som un nombre tan gran d'habitants, que es podria pensar en el concepte de negritud com a bandera ètnica per a la consecució dels nostres objectius. D'aquí la importància de crear inicialment les condicions apropiades, no perquè el negre balli, que com tots sabem, balla, i molt bé; el que volem no és limitar-nos a ballar". L'home i la dona negres han donat a les Amèriques molt més que el que expliquen els llibres de l'escola...
Tots tenen en comú la provinença d'Àfrica, el tràfic negrer, l'esclavatge a les ciutats i al camp, la resistència heroica dels palenques, poblats constituïts per aquells que s'autoalliberaven i que, encara avui, representen un símbol de dignitat i de lluita per al moviment negre i són part integrant del més autèntic patrimoni espiritual de la humanitat. El cimarronatge no ha estat només una reacció a la imposició de l'esclavatge, sinó l'expressió vigorosa de resistència cultural, radicat com està en l'origen africà comú i en l'experiència d'una opressió total. S'ha fundat sobre la presa de consciència de la identitat ètnica.
La història explicada pels opressors ens està revelant grans figures que animen encara avui als que lluiten per la llibertat en qualsevol part del món: Nat Turner als EUA, Satuyé de los Garífonas de San Vicente i Amèrica Central, Bayano de Panamá, Rey Miguel i Reina Guiomar a Veneçuela, Domingo Bioho a Colòmbia, Alonso de Illescas a Equador, Francisco Congo a Perú, Zumbí a Brasil, Lemba a Santo Domingo, Makandal a Haití, Cudjoe a Jamaica. Són una font privilegiada d'inspiració per als joves, els polítics negres d'avui i les organitzacions. Entre aquests recordem el Moviment Nacional Cimarrón de Colòmbia i la filosofia del quilombisme de l'afrobrasiler Abdias do Nascimento.
Entre els principals fonaments de la cultura afroamericana assenyalem almenys els següents:
Els africans arrencats del seu Continent i els seus descendents, malgrat tots els esforços esclavistes per destruir les seves creences, religions, traïcions... Quan pensaven que els havien reduït a "béns semovents", sense cap dret civil, han extret del més profund del seu ésser noves energies. Han creat noves formes de religiositat i noves religions plenes de vitalitat.
Fins i tot en la segregació típica del sistema esclavista, eren inevitables certes relacions, com les d'amo/esclau, mare dida negra/patrona i nen blancs, i d'altres, que tant donaven lloc a intercanvi de creences i tradicions, com proporcionaven raons per a les rebel•lions, les fugues i l'aparició de nous palenques. Els esclaus provenien de països i cultures diferents, alguna de les quals coneixien l'escriptura, però en captivitat han sabut inventar i crear, per les circumstàncies o per pròpia opció, i han privilegiat la tradició oral sobre l'escrita. En concret han emprat un mitjà de comunicació eficaç i comunitari, amb un fort poder de convocatòria: el llenguatge del tambor. Aquest instrument ressona encara avui de Belize fins a la Patagònia, de Los Angeles a Roma, en els rituals i en les festes, recordant el passat i preparant el futur.
El tràfic esclavista, que va durar segles, va contribuir a alimentar les cultures afro. Els amos afavorien els cants, danses, jocs, processons, reunions... entre membres de les mateixes "nacions". Els patrons ho feien per avivar la divisió i la rivalitat entre els negres. Però els vençuts, una vegada més, ho van saber transformar en ocasió d'unió, de recuperació de la seva identitat. Alguns estudiosos troben aquí, en aquestes organitzacions negres, l'arrel del carnaval, que fa vibrar els països americans i del Carib.
L'emancipació que es va generalitzar als països llatinoamericans cap la meitat del segle XIX va crear ciutadans de segona categoria, especialment entre els indígenes i negres. A les actes deI I Congrés de cultura negra de les Amèriques (1973) es llegeix: "El treball de l'esclau negre ha tingut una importància decisiva per a l'enriquiment del blanc europeu i dels criolls durant la Colònia. Aquest procés ha estat comú als EUA i a Amèrica Llatina. Actualment, abolit l'esclavatge, el negre continua participant de manera desigual en el sistema econòmic. Però han afinat la seva consciència de ser grups ètnics amb cultura pròpia, i d'haver estat un factor determinant per al creixement econòmic dels respectius països i de l'Occident".
Especialment entorn dels anys 70 s'ha iniciat un procés d'organització a nivell local (La Saya a Bolívia, el grup Cambacuá de Paraguai), nacional (Movimiento Nacional Cimarrón de Colòmbia, el "Movimiento Afroequatoriano Conciencia" i la "Federación de Organizaciones Negras de Pichincha" a Equador, el "Movimento Negro Unificado" de Brasil, l'«Organitzación para el desarrollo de las Comunidades negras de Hondures», ODECO), i continental del moviment afro, com la "Xarxa continental d'organitzacions negres". Reivindiquen paritat d'oportunitats a l'escola, a la feina, la salut, el temps lliure. Encara en el 2000 les organitzacions negres de Lima han lluitat per tenir accés a certs clubs i, a Miami, a certs bars.
Han constituït, per exemple a Equador, aliances amb moviments socials, indígenes i populars. Ja s'han obert el seu camí.
En els últims decennis, les religions tradicionals afroamericanes, en particular el Candomblé, l'Umbanda, Macumba de Brasil i Santeria cubana demostren una vitalitat pròpia i s'obren sempre més a Amèrica del Nord i també a Europa, seguint les vies del comerç i de la migració. Avui es poden trobar "mares i pares de sant" en els terreiros de São Luis com en els de Milà.
Els afroamericans són un subjecte emergent, al costat de la dona, en la política i en l'economia dels països llatinoamericans. Als EUA el moviment negre dels anys calents de la segona meitat del decenni dels 60 ha aconseguit conquestes socials i polítiques no indiferents, amb senadors, diputats, alcaldes de grans ciutats. El malestar, això no obstant, encara es fa sentir: cal recordar la sublevació de Los Angeles (1992) o la marxa del "milió d'homes negres" (1995) promoguda per Louis Farrakhan, que no oculta la seva mirada sobre els negres d'Amèrica Llatina, com va revelar el seu viatge a Cuba.
Prenent lliurement dels indis, dels mestissos, dels europeus, els negres han donat vida a noves cultures que han influït a la mateixa cultura occidental. Cal pensar en la contribució al respecte dels drets humans feta pel moviment de Martin Luther King, i també de la música agro. Després de segles d'opressió, han reafirmat les seves religions i estils de vida, contribuint a la formació de la realitat llatinoamericana. En la cultura del país més poderós del món han deixat una empremta inesborrable.
Les lluites dels afroamericans –culturals, socials i polítiques- han tingut també com a resultat un reconeixement de la pròpia especificitat en les Constitucions d'alguns països com Colòmbia, Equador, Brasil, i –el cas més avançat és aquell de la llei 70 de Colòmbia sobre la identitat, educació i terra de les comunitats afrocolombianes- tal reconeixement comença a trobar una traducció en les legislacions corrents.
Finalment, s'adverteix la necessitat –també en el moviment negre- de l'autocrítica i d'una "ètica de l'amor", com diu Cornel West: "L'amor a si i als altres són dues maneres d'augmentar l'estima de si mateix i d'animar la resistència política en l'àmbit de la pròpia comunitat"
Rafael Savoia
Quito, Equador / Verona, Itàlia