EL NEOLIBERALISME: QUÈ SIGNIFICA

Pablo Bonavía

---

Fins fa poc, el neoliberalisme (NL) semblava un episodi destinat a desaparèixer a la vegada que ho fes la conjuntura precisa en què va sorgir: crisi del petroli, deute extern, desgast de l’estat del benestar, caiguda del socialisme real, règims de dretes al Nord i dictadures al Sud... Per a sorpresa de molts, el terme NL ha tornat a rebrotar amb força en l’escena i amb un indissimulat to polèmic. El fan servir polítics i analistes socials de les latituds més diferents, l’estudien acadèmics de renom, el denuncien com un perill no tan sols els líders socials sinó també diverses conferències episcopals i els provincials jesuïtes d’Amèrica Llatina.

Per què aquesta imprevista popularitat d’un terme tan abstracte i tan poc “seductor”? Deu ser realment útil per a comprendre la realitat en què avui vivim i com hi estem situats? Molts polítics i economistes neoliberals neguen, fins i tot, l’existència del que s’anomena NL. Per a ells és un mite inventat per alguns amb el propòsit d’atribuir-li tots els mals econòmics i desqualificar els seus adversaris polítics. S’estalvien, així – diuen -, una anàlisi seriosa dels complexos problemes socials i l’elaboració d’alternatives realistes.

Deu ser aquesta una discussió merament teòrica sense conseqüències reals per a la nostra vida quotidiana? De cap manera. Crec que la popularitat que ha tingut aquest concepte no és casual: es deu al fet que permet identificar i enfrontar un aspecte nou i determinant de la situació històrica que avui vivim. Més enllà de la disputa terminològica (si la paraula NL és la més adequada per a descriure el fenomen de què es tracta) el concepte ha demostrat ésser una eina necessària a l’hora d’assumir una posició crítica davant dels reptes que avui se’ns plantegen. Això sí :tractant d’evitar una “estirada” o generalització tal del concepte que li faci perdre la seva capacitat per a “mossegar” en la realitat inèdita que ens toca viure en aquesta Amèrica Llatina de l’era de la globalització.

Podem qualificar de neoliberalisme , sense més ni més, la tendència a adoptar actituds egoistes en la pròpia persona o en el grup? Deu ser patrimoni exclusiu dels neoliberals la recerca del predomini sobre els altres o l’actitud calculadora que ho subordina tot a l’estratègia de la màxima rendibilitat? No sembla lògic ni legítim. Aquestes actituds han acompanyat l’aventura humana des que en tenim notícia, independentment del règim o la ideologia predominant.

Tampoc el mercat ha estat recentment inventat pel NL. Existia ja en l’antiguitat com la forma per a intercanviar béns i fa un mil•leni va començar a ampliar el seu àmbit d’acció per a convertir-se en el centre de tota activitat econòmica de la societat. La seva exaltació ideològica com a mercat sense barreres és també vella: fou feta per pensadors liberals del segle XVIII –amb les conegudes seqüeles d’explotació i misèria que donaren lloc ja en el segle passat a l’intervencionisme en les seves diferents formes.

És que potser ha estat el NL l’origen dels fenòmens de pobresa, desigualtat i exclusió social en el món sencer? No. Aquestes dramàtiques realitats no només preexisteixen al NL sinó que han crescut i s’han aprofundit en contextos molt diferents als que plantegen els pensadors neoliberals. La història d’aquest segle en la nostra Amèrica Llatina és eloqüent en aquest sentit.

Si l’empobriment, la desigualtat, l’exclusió social i encara la teoria del mercat sense barreres ja existeix abans del NL, per què cal insistir avui a atribuir-li una responsabilitat determinant en relació amb aquest fenòmens? La resposta és: perquè el NL els justifica com efectes “no desitjats” però inevitables per a aconseguir el creixement econòmic de la societat. D’aquesta manera es transforma, de fet, en el sosteniment ideològic i cultural d’actituds, comportaments socials i mesures polítiques que reforcen l’exclusió dels més febles... amb una nova aurèola d’innocència. El que és negatiu és que aquesta ideologia ha anat penetrant de mica en mica en la nostra manera de sentir, observar i valorar els fets que vivim. S’instal•la en nosaltres, condiciona les nostres decisions sobre el que val la pena i el que no, modifica les relacions personals i les estructures socials. Per això, si no volem ser les seves víctimes, o els seus còmplices, hem de començar per posar en evidència la seva visió unilateral i les conseqüències deshumanitzadores. A continuació exposem alguns punts per a caminar en aquesta direcció.

El NL comença per afirmar que la crisi de l’estat del benestar i la caiguda del socialisme han mostrat clarament que tota intervenció estatal en el mercat, encara que sigui motivada per una voluntat política d’estricta justícia, és no solament inútil sinó també contraproduent. El NL interpreta de forma unilateral tots els intents d’orientar socialment l’economia com un fracàs i la prova definitiva que l’home ha d’abandonar la “supèrbia” de voler transformar les lleis de l’economia i tenir la “humilitat” de sotmetre-s’hi.

Segons el NL, una d’aquestes lleis inflexibles del mercat és que el creixement econòmic implica ineludiblement l’exclusió dels que són menys competitius. No vol dir que es desitgi abandonar-los a la seva sort... És que “no es pot” fer una altra cosa si el que es vol és el creixement econòmic de la societat. Es tracta de superar el voluntarisme, per molt bones intencions que hom tingui: de ser serveix donar puntades de peu a l’agulló. Qualsevol mesura que interfereixi en el mecanisme de competència del mercat –considerat com un mecanisme imparcial, transparent, sense imposició d’uns sobre els altres- provocaria mals pitjors que els que es pretén eliminar.

Aquesta suposada “necessitat” es proclama no només en nom de l’experiència històrica sinó també en el de la ciència: l’economia. La ideologia de “l’inevitable” es legitima ella mateixa a partir de quelcom que és molt prestigiós: el coneixement científic, que per a l’opinió pública equival a coneixement provat, objectiu i inapel•lable.

Però atenció: el NL porta la seva “bona notícia”. Si l’abandó dels més febles és una conseqüència aliena a la voluntat de la societat i a la meva; si tota intervenció en les exigències plantejades pel “mercat realment existeixen” seria dolent per a la societat, llavors... som tots innocents! Podem ser indiferents amb tota tranquil•litat de consciència. Comencem a acostumar-nos a la idea que ningú és responsable de ningú. El pobre és pobre per culpa seva. L’èxit acredita –i justifica- per ell mateix el triomfador. Perquè en definitiva... cadascú ocupa en la societat el lloc que es mereix.

això sí, pel NL hi ha un deure d’excel•lència interpretat en clau individualista: per ser reconegut com a valuós en la societat cadascú ha d’ésser competitiu, ha d’explotar al màxim els seus recursos. En aquest sentit tot és –o pot ésser- una “mercaderia” : coneixements, habilitats, bellesa, energia, oportunisme, audàcia, experiència, relacions. Tot pot negociar-se per tal d’augmentar el meu valor en el mercat. El mercat i la seva regla d’or, la rendibilitat, apareixen com el motor de la vida humana, tant personal com social.

A més, en aquesta perspectiva, no té cap sentit dedicar temps i esforços col•lectius de caràcter solidari: això és malgastar forces, perdre competitivitat. Entre altres coses perquè pel NL el “bé comú” és un concepte contradictori en ell mateix. El bé real és individual. Per això ara podem abandonar les organitzacions socials amb un argument nou i tranquil•litzador: el bé comú no existeix.

El poder seductor d’aquesta ideologia rau en el fet que se’ns presenta avantatjosa per a tothom, no solament per als més forts. Perquè tots tenim alguna quota de poder, per petita que sigui. El que és nou en el NL és que –afirmant que és inevitable- ens habilita a utilitzar aquest poder exclusivament segons el nostre propi interès, eximint-nos de qualsevol deure social. Ens treu responsabilitat d’ocupar-nos dels altres, sobretot d’aquells que no ens poden tornar res a canvi; responsabilitat , òbviament, encara més greujosa com més gran sigui la nostra pobresa. En altres paraules, el NL també els serveix, als pobres. Amb el NL... hi guanyem tots!

Llevat que vulguem prendre’ns seriosament la pregunta que Déu va dirigir a Caïn... : “On és el teu germà? ” (Gn 4,9).

 

Pablo Bonavía

Montevideo

& nbsp;