El negre, nascut sense bressol i mort en vida

Carlos María Ariz

Ja el 1495 cinc-cents indis van ser enviats a Espanya en qualitat d’esclaus. Afortunadament, gràcies a la protesta enèrgica de Fra Bartolomé de Las Casas, Carles V va proclamar la il.legalitat de l’esclavitud indígena el 1530.

Lamentablement, per als africans no hi va haver mediadors ni debats jurídics ni teològics en la seva defensa. El mite diabòlic de “els fills maleïts de Cam”, que ja va començar a circular cap a l’Edat Mitja, va servir per desautoritzar, primer a Portugal i després a Espanya, la cacera d’esclaus al continent negre.

Al llarg dels quatre segles que van seguir a la conquesta el nombre d’esclaus negres deportats a Amèrica es calcula en onze milions i mig, si bé alguns ho eleven a tretze i fins i tot a quinze.

El calvari de l’esclau s’iniciava a la travessa de l’Atlàntic. Amuntegats, com fardells, en petites embarcacions i lligats de peus i mans, compartien la fam, la humitat, la calor sofocant i les malalties més sòrdides dins d’aquelles tombes flotants.

En arribar a terra una refinada tècnica de turments els esperava com a senyal i garantia de submissió total a un degenerat patró, els qual desfogava els seus instints damunt aquelles desafortunades víctimes. Alguns dels turments consistien a aplicar ferros encesos a les parts delicades de l’esclau, lligar-lo a una estaca per ser torturat lentament per la voracitat dels insectes, cremar-lo viu, abordar en contra d’ell gossos i serpents, violar les dones, etc.

I tot això, avalat legalment per un nefast codi negre, escrit a França el 1685, “el text jurídic més monstruós que han produït els temps moderns”, segons una frase de Louis Sala-Molins.

Però la brutalitat de l’amo esclavista no se cenyia a la tortura física: calia arribar a la destrucció de la identitat personal de l’esclau. Se’ls dividia segons nacionalitats per tal de fomentar rivalitats i autodestruir-los socialment. Se separava els fills dels seus pares a fi que no poguessin recobrar la identitat familiar. Dispersant-los per terres estranyes, se’ls volia fer víctimes d’una total alienació.

Avui dia els afroamericans són els dipositaris naturals dels vells esclaus.

Igual que aquells negres cepats, de braços robustos i barats, importats d’Àfrica per explotar les noves terres, ambició desmesurada del capitalisme europeu, els negres d’avui, marginats per la discriminació racial, s’han d’acontentar amb una agricultura elemental de tècniques rudimentàries i escàs rendiment, en exígües plantacions dels rius, en els claps de la selva on conreen blat de moro, arròs, plàtan, nyampí, iuca, nyam, etc., per a la subsistència pròpia i un modestíssim intercanvi del mercat, quan es pot.

Malgrat tot, aquest poble que neix a la fe cristiana com a víctima dels escàndols religiosos i socials més greus, i que no es refia de la societat rica, indiferent i opressora, ha sabut interioritzar-se en el món dels seus avantpassats i aprendre dels seus morts la dimensió d’una religiositat sincretista, però amb un fort sabor de creu. Aquí és on els negres forgen la seva “consciència negra” com un reflex de les seves lluites històriques contra el espoli de les seves identitats culturals, ètniques i històriques que ancestralment van dur des d’Àfrica.

El poble negre ha sabut aprofitar la negritud per identificar-se, unir-se i crear valors comunitaris en autèntica creuada contra tota discriminació racista heretada de la societat colonial.