EL QUE ÉS LEGAL PERÒ NO JUST, NO M’OBLIGA

Alejandro Von Rechnitz Sj

---

El president del Consell episcopal Llatinoamericà, CELAM, qualificà com una “reacció racista i antihispànica” (contra els hispans) la política antiimmigratòria dels EUA. Però també va reconèixer que aquest país és “sobirà” per emetre lleis que impedeixin l’ingrés il•legal de persones i que aquestes lleis “s’han de respectar”.

Com s’estén això? Són les lleis racistes i aintiimmigratòries i, per tant, injustes, però no obstant això, s’han de respectar? I la diferència, essencial, entre el que és just i el que és legal?

Aquesta diferència s’ha adduït sempre, per exemple, per aclarir als cristians que les lleis avortistes no tenen per què ser respectades, per molt legals que siguin, per molt sobirà que es consideri el país que les emeti. Segons l’Església, el cristià no solament no ha d’obeir lleis avortistes, sinó que, encara més, cal que les desobeeixi expressament i les combati, precisament perquè per l’Església aquestes lleis poden ser molt legals, però no són justes, per atemptar contra la vida humana. L’Església, referent a l’avortament, se sent clarament obligada a donar suport i defensar la justícia, no la legalitat.

Defensor de la llei –fins on sabem -, fins i tot de la Llei de Déu, són els fariseus; als cristians ens toca defensar la misericòrdia, l’amor, el primer graó de la qual és la justícia. El que és legal, tota llei, tota legalitat, pot ser important, però sempre menys important que la finalitat de la legalitat tota, que sempre és la justícia. Per tot el que té a veure amb la llei, la justícia és el fi; mentre que tota llei, i tota la llei, és un mitjà. Els EUA, per tornar al cas, poden aprovar i promulgar totes les lleis que vulguin dins del seu territori, perquè és un país “sobirà”; en això estem d’acord. Els poders executius i judicial tenen totes les possibilitats de coacció jurídica respecte dels que no respectin les seves lleis dins del seu territori. Però si la llei promulgada és injusta, per molt legal que sigui, ningú al món pot predicar-nos que l’hem de respectar.

Igual que és poder de l’Estat imposar el compliment de les lleis promulgades dins del seu territori, respectar o no una llei injusta és opció responsable meva i queda a la meva consciència prendre la decisió de respectar-la o no. Per descomptat, queda també de part meva el fet d’assumir responsablement les conseqüències de la meva decisió. Però, repeteixo, ningú, ni el Papa – a mi que sóc catòlic -, pot exigir-me que jo respecti una llei manifestament injusta.

Aquesta argumentació ni tan sols és nova: és la que portava al martiri els primers cristians davant unes lleis de l’imperi romà que els prohibien ser cristians.

El fonament de tot el problema concret entre el que és just i el que és legal es troba en que la consciència és el criteri últim de responsabilitat per decidir, no la llei. Aquesta llibertat de la consciència per decidir responsablement neix de la dignitat de la persona humana. Així, encara que l’error no tingui drets, la persona que erra, com a persona, sempre en tindrà.

Ni la llei ni una Església fan veritable la veritat; és la veritat la que fa veritable tant la llei com l’Església. Ens està quedant clar, que el ser humà, cada ser humà, se sent obligat normalment a buscar la veritat i, si arriba a conèixer-la o almenys a conèixer el que ell creu la veritat, es veu, també normalment, moralment obligat a seguir aquesta veritat i a actuar d’acord al que ell honestament creu que és la veritat. La veritat no pot imposar-se des de fora; s’imposa des de dins, per la força de si mateixa.

Buscar la veritat i seguir el que es consideri la veritat trobada és un dret inviolable de la persona humana, i la llei, cap llei, està per sobre d’aquest dret. Ens ha costat segles sencers d’intolerància d’inquisicions i croades!, però la consciència que sembla que anem adquirint ara de la dignitat de la persona humana –sigui quin sigui el seu sexe, el color, la condició econòmica o social -, exigeix que l’actuació de cada persona gaudeixi i usi el seu propi criteri de llibertat responsable. Ja sabem – només faltaria!- que la natura del ser humà no canvia, però sí que ha canviat el coneixement que en cada època anem tenint d’aquesta naturalesa.

La dignitat de la persona – que els cristians diem que la fe ens revela infinita- exigeix que aquesta llibertat per buscar la veritat i segui-la estigui totalment vacunada contra tota coacció o xantatge. En el punt de recerca personal de la veritat i del seu seguiment conseqüent, ningú pot ser obligat a obrar contra la seva consciència.

I d’on neix aquesta dignitat de la persona? Neix – diem- de la seva capacitat natural de raonar i d’actuar lliurament (per molt condicionada que estigui, mai ha estat determinada, creiem), la qual cosa la torna responsable. I així, encara que m’equivoqui en la veritat que crec que és la veritat, no m’equivoco de buscar-la i d’adherir-m’hi. Això és el que anomenem consciència responsable i criteri últim de responsabilitat per decidir.

Podem adduir molts exemples en el nostre Continent, alguns ben aguts:

el de la diferència entre el salari mínim legal i e que seria el salari mínim just.

O els dels tractats internacionals imposats a força de pressions econòmiques, polítiques i militars, tractats que a la millor figuren com exemples de legalitat en matèria de dret internacional, però que no són per això menys injustos

El deute extern d’Amèrica Llatina, que és legalíssim segons les lleis dels nostres països i del neoliberalisme imperant, però que és injustíssim ( a part d’impagable). Per què hauríem de tenir l’obligació de pagar (obligació moral, és clar) el que és evidentment injust, per molt legal que sigui?

Hi ha també el problema de les reformes agràries necessàries al llarg del nostre atribolat continent. La possessió actual dels terratinents – que per ser-ho tot fins són els autors de les lleis – és una possessió legal, però evidentment injusta; possessió tal que ha conduït que el dret de la propietat privada de les terres estigui per sobre del dret fonamental a la vida humana, i a convertir el dret d’alguns a la propietat privada de les terres en el dret a privar de la propietat a la immensa majoria.

La legalíssima privatització dels béns i les empreses públiques o nacional en contradicció amb la justícia de tals mesures i els seus efectes secundaris, com en els pitjors remeis de la nostra farmacopea.

Segurament el cas més feridor d’ofensa de la justícia per part de la legalitat és la indefenssió i despossessió a què estan sotmesos, des de fa cinc-cents anys, els indígenes d’Amèrica Llatina.

Com ja diu la Sagrada Escriptura, la mera presència del just destorba, perquè assenyala i desestabilitza l’ordre establert, anomenat, segons les lleis, “ordre”. El just o el que és just és sempre una pedra a la sabata del que és legal. El jubileu, que tan alegrement estem preparant per celebrar al famós any 2000, va néixer a Israel, precisament per fer desaparèixer les desigualtats extremes que hauria fet néixer, en els cinquanta anys anteriors, la diferencia entre el que és just i el que és legal.

La meva consciència em diu – per acabar per on he començat- que tinc l’obligació de respectar les disposicions estatals que siguin legals, però solament aquelles que siguin justes, al mateix temps. La meva consciència em diu que no tinc per què respectar lleis injustes, per exemple lleis racistes, per molt legals que siguin. Les lleis racistes, a més, són contràries a la mateixa constitució dels EUA, tan sobirà per fer les lleis.