El problema dels esclaus africans no va merèixer, lamentablement, la suficient atenció evangelitzadora i alliberadors de l’Església.

Pedro Casaldáliga

En nom d’un déu suposadament blanc i colonitzador, al qual nacions cristianes han adorat com si fos el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, milions de negres estan essent sotmesos, durant segles, a l’esclavitud, a la desesperació i a la mort. Al Brasil, a Amèrica, a l’Àfrica mare, en el món.

Deportats, com a “peces”, de l’Ancestral Aruanda, van omplir de mà d’obra barata els canyers i les mines, i ompliren les senzales d’individus desaculturats, clandestins, inviables. (Omplen encara de “subgent” –per als blancs senyors i les blanques madames i per a la llei dels blancs– las cuines, els molls, els burdells, les faveles).

Però un dia, una nit, sorgiren els Palenques, i entre tots ells, el Sinaí Negre de Palmares, i va néixer, de Palmares, el Moisès negre, Zumbi i la llibertat impossible i la identitat prohibida floriren, en nom del Déu de tots els noms.

Vinguts del fons de la terra i de l’exili de la vida, els Negres decidiren reconquerir Palmares i tornar a Aruanda.

I són allà, dempeus, trencant cadenes, a casa, al carrer, al treball, a l’Església, fulgurantment negres al sol de la Lluita i l’Esperança.