“El Papalagui”, comentaris de Tuiávii, cap de la tribu Tiavéa, als mars del sud

Germans, escolteu el que diré i doneu-vos compte de quant en som de feliços pel fet de no conèixer l’angoixa i la basarda dels blancs. Perquè el metall rodó i el paper pesat, allò que ells anomenen “diner”, és la veritable divinitat dels blancs.

Parla-li a un europeu del Déu de l’amor: torçarà el rostre, somriurà. Somriu de la teva simplicitat. Però estén-li un tros rodó, brillant, de metall, o un paper gran, pesat: immediatament, els seus ulls brillen i la saliva li ve als llavis.

El diner és l’objecte del seu amor, la seva divinitat. Tots els blancs hi pensen, fins i tot dormint. N’hi ha molts les mans dels quals, de tant voler agafar el metall i el paper queden torçades, com les potes de la gran formiga del bosc. N’hi ha molts els ulls dels quals van quedar cecs de tant comptar diners. N’hi ha molts que, pel diner, van renunciar a l’alegria, al somriure, a l’honra, a la consciència, a la felicitat, fins i tot a la dona i els fills. I gairebé tots van renunciar a la salut pel diner, pel metall rodó i el paper pesat. El porten als calçons, dins de pells dures plegades. A la nit el posen sota el rull damunt el qual reposen el cap, perquè ningú no els hi robi. Cada dia pensen en el diner, a totes hores, a cada moment. A cada moment. Fins i tot els nens han de pensar en el diner, han de pensar-hi.

És el que aprenen de la seva mare, el que veuen fer al pare.

No pot ser, a la terra dels blancs, quedar-se sense diner. Si et quedes sense diner, no podràs calmar la fam ni la set, ni trobaràs una simple estora per dormir. T’enviaran a la presó, parlaran de tu en molts papers, si no tens diners. Has de pagar, és a dir, has de donar diner pel sòl que trepitges, pel lloc on aixeques la teva cabana, per l’estora en què passes la nit, per la llum que il.lumina la teva cabana. Si vols anar als llocs on les persones s’alegren, on cantes i ballen, si vols demanar consell al teu germà... has de donar molt metall rodó, molt paper pesat. Has de pagar per tot. Fins i tot per a néixer has de pagar. I quan mores, la teva família ha de pagar per tu, per haver-te mort, i també per a què el teu cos pugui baixar a la terra; i per la pedra que posaran damunt la sepultura a la teva memòria.

Només vaig veure una cosa per la qual a Europa encara no es demana diner, de la qual tots poden participar tant com vulguin: l’aire per respirar. Però crec que això és perquè se’n van oblidar; i no dubto que si escoltessin a Europa això que dic, immediatament exigirien per l’aire que es respira el metall rodó i el paper pesat. Ja que tots els europeus estan sempre buscant noves formes d’aconseguir diner.