El nom i la identitat d’Amèrica Llatina

Arturo Uslar Pietri

El nom forma part de la identitat. Ho sabien els lògics, ho saben els taxonomistes, ho experimenten diàriament els escriptors. El que no té nom és com si no tingués ésser. En molts sentits, nomenar és crear. La carència d’un nom únic, definit i satisfactori no és aliena al vell problema de la identitat d’allò que anomenem l’Amèrica Hispana.

En els primers temps del “descobriment” s’anomenà al Nou Continent “les Índies”. Per a més precisió, però no menys equívoc, “les Índies occidentals”. Més tard es va saber que no era Àsia, però els habitants van seguir coberts amb el nom impropi d’indis.

Cada regió de la geografia americana va rebre un nom propi des del començament. Hi va haver La Española, la Nueva España, el Perú, Virginia, Nueva Inglaterra... El nom d’Amèrica va fer el fruit d’una inspiració entusiasta per Vespucci de part del cartògraf Waldseemuller, i es va anar imposant lentament. A Espanya va predominar decididament el nom d’Índies. S’ha parlat d’una resistència espanyola al nom d’Amèrica. Las Casas i Oviedo no esmenten res que no sigui “les índies, Illes i Terra Ferma del Mar Oceà”.

Es va donar una curiosa polarització, a la qual va contribuir la importància creixent d’Estats Units des de la seva independència, que va consistir en el fet que el nom d’Amèrica va predominar en els països del nord i va acabar aplicant-se a la part septentrional del continent.

En el llenguatge dels homes de la independència, el nom que apareix és el d’Amèrica. No només s’anomenen americans, sinó que projecten una visió continental que sumi tots els americans. Bolívar va poder dir sense dubtar: “la nostra Pàtria és l’Amèrica”.

Amb la independència d’Estats Units i la seva enorme repercussió a tot el món, s’inicia l’incontenible procés d’apropiació del nom d’”Amèrica” i d’”americà”.

Jurídicament no eren un estat, sinó una federació, sense cap altre nom genèric que el d’Amèrica, i per això van resoldre dir-se Estats Units d’Amèrica, gairebé sense percatar-se de la usurpació que estaven fent. Allà va comançar l’equívoc. Certament eren Estats americans, però no eren, de bon troç, els únics que podien agafar aquest nom. La major part de la població continental estava en la perdició ibèrica. Quan, 34 anys més tard, esdevé la independència dels països que havien format part dels imperis espanyol i portuguès, adopten els seus vells noms provincials. Potser, si s’hagués pogut acomplir l’il.luminat propòsit bolivarià d’establir una unió entre tots ells, s’hagués plantejat dramàticament la difícil qüestió.

Al nord va quedar una nació creixent amb el nom d’Amèrica i a la resta una vintena de països amb noms locals i diferents. Mentre al món es coneixia els del nord com a Americans, als del sud se’ls designava amb el nom dels seus respectius països.

La immensa onada d’immigració que es va desbordar damunt els Estats Units el segle XIX va fer d’ells, per als europeus, l’única Amèrica, i als seus fills, els únics americans.

La presa del nom va imposar la necessitat de buscar designacions diferents per a aquella altra Amèrica. Totes reflectien l’anguniós problema d’identitat, i cap d’elles va ser del tot satisfactòria. Se l’anomenà Amèrica Espanyola, Amèrica Hispana, Iberoamèrica, Amèrica del Sud, Amèrica Llatina, Indoamèrica...

Els del nord mai no van tenir dubte amb el nom. Eren, s’anomenaven i es proclamaven americans. Els altres van haver de buscar qualificatius que els distingissin. Un cas com aquest no s’ha donat a cap altre àmbit continental. Europeus són tots els d’Europa, asiàtics són tots els d’Àsia i africans tots els d’Àfrica, sense que a cap porció d’humans d’aquests continents se li passi pel cap o pugui pretendre apropiar-se del nom del continent respectiu. Mai no s’ha pretès, amb totes les diferències que hi ha entre ells, reservar el nom d’europeus per als nacionals d’alguns països, deixant la resta coberts amb algun qualificatiu, com ara llatinoeuropeus, germanoeuropeus, angloeuropeus o eslavoeuropeus. Tots són europeus amb la mateixa titularitat i no necessiten posar cap qualificatiu per tal d’assenyalar la seva situació.

El llarg reguitzell de noms per a aquest altre món pot assenyalar-se en la seva seqüència històrica, des del d’indià o de crioll fins el de llatinoamericà. La varietat dels apel.latius implica clarament un dubte o una inseguretat sobre la personalitat pròpia. Quan un fill dels Estats Units diu que és americà expressa una convicció ferma i segura d’identitat. No passa el mateix quan a un home d’aquella altra Amèrica de nom canviant se li pregunta què és, o se’l designa capritxosament per alguna de les variades designacions possibles.

No hi ha cap nom enterament innocent. “Nomen est omen” deien els antics.

Existeix alguna relació fosca o impenetrable entre el nom i la cosa, tal com ho saben els filòsofs de la lingüística, que, els últims anys, s’han esforçat a penetrar el misteri del llenguatge i la indubtable correspondència del nom amb l’objecte. No és un pur atzar ni un caprici nomenar quelcom sense que es creï o es reveli una poderosa relació entre el nom i la cosa. No es nomena sense raons ni conseqüències. Tot nom representa misteriosament la cosa nomenada. Avui dia no podem acceptar l’afirmació de Shakespeare segons la qual sota un altre nom la rosa tindria la mateixa aroma agradable; possiblement tindria la mateixa aparença, però no seria exactament allò que ha vingut a significar la rosa, cosa i nom.

La vacil.lació del nom és part de la vacil.lació entorn a la identitat que ha caracteritzat fins avui aquella vasta part del continent americà, i reflecteix i confirma la dificultat polèmica de definir la seva identitat humana i cultural. Seria atrevit dir si l’absència de nom influeix en el problema de la identitat o si el dubte sobre la identitat es manifesta en la vacil.lació damunt el nom.