Hervi Lara Bravo

Durant la setmana del 14 d’octubre de 2019, estudiants de secundària xilens van protestar per l’increment del bitllet de metro (0,04 $), alhora que feien una crida a deixar massivament de pagar-lo. La resposta de les autoritats va ser la repressió. Però la protesta es va mantenir sumant-s’hi altres manifestacions cada vegada més massives i que varen anar adquirint caràcter transversal, expressant múltiples demandes sistemàticament desoïdes per les autoritats. La nit del 17 d’octubre, famílies senceres van ocupar els carrers denunciant la violència policial i protestant no només per l’augment del metro, sinó per un model econòmic generador d’enormes desigualtats en haver enriquit uns pocs a costa de l’empobriment de la majoria. Xile va rebel·lar-se contra el neoliberalisme imposat a causa de la desarticulació dels moviments socials, el desenvolupament dels quals ha rebut sempre com a resposta la «revenja» de l’oligarquia. Al llarg de la història, quan hi ha hagut organitzacions socials amb plantejaments reivindicatius, la reacció dels amos del poder ha sigut la repressió exercida a través de les policies i dels exèrcits. És innegable que l’amenaça més gran per a l’oligarquia xilena ha sigut el moviment dels treballadors organitzats, que va expressar-se des de finals del segle XIX en vagues i mítings, la culminació de les quals van ser grans matances com la de Valparaíso (1903), Santiago (1905), Antofagasta (1906), Iquique (1907) i les massacres després del cop d’Estat de 1973, entre molts altres fets. 

            Avui, amb l’«esclat social», ha aflorat el «Xile que compta amb un fons de pensions adequat, un sistema de salut i d’educació privats, carreteres en concessió, cases confortables, viatges a l’estranger, accés a les darreres tecnologies, feines ben remunerades. I l’altre és el que va a peu. Que recorre en autobús llargues i tedioses distàncies per arribar a la feina, on rep maltractes, sous baixos i humiliacions. El país dels desocupats. Dels que viuen en habitatges bàsics i de mala qualitat; dels que reben una educació municipalitzada que «garanteix» baixos rendiments; que resideixen en sectors on la vulnerabilitat, la violència, la inseguretat i la droga hi són sempre presents».

            El neoliberalisme ha destruït la vida social i, d’aquesta manera, s’ha naturalitzat la violació dels drets essencials de les persones. És així com els mitjans de comunicació de masses, el sistema educatiu i les autoritats han parat esment en remarcar que la societat és un món de competidors i que els triomfadors són aquells que guanyen en el mercat. Per això s’emfatitza el missatge que el camí de l’èxit econòmic del treballador no passa per l’organització, la solidaritat i el sindicat, sinó per l’esforç individual, la deslleialtat envers els seus i la subordinació a aquells que exerceixen el poder. L’Estat ha deixat de banda la seva responsabilitat com a garant dels drets econòmics, socials i culturals, cosa que porta a que els pobres es percebin a si mateixos com a culpables de la seva pròpia situació en mancar-los competitivitat per la seva ignorància, pel poc afany de superació, la manca de creativitat o d’esperit emprenedor.

            D’aquesta manera s’ha trencat l’éthos de la societat xilena. No hi ha consciència ètica perquè impera l’esperit individualista. Per tant, tampoc hi ha respecte pels drets humans. Els seus indicadors són la corrupció, la criminalitat, la droga, la violència. Les respostes del sistema són més repressió, més presons, més policies i militars als carrers. L’anomenat «creixement econòmic», les modernitzacions, els ajustaments, no solucionen els problemes sinó que els incrementen perquè condueixen a la concentració de la riquesa i, com a seqüela, a la prioritat absoluta d’allò econòmic, allò que ha envilit la cultura enmig d’una democràcia sense contingut. S’ha posat l’individu per damunt de la persona com a ésser social. Per tant, les elits i els seus satèl·lits estan mancats de solidaritat en tancar-se en ells mateixos. S’incrementa la desigualtat i ha emergit així una societat dividida, en la qual no hi ha contacte i encara menys comunicació entre les classes socials. El poble no sap com funciona la societat en la qual està físicament, però a la que no està integrat ni mental ni espiritualment. Ho ratifica el fet que «la violació dels drets humans, el sistema de brutalitat institucionalitzada, el control dràstic i la supressió de tota forma de dissentiment significatiu es discuteixen com un fenomen només indirectament vinculat, o en veritat completament desvinculat, de les polítiques clàssiques d’absolut lliure mercat que van posar en pràctica la Junta Militar». (...) «Aquest pla econòmic s’ha imposat en el context xilè només mitjançant l’assassinat de milers de persones, l’establiment de camps de concentració arreu del país, l’empresonament de més de cent mil persones en tres anys, el tancament dels sindicats i organitzacions veïnals i la prohibició de totes les activitats polítiques i de totes les formes d’expressió». (...) «Repressió per a les majories i «llibertat econòmica» per a petits grups privilegiats són a Xile dues cares de la mateixa moneda» (Orlando Letelier, 1976, excanceller del govern de la Unitat Popular, assassinat a Washington per agents de la policia secreta d’Augusto Pinochet).

            Avui, l’alçament popular a Xile ha obligat l’oligarquia a reconèixer que el mur de contenció a la dignitat del poble és la constitució de 1980, imposada a sang i foc per la dictadura de Pinochet i els grans empresaris. L’oligarquia i els seus adherits han acceptat la possibilitat d’una nova constitució democràtica, però posant moltes traves a la participació dels moviments socials. Tenen por als canvis que reclama el poble. Perquè els moviments populars, «els pobres, ja no esperen i volen ser protagonistes, s’organitzen, estudien, treballen, reclamen i, sobretot, practiquen aquella solidaritat tan especial que existeix entre els que pateixen, entre els pobres, i que la nostra civilització sembla haver oblidat»... «Perquè la lluita dels moviments populars ens fa bé a tots» (Papa Francesc en el discurs de la Trobada Mundial de Moviments Populars 2014).