El neoliberalisme és la mort
El neoliberalisme és la mort
Pere Casaldàliga
La paraula en voga, avui, a l’Amèrica Llatina, el Carib i el món és “neoliberalisme”, amb les conseqüències més dramàtiques per al Tercer Món. No podem oblidar que el neoliberalisme continua essent el capitalisme. Això, de vegades, ho oblidem.
Em pregunten què pot dir o fer l’Església davant el neoliberalisme. Jo, tot recordant els consells dels nostres catecismes antics (“contra peresa, diligència; contra gola, abstinència...”) responc: “contra el neoliberalisme, el sempre nou alliberament”.
El neoliberalisme és el capitalisme transnacional portat a l’extrem. El món convertit en mercat al servei del capital esdevingut déu i raó de ser. En segon lloc, el neoliberalisme implica la desresponsabilització de l’Estat, que hauria de ser l’agent representatiu de la col.lectivitat nacional, agent de serveis públics. En desresponsabilitzar l’Estat, de fet es desresponsabilitza la societat. Deixa d’existir la societat i passa a prevaldre allò privat, la competència dels interessos privats.
La privatització no deixa de ser l’extrem de la propietat privada que, de privada, passa a ser privativa, i de privativa a privadora de la vida dels altres, de les majories. La privatització és privilegització, selecció d’una minoria privilegiada que, aquesta sí, mereix viure, i viure bé...
Aquesta és la doctrina dels teòlegs del neoliberalisme: el 15% de la humanitat té dret a viure i a viure bé; la resta que s’espabili... Al contrari del que diu la Bíblia, que és la “resta d’Israel”, resta de pobres, qui ha d’obrir camins de vida i esperança per a les majories.
El neoliberalisme és la marginació freda de la majoria sobrant. O sigui, sortim de la dominació cap a l’exclusió. I, tal com solem dir, avui ser explotat és un privilegi, perquè molt ni tant sols no assoleixen la “condició” d’explotats, ja que no tenen ni feina. Estem vivint, llavors, el que s’anomena un “maltusianisme” social, que prohibeix la vida de les majories.
El neoliberalisme és també la negació de la utopia i de tota possible alternativa. És coneguda l’expressió de Fukuyama: la “fi de la història”, el punt final de la història...
És també la mentida institucionalitzada, amb base a la modernitat, de la tècnica, de la llibertat i de la democràcia. Noms bonics que haurien de tenir el seu autèntic valor, però que són manipulats i tergiversats. Es tracta d’una modernitat que ja és postmodernitat, al Primer Món, i una tècnica que es posa com un valor absolut, en funció del lucre, i una pseudollibertat i una pseudodemocràcia.
A l’Amèrica Llatina sortim de les dictadures per caure a les “democradures”. És bo recordar la paraula lúcida del teòleg espanyol González Faus –que ja ha vingut diverses vegades a Amèrica Llatina– quan diu que, així com el col.lectivisme dictatorial és la degeneració de la col.lectivitat i la negació de la persona, l’individualisme neoliberal és la degeneració de la persona i la negació de la comunitat. L’individualisme egoista degenera la persona, que, per definició, hauria de ser relació i complementació amb els altres. Aquest individualisme neoliberal és, doncs, la degeneració de la comunitat, que és participació i compartiment.
Com a Església, com a cristians, davant d’aquesta bèstia ferotge del neoliberalisme, és necessari que proclamem i servim el Déu de la Vida.
Avui, més que mai, la Teologia de l’Alliberament, la Pastoral de l’Alliberament i l’Espiritualitat de l’Alliberament, proclamen, afirmen i celebren i practiquen el Déu de la Vida. Es tracta també de promoure la responsabilitat i la corresponsabilitat de les persones i de les institucions socials i de la mateixa Església, en tots els àmbits. El manament de Jesús viscut a la vida diària, política i institucionalitzada. L’opció pels pobres, molt definida per les majories. El mateix Jesús la formula diguent: “He vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància”.
I l’afirmació de la utopia, que reforça l’esperança en l’acollida i en el servei, ja, ara i aquí, estimulant i possibilitant la presència i l’acció dels nous subjectes emergents (el món indígena, el món negre, la dona, la joventut), el protagonisme dels laics, el protagonisme dels pobres. Aquesta és la política de l’Evangeli de Jesús.
La veritat ens fa lliures i la transparència de vida ha d’aparèixer com a testimoni. En termes d’església, això es tradueix molt bé en la Teologia i en l’espiritualitat de l’Alliberament, en les comunitats de base, en les pastorals específiques que actuen en aquestes franges més prohibides i més marginades, per la Bíblia a les mans del poble, la Pastoral de la Frontera, la Pastoral de la Consolació i la Pastoral de l’Acompanyament. I també, més recentment, per la Pastoral de la Sobrevivència, sense caure en el pragmatisme assistencialista que podria fer altra vegada que el poble oblidés les estructures, les causes, els drets...
D’altra banda hi ha una decepció força generalitzada en relació als polítics. Totes les persones conscients demanen uns altres polítics. Els partits estan desprestigiats, a molts llocs. Molts sectors volen fins i tot prescindir dels partits. Pensen més aviat en aliances del tipus dels moviments populars. Tampoc no podem caure en el perill de diluir la consciència, la resistència i l’organització, i seguir dominats per forces que tenen a les seves mans el diner, els mitjats de comunicació i els càrrecs polítics.
Però no hi ha cap dubte que, sota el poder del capital neoliberal, representat per l’FMI i pel Banc Mundial, l’aliança d’aquests polítics de màrqueting, al servei del mateix neoliberalisme i davant la impotència d’amplis sectors de les forces populars, és de témer que es repeteixin, amb alguns retocs, les eleccions d’anys anteriors i fins i tot de segles enrere...
La tàctica a tot arreu és la mateixa. Les promeses, els programes... acaben essent els mateixos. Els partits coneixen molt bé les necessitats del poble i saben programar solucions, teòricament...
Però el deute extern continua essent la sagnia dels nostres pobles. Segueix essent el govern real de les nostres democracies. No són pas les Constitucions les que manen; és el deute extern. Els presidents i els ministres d’hisenda dels nostres països són representants de l’FMI. El deute extern, amb el pagament dels interessos, és el que condiciona els salaris, els serveis públics...
Mentre no resolguem aquest problema, és pràcticament impossible imaginar una economia democràtica als nostres països de tercer món. I, evidentment, no serà el neoliberalisme el que resolgui el problema del deute extern...