Els nous amos del món
ELS NOUS AMOS DEL MÓN
Ignacio Ramonet
Podria ser ben bé un conte de José Luis Borges. En un regne llunyà, un magne i cruel sobirà, aferrat als atributs del seu poder, tancat en el seu palau sumptuós, no s’havia adonat de com el món, de manera gairebé imperceptible, canviava al seu voltant. Fins al dia que hagué de prendre la gran decisió. Aleshores, estupefacte, va veure que les seves ordres no s’obeïen, perquè el poder s’havia desplaçat. El magne sobirà havia deixat de ser l’amor del món.
Els que s’abandonen a interminables combats electorals per conquerir democràticament el poder, ¿no s’exposen, en cas de victòria, a sofrir una decepció similar a la del sobirà del conte? Saben que, en aquest segle, el poder s’ha desplaçat? Que ha fugit d’aquests indrets preciosos que circumscriu la política? El veritable poder es troba en un altre lloc, fora del seu abast!
Un setmanari francès publicava no fa gaire una enquesta sobre els cinquanta homes més influents del món. No hi figurava ni tan sols un cap d’Estat ni de govern, ni un ministre o diputat de cap país del món. Fa algunes setmanes, una altra publicació setmanal dedicà la portada a l’home més influent del món. Qui era? Bill Clinton, Helmut Kohl, Borís Ieltsin? No. Simplement Bill Gates, amo de Microsoft, que domina els mercats estratègics de comunicació i es disposa a controlar les autopista de la informació.
Les increïbles innovacions científiques i tecnològiques de les dues darreres dècades han estimulat, en diferents àmbits, les tesis ultrabiletarals del laissez faire, laissez passer. A més, la desaparició del la URSS i l’enfonsament dels règims comunistes els ha animat a fer-ho. La universalització i l’intercanvi de signes, especialment, s’ha accelerat de manera extraordinària gràcies a les revolucions de la informàtica i la comunicació. Aquestes han provocat concretament l’explosió de dos autèntics sistemes nerviosos de les societats modernes: els mercats financers i les xarxes d’informació.
La transmissió de dades a la velocitat de la llum (300.000 km per segon); la digitalització dels textos, de les imatges i dels sons; el recurs, ja banal, als satèl•lits de telecomunicacions; la revolució de la telefonia; la implantació de la informàtica en gairebé tots els sectors de producció i serveix, la miniaturització dels ordinadors i la seva introducció a escala universal han aconseguit a poc a poc revolucionar l’ordre mundial.
Especialment el món de les finances. Des d’aquest moment les finances reuneixen les quatre qualitats que les converteixen en un model perfectament adaptat al nou repartiment tecnològic. Atributs divins, com qui diu, que, com és lògic, generen un nou culte, una nova religió: la del mercat. Durant les 24 hores del dia s’intercanvien instantàniament dades d’un extrem a l’altre de la Terra. Les principals borses estan unides entre elles i funcionen en bucle. Sense para. Mentrestant, en tot el món, davant les seves pantalles electròniques, milions de joves superdiplomats es passen al dia penjats al telèfon. Són els oficinistes del mercat. Interpreten la nova racionalitat econòmica, que sempre té raó i, davant la qual qualsevol argument –sobretot social o humanitari- s’ha d’inclinar.
No obstant això, el més normal és que els mercats funcionin, per dir-ho així, a cegues, incloent-hi paràmetres manllevats, quasi de la bruixeria, com l’economia dels rumors, l’anàlisi dels comportaments gregaris o fins i tot l’estudi dels contagis mimètics. Això, és així, perquè a causa d’aquestes característiques, el mercat financer ha posat a punt nous productes extremament complexos i volàtils, que molt pocs experts coneixen bé i que els proporcionen –això sí, corrent algun risc, com s’ha demostrat fa ben poc amb l’enfonsament del banc britànic Braings- un considerable avantatge en les transaccions. Els que saben actuar sàviament –és a dir, en benefici propi- sobre el curs dels valors i les monedes, a penes si arriben a ser una desena en tot el món. Se’ls considera “amos dels mercats”. Si els surt una paraula de la boca, tot pot trontollar: el dòlar baixa, la borsa de Tòquio s’enfonsa.
Davant la potència d’aquests mastodonts de les finances, els Estats no poden fer-hi gran cosa. Aquest fet ha quedat patent durant la recent crisi financera de Mèxic, que esclatà al final del desembre de 1994. Quin pes tenen les reserves acumulades en divises dels EUA, el Japó, Alemanya, França, Itàlia, el Regne Unit i el Canadà- els set països més rics del món- davant la dissuasòria força financera dels fons d’inversió privats, majoritàriament anglosaxons i japonesos? No gaire. Pensem, per exemple, que en l’esforç financer més important de la història econòmica moderna en favor d’un país –en aquest cas, Mèxic- els grans estats dels planeta (entre els quals els EUA), el BM i l’FMI, 50 mil milions de dòlars. Doncs bé, tots sols, els tres primers fons de pensions nord-americans (Fidelity Investments, Vanguara Group i Capital Research Management) controlen 500 mil milions de dòlars...
Els gerents d’aquests fons concentren a les seves mans un poder financer que no té cap ministre d’economia no cap governador del banc central del món. En un mercat que ha passat a ser instantani i universal, qualsevol desplaçament brutal d’aquests autèntics mamuts de les finances pot comportar la desestabilització econòmica de qualsevol país.
Els dirigents polítics de les principals potències del planeta, reunits amb les vuit-centes cinquanta autoritats econòmiques més importants del món en el marc del Fòrum Internacional de Davos (Suïssa), van anunciar clarament fins a quin punt desconfiaven de la nova consigna de moda “Tot el poder al mercat”, i contenien la potència sobrehumana d’aquests gerents de fons. La seva fabulosa riquesa, sovint a recer dels paradisos fiscals, s’ha alliberat totalment dels governs, i aquests actuen a plaer en el ciberespai de les geofinances. Aquest construeix una espècie de nova frontera, un nou territori del qual depèn la sort de bona part del món. Sense llei. Excepte les que estableixen els protagonistes voluntàriament. Per al seu profit.
En aquestes circumstàncies ¿és estrany que, especialment als EUA, el repartiment desigual de la riquesa es continuï agreujant? I que l’!% de la població masculina més rica controli aproximadament el 40% de la riquesa nacional, és a dir, dues vegades més que en el Regne Unit, el país menys igualitari de l’Europa Occidental?
“Els mercats voten cada dia –opina George Soros, financer multimilionari -, obliguen els governs a adoptar mesures impopulars, sens dubte, però indispensables. Són els mercats els que tenen el sentit de l’estat”. A la qual cosa Raymond Barre, antic primer ministres francès, gran defensor del liberalisme econòmic, respon: “Decididament, ja no podem deixar el món en mans d’una colla d’irresponsables de trenta anys que no pensen sinó a guanyar diners”. El Sr. Barre considera que el sistema financer internacional no té els mitjans institucionals necessaris per afrontar els desafiaments de la mundialització i l’obertura general dels mercats. Fet que també constata Butros Gali, secretari general de l’ONU: “El poder mundial s’escapa en gran mesura dels estats. La mundialització implica el sorgiment de nous poders que transcendeixen les estructures estatals”.
Entre aquests nous poders, el dels mitjans de comunicació de masses se’ns mostra com un dels més poderosos i temuts. La conquesta d’audiències en massa a escala planetària desencadena batalles homèriques. Alguns grups industrials s’han embrancat en una guerra a mort per controlar els recursos de les societats multimèdia i de les autopistes d’informació que, segons Albert Gore, vice-president dels EUA, “representen per als EUA avui el que representà la infrastructura del transport per carretera a mitjan segle XX”.
Per primer cop a la història del món s’envien missatges (notícies i cançons) ininterrompudament a tot el planeta, per mitjà de cadenes de televisió enllaçades via satèl•lit. Actualment hi ha dues cadenes planetàries (CNN i MTV): demà n’hi haurà a dotzenes, i revolucionaran costums, cultures, idees i debats. “Grups més poderosos que els estats –constaten dos assagistes francesos- saquegen un dels béns més apreciats per la democràcia: la informació. ¿Imposaran la seva llei en el món sencer o inauguraran una nova era de llibertat per al ciutadà?”.
Cap d’aquests autèntics amos del món no han sotmès els seus projectes al sufragi universal. La democràcia no està feta per a ells. Es troben per damunt d’aquestes interminables discussions en què el bé públic, el benestar social, la llibertat i la igualtat encara tenen sentit. No tenen temps per perdre. Els seus diners, els seus productes i les seves idees travessen sense obstacle les fronteres d’un mercat mundializat.
Als seus peus, el poder polític és simplement el tercer poder. El primer és l’econòmic, després el dels mitjans de comunicació. Quan es tenen els dos poders –com Silvio Berlusconi a Itàlia- aconseguir el poder polític no és sinó una mera formalitat.
Ignacio Ramonet
Le Monde Diplomatique