El Poble Nou que som
la recerca sense fi de la nostra pròpia identitat

Darcy Ribeiro

Si hi havia alguna cosa a celebrar en el passat V Centenari era, d’una banda, la resistència secular dels indis, que, lluitant contra tot i contra tots, sobreviuen, romanen indis, mantenint sempre la seva identitat ètnica; i d’altra banda, el producte d’aquell espantós procés de genocidi i etnocidi que som nosaltres, els cinc-cents milions de llatinoamericans...

L’espantós miracle de la resistència indígena demostra que l’ètnia és una de les forces més prodigioses de la història. Una ètnia és, de fet, indeleble i sobreviurà mentre els pares puguin criar els seus fills en la tradició en què ells van ser criats.

Davant d’aquesta resistència, de vegades espantosa, la qüestió que primer es planteja és saber amb certesa qui són els botxins, mesurar fins a quin punt som nosaltres, els llatinoamericans d’ahir i d’avui, els opressors reals que, succeint els nostres avis ibèrics, continuem perseguint i massacrant els indis. La veritat és que les lluites de la postconquista ja no van tenir els espanyols i portuguesos com a principals actors. Vam ser i som nosaltres, els neoamericans, els botxins dels indis. Tant dels exterminats com dels que van sobreviure, però que continuen essent tractats com a estrangers i exòtics en la seva pròpia terra...

Els cinc-cents anys de 1492 a 1992 són cinc-cents milions de llatinoamericans, la presència jove de més pes en el cos de la humanitat. En efecte, el procés civilitzador desencadenat en aquells cinc segles ha tingut com a efecte essencial el nostre sorgiment. Aquest és el resultat real, palpable, del moviment iniciat amb l’expansió europea, que, per a donar-nos lloc, va extingir i va apagar milers de pobles amb les seves llengües i cultures originals, i va exterminar, al menys, tres grans civilitzacions.

Som els fills de la multiplicació prodigiosa d’uns pocs europeus i comptats africans, sobre milions de ventres de dones indígenes, segrestades i successivament estuprades. Fills infidels que, tot i rebutjats pels pares, com mestissos impurs, mai es van identificar amb la seva gent materna; ans al contrari, es van convertir en els seus opressors i castigadors més eficaços i odiosos. Tant com amb el drama de la conquesta, ens hem d’indignar, doncs, contra el drama no menor de la dominació posterior, que s’ha perllongat durant segles i segles i que encara s’exerceix feroçment. A través d’ella sorgeix i creix la solidaritat llatinoamericana, extreguent la seva vida, el seu aliment, la seva prosperitat dels desgastaments dels pobles indígenes.

Damunt dels mestissos fills de ningú, culturalment empobrits, vam ser fets en un continuat etnocidi regit pel més pestilent eurocentrisme. Emmotllats per mans i voluntats estranyes, reemmotllats per nosaltres mateixos, amb la consciència espúria i alienada dels colonitzats, vam ser fets per a no ser, ni assemblar-nos, ni reconèixer-nos mai com qui realment som.

Aquí rau la recerca sens fi de la nostra pròpia identitat, com a gent ambígua que, no essent ja indígena, ni africana, ni europea, encara triga a assumir-se amb orgull com el Poble Nou que som.

Poble, si no millor, almenys més humà que la majoria, ja que està fet de les més variades humanitats. Poble que ha sofert durant segles la misèria i l’opressió més brutals i continuades, molt brut encara d’europeïtats, molt llagat encara per les marques de l’esclavitud i del colonialisme, molt mal servit, encara, per una intel.lectualitat alienada i infidel, però poble que s’obre per al futur i en marxa per crear la seva pròpia civilització, mogut per una fam insaciable d’abundància i alegria...

Hecatombe més gran encara que la de la conquesta fou la que va seguir, els segles posteriors, per a produir dues noves categories del gènere humà. Les dues impressionants, tant pel volum de població com per l’espantosa homogeneïtat de les seves cultures.

Una d’elles, la neobritànica, no oferia res de nou al món: era essencialment el trasplantament i l’expansió de les formes de vida i dels paisatges dels seus països d’origen a les immensitats del Nou Món. La neollatina, per contra, fou tota una novetat, perquè va aconseguir una mescla racial i cultural amb els nous pobles americans originals, afegint-los una immensa massa negra.

Vam sorgir, així, com a Pobles Nous, nascuts de la desindianització, de la deseuropeïtzació i de la desafricanització de les nostres matrius. Tot això dins d’un procés regit per l’assimilacionisme en comptes de l’”apartheid”. Aquí no es va veure mai el mestissatge com un pecat o un crim. Ans al contrari, el nostre prejudici rau, exactament, en l’expectativa generalitzada de que els negres, els indis i els blancs no s’aïllin, sinó que es fonguin els uns amb els altres per a compondre una societat morena, una civilització mestissa...

Comparats amb els “pobles trasplantats” (que són purs europeus de l’altra banda del mar), o davant els “pobles testimoni” (que carreguen amb dos herències culturals pròpies), els Pobles Nous són una mena de gentada taula rasa, que van ser desheredats del seu pobre patrimoni original. Desenganxats de passats sense glòria ni grandesa, ells només tenen futur. Les seves gestes no estan en el passat, sinó en l’esdevenidor. La seva única proesa és, malgrat tantes vicissituds, haver-se construït a si mateixos com a grans pobles lingüística, cultural i ètnicament homogenis. Reunint en si la genialitat i les tares de totes les races i castes d’homes, són cridats a crear una nova condició humana, tal vegada més solidària.

Els horrors de fa cinc-cents anys van ser els dolors del part del qual vam néixer. El que val la pena tenir en compte no és només la sang vessada, sinó la criatura que d’allà es va generar i va cobrar vida. Sense nosaltres, la Romania es reduïria a la menudesa numèrica de les nacions neollatines d’Europa, demogràficament insignificants, sense pes suficient, en un món massa ple de neobritànics, d’eslaus, de xinesos, d’àrabs, etc.

La glòria d’Ibèria, està bé que es repeteixi aquí, rau en haver conservat durant més d’un mil.lenni la llavor de la romanització, sota l’opressió goda i sarraïna, per a multiplicar-la aquí prodigiosament. Som el poble llatinoamericà, parcel.la major de la llatinitat, que es prepara per a desenvolupar les seves potencialitats. Una llatinitat renovada i millorada, revestida de carns índies i negres, hereva de la saviesa de viure dels pobles de la floresta i de l’erm, de les altituds andines i dels mars del Sud.