Els “ipés” floreixen a l’hivern...

Rubén Alves

Ipé: arbre del gènere Tebebuia, molt ornamental, considerat arbre nacional del Brasil (“Diccionari Aurelio”).

Thoureau, que estimava molt la naturalesa, va escriure que si algú decideix viure als boscos per gaudir de la vida salvatge, serà considerat una persona estranya, o potser boja. Si, pel contrari, es posa a tallar tots els arbres per a transformar-los en diner (tot i que vagi sembrant la desolació per allà on passi), se’l tindrà per una persona treballadora i responsable.

D’això me’n recordo tots els matins, ja que, de camí cap al meu treball, passo cada dia a la vora d’un ipé rosa florit. La seva bellesa és tan gran, que em quedo allà plantat, contemplant la seva copa, contra el cel blau. I m’imagino que els demés, tancats a les seves petites boles metàl.liques rodants, corrent cap al seu destí, deuen pensar que no funciono bé.

M’agraden els ipés de forma especial. És una qüestió d’afinitat. Gaudeixen fent les coses al revés. Els altres arbres fan el que és normal: s’obren a l’amor a la primavera, quan el clima és amè i l’estiu és apunt d’arribar, amb la calor y les pluges. L’ipé fa l’amor just quan arriba l’hivern, i la seva copa es converteix en una desinhibida i triomfant exaltació de zel.

De sobte, aquest arbre, d’una altra geografia, irromp enmig de l’asfalt, interromp el temps urbà de semàfors, botzines i passos subterranis, i jo m’haig de parar extasiat davant aquesta aparició d’un altre món. Tal com li va passar a Moisès, que pasturava els ramats del seu sogre i va veure un arbust que cremava, sense consumir-se. En aproximar-se per veure’l millor, va sentir una veu: “treu-te les sandàlies, doncs la terra que trepitges és sagrada”.

Em sembla que no va ser un esbarzer cremant. Va ser un ipé florit. De fet, en veure’l, alguna cosa crema, sense cremar-se, no a l’arbre, sinó en l’ànima.

L’escriptor sagrat tenia raó. A mi també em sembla un sacrilegi acostar-me i trepitjar els milers de fulles caigudes, tan boniques, agonitzants, que han complert ja la seva vocació d’amor.

Però en l’espai urbà es pensa d’una altra manera: allò que per a alguns és un miracle, per a d’altres està destinat a l’escombra. És millor el ciment ben net que aquesta catifa de color.

Recordo el peu d’un ipé, indefens, amb la seva escorça tallada en tot el seu perímetre. Al cap d’uns mesos estava sec, mort...

Però no importa. El ritual d’amor a l’hivern escamparà llavors per la terra i la vida triomfarà per damunt de la mort. El verd esclatarà entre l’asfalt. Sense fer cas de tota aquesta bogeria nostra, els ipés continuen fidels a la seva vocació a la bellesa, i ens esperen amb paciència: encara no ha arribat l’hora en què els éssers humans i la naturalesa conviurem en harmonia.

Penso que els ipés són una metàfora del que podríem ser. Seria bo que poguéssim abrir-nos a l’amor a l’hivern...

Hi ha el risc que et considerin boig: vés a visitar els ipés. I digues-los que ells fan el teu món més bonic i fan créixer en tu el coratge de florir també en aquest hivern... Ells no ho sentiran, i no et respondran. Estan massa enfeinats amb el temps de l’amor, que se’ls fa tan curt. Qui sap si et passarà a tu, també, el que li va passar a Moisès, i descobreixes que allà resplendeix la glòria de Déu...