EL RETORN A LA PACHAMAMA
RACIONALITAT INDÍGENA I MARE TERRA

JUAN JACOBO TANCARA CHAMBE

---

Pacha significa temps, espai, terra; Mama, mare, senyora; Pachamama és una paraula per parlar de la mare Terra, dels braços amants de la Terra; però a més a més, del cosmos que ens envolta, de l’espai vital, concret, material, però també espiritual.

1

Cada vegada són més les persones que estan prenent consciència que l’ésser humà no és autosuficient, que la seva vida depèn d’una Terra viva i sana. Nosaltres podrem viure, si la Terra viu. El mercat capitalista totalitzat, la reducció de la vida humana i de la Terra al càlcul mitjà-finalitat, la inèrcia del sistema... provoquen efectes destructius (intencionals o no) que amenacen la vida al planeta. La vida de la Terra no és pas un mitjà per acumular riqueses, sinó que és la condició que dóna la possibilitat de viure.

Aquesta idea, amb altres termes, sempre ha estat present en la mentalitat aimara i indígena. La comunitat no fomenta pas una acumulació i un consum desenfrenats, sinó allò necessari per viure dignament. L’ésser humà i la comunitat són parts d’una cosa més extensa, part del circuit natural de la vida, pel que una acció que destrueixi la Terra és un suïcidi.

La forma de vida, les pràctiques econòmiques, basades en l’agricultura i la ramaderia de moltes comunitats aimares són amistoses amb el medi ambient. Viure en equilibri amb la Terra, o en harmonia, significa no explotar-la, no emprar-la com a simple mercaderia, no establir-hi un domini.

2

Vivim per gràcia enmig de l’univers. La nostra vida és fràgil; els nostres sistemes econòmics, socials, polítics, febles; perquè sense la vida natural no serien possibles. Som un nus d’una xarxa de major vida. La nostra vida no seria viable fora d’aquesta xarxa. Però a causa de la nostra arrogància, hem perdut una relació directa amb la natura i hi hem establert una relació de domini. Per això tenim la idea de l’ésser humà enfrontat amb la natura salvatge; es tracta, efectivament, d’un enfrontament en el qual l’ésser humà procura conquerir-la i instrumentalitzar-la. Això mesuraria el grau de civilització i desenvolupament.

Ben contrari a aquest afany, l’ofrena a la Pachamama que fan els aimares i altres pobles originaris, l’ús amistós i comunitari mostren una clara consciència d’una interdependència amb tot el que ens envolta. Potser aquesta manca de “desenvolupament” que la mentalitat moderna veu en l’indígena es deu que els pobles originaris són conscients que una societat basada en la crematística és insostenible. Efectivament, és una bogeria pensar que es pot acumular fins a l’infinit, sacrificant la vida real i la material...

Per altra banda, el respecte de l’indígena a la Terra no és pas panteisme, ni una mentalitat “retrògrada”; és l’expressió d’una espiritualitat conscient que l’ésser humà és un ésser necessitat. Per a les persones indígenes, la fórmula és clara: no hi pot haver desenvolupament assassinant la Pachamama.

El tracte que donem a la Terra reflecteix el tracte que ens donem personalment i en la societat: experimentem i veiem injustícia social, insolidaritat, roïnesa, lluites pel poder, crims, exclusió, masclisme... ; el desequilibri és present en les nostres relacions interpersonals i en les societats humanes. L’ésser humà ha perdut el respecte a la Mare Terra, cosa que significa que també se l’ha perdut a ell mateix.

Un aclariment: ser part del circuit natural de la vida, no vol pas dir que estiguem condemnats a només ser naturals; l’ésser humà també vol transcendir, per això té religió, fa política, construeix paradisos, terres promeses o escriu poemes. Però aquest salt envers nosaltres mateixos, que ens va separar d’una dependència directa amb la Terra, ens està destruint. Per això ens falta un segon salt, que ens dugui de tornada als braços de la Pachamama, aquesta vegada amb una consciència clara de la nostra transcendència. Penso que la forma de vida, fonamentalment l’ethos i la religió indígena, mostren que aquest segon salt és possible, donat que consisteix en una transcendència que dóna valor i veritat a la Mare Terra. En altres paraules: no es tracta pas de crear móns espirituals, on viuen ànimes sense cos, o on hi ha paradisos sense terra; sinó d’una espiritualitat conscient que som corporals, que som rius, muntanyes, arbres, pedres.

3

En els ritus dirigits a la Pachamama és la comunitat la que es presenta amb la seva ofrena. En darrer sentit, és ella qui s’ofrena. No només la vida de la Pachamama és condició per a la vida de l’ésser humà, sinó que els éssers humans viuen si estan en comunitat. No es tracta pas només d’estar vius, sinó de viure bé, de l’alegria de viure. Així doncs, els ritus mostren que el que importa no és pas l’afirmació de la Terra sola, sinó de la comunitat tota. Com veiem, Pachamama implica tot, i implica la comunitat. Hi ha una sinèrgia entre la terra, la comunitat i l’individu. La comunitat no anul•la pas l’individu; ans al contrari, l’individu es reconeix en la comunitat.

4

Moltes esglésies cristianes qüestionen els símbols, el procediment dels ritus, sobretot la invocació que es fa dels éssers protectors, que proveeixen de recursos per viure i regulen la convivència entre tots els éssers vius (illas, ispallas, achachilas, apus, uywiris, mallkus, etc). Segons aquestes esglésies, però, a qui s’ha d’invocar és només a Déu, a “Jesucrist”. Els ritus aimares, abans de fixar-se en un nom, són un culte a la vida, consciència de reciprocitat: la terra ens dóna i nosaltres li corresponem. És una relació d’afecte, d’agraïment, de conviure mútuament. La terra ens nodreix, es pot dir que la saviesa aimarà apunta directament al fons de l’existència, que és l’afirmació concreta de la vida. Però no és només material sinó que des d’allà es teixeix alhora, tota una complexa espiritualitat, de la bellesa, l’ètica i la raó.

Hi ha elements, valors, costums dels pobles indígenes que poden ser significatius per establir polítiques de desenvolupament integral. Els pobles indígenes no creuen pas que són la salvació, però confien en el diàleg, en l’intercanvi de sabers, per millorar la vida de les societats actuals. Per això podem fer una aportació a un pensament ecològic, no pas antropocèntric ni ecocèntric, sinó un altre que procuri un equilibri entre ambdós.

 

JUAN JACOBO TANCARA CHAMBE

Escriptor aimara, Putre, Xile