El triangle negrer

Eric Williams

En el comerç triangular, Anglaterra, França i l’Amèrica colonial aportaven exportacions per a les embarcacions. Àfrica aportava la mà d’obra. De les plantacions provenien les matèries primeres de les colònies. Les naus dels esclaus partien de la Mare Pàtria amb un carregament de manufactures. A la costa africana aquestes eren intercanviades, amb un marge ampli de guanys, per esclaus negres, que eren traslladats a les plantacions americanes, on, amb nous guanys, eren canviats alhora per un carregament de productes colonials amb el qual emprenien el viatge de tornada al país d’origen.

A mesura que augmentava el comerç, al tràfic triangular s’hi afegia, tot i que sense suplantar-lo, un comerç directe entre la Mare Pàtria i les “Índies occidentals”. Allà les manufactures eren intercanviades directament per productes colonials.

El tràfic triangular va constituir així un triple estímul per a la indústria britànica. Els negres eren comprats amb manufactures britàniques. Després eren traslladats a les plantacions. Allà produïen sucre, cotó, melassa, i altres productes tropicals, els processos d’elaboració dels quals van crear noves indústries a Anglaterra. Al mateix temps, el manteniment dels esclaus i dels seus propietaris a les plantacions oferia un altre mercat a la indústria britànica, a l’agricultura de Nova Anglaterra (una de les colònies angleses que després van fundar els Estats Units) i a la pesca practicada a les terres recentment descobertes. Cap el 1750 no existia a Anglaterra cap ciutat manufacturera o comercial que no estigués d’alguna manera lligada directament o a través del tràfic triangular, amb les colónies. Els beneficis que es van derivar d’allà van constituir una de les més grans contribucions a l’acumulació de capital que va finançar la Revolució Industrial a Anglaterra.

Les Antilles es van convertir en l’eix de l’Imperi britànic, d’una enorme importància per a la grandesa i la prosperitat d’Anglaterra. Els esclaus negres van ser els que van fer d’aquestes colònies productores de sucre les més importants de tota la història de l’imperialisme. Per a Postlehwayt, ells eren “el suport i el recolçament fonamental” de les colònies, “gent de valor”, el treball dels quals abastia la Gran Bretanya de tots els productes conrearts a les plantacions. L’Imperi britànic era definit per l’esmentat autor com a “una magnífica supraestructura fruit del comerç americà i de la potència naval, i basada damunt fonaments africans.