ECOLOGIA
Els pobres: l’espècie més amenaçada

Les prioritats veritables: harmonitzar el desenvolupament i el medi ambient i enfortir la solidaritat nord-sud

“En primer lloc hi ha l’ésser humà. Indefectiblement. La possible extinció de les foques i dels elefants té solució. Però els centenars de milions de persones que emigren perquè les condicions de vida als seus països són difícils, constitueixen un autèntic problema”.

Per a Francesco di Castri, Coordinador per al Medi Ambient de la Unesco des de 1990, les prioritats ecològiques del món estan invertides.

“Allò que nosaltres contemplem als televisors –diu– està fonamentalment distorsionat pel sensacionalisme i s’obliden els problemes reals. Dir, per exemple, que la selva amazònica és essencial per mantenir l’equilibri de l’oxigen a la biosfera, és absurd. Passa el mateix amb el tema “calent” del canvi climàtic, que és realment important, però no és tan greu com la destrucció dels recursos i l’empobriment dels països en vies de desenvolupament. La protecció del medi ambient ha de dur aparellat el desenvolupament del tercer món. No és possible aconseguir una cosa sense l’altra”.

Aquest científic italià de 61 anys ha intentat passar aquest missatge davant les institucions internacionals des del començament dels anys seixanta, quan va acabar els estudis. Amb els peus a terra, Di Castri no perd temps amb ideals inaccessibles que en el passat han contribuït a marginar els defensors del medi ambient. Di Castri insisteix que no es pot esperar que els països en vies de desenvolupament evitin l’explotació dels seus recursos en nom de la protecció del medi ambient.

“Per a aquests països, l’aliment i la supervivència són les prioritats bàsiques. Si no els ajudem a resoldre els seus problemes fonamentals, com podem esperar la seva solidaritat respecte dels problemes mediambientals, la major part dels quals són causats pels països industrialitzats?”.

Malgrat els plantejaments pragmàtics, l’aversió al sensacionalisme i la ferma convicció que existeixen solucions, Di Castri admet “que és pessimista amb les solucions a curt termini. El medi ambient està molt més deteriorat del que es podia preveure fins i tot fa vint anys, malgrat les mesures preses. Les condicions de vida a molts països són cada vegada més difícils. Estem convençuts que hi ha solucions, però ens hem d’enfrontar a obstacles psicològics i estructurals, i a interessos econòmics reals i contradictoris. Malauradament, s’haurà de produir una catàstrofe de gran magnitud perquè sorgeixi un canvi d’actitud que ens empenyi a l’acció”.