Els quatre excepcionals

---

Enguany, 1995, que celebrem amb èmfasi la Causa Negra, és necessari destacar en aquesta agenda quatre personatges, glòria de la tradició afroamericana: els quatre únics missioners que es van atrevir a denunciar l'esclavitud negra. Qui són?

A l’Amèrica hispana foren dos profetes: Fray Francisco José de Jaca (nascut en aquest poble d'Aragó) i Fray Epifanio de Moirans (fill d'aquesta localitat francesa). Des de 1681 les seves vides foren paral•leles, en les conviccions, els sofriments com a profetes de la llibertat, els escrits contra l'esclavatge, els processos judicials que patiren, la suspensió i l'excomunió, i la mort prematura.

El document inèdit de l'Arxiu General d'índies de Sevilla conté l’" Expedient" del procés jurídic contra els dos profetes: "no solamente proclamaron la libertad de los negros, sino que llegaron a rehusar la absolución sacramental a todos aquellos que no prometían en la confesi6n dar libertad a sus esclavos y pagarles los jornales correspondientes a todo el tiempo que los habían tenido a su servicio" .

Foren suspesos de la facultat de confessar i predicar, i més tard foren excomunicats pel bisbe, el 3 de desembre de 1681. Fets presoners, foren perseguits no només pels amos d'esclaus, sinó també per les autoritats eclesiàstiques. Els hagués estat fàcil d"arrepentir-se" i guanyar així la llibertat i poder continuar llur tasca. Però van continuar ferms en la seva posició i cadascú va escriure un llibre contra l'esclavatge. A més, van declarar que eren les autoritats les que incorrien automàticament en excomunió, per jutjar-los a ells que, com a Missioners Apostòlics, estaven subjectes només al Papa i a Propaganda Fide. Això, a més de ser considerat irrespectuós, fou considerat perillós.

Alguns investigadors caputxins de Roma (Gregori Smutko i altres) pensen que Francisco José fou assassinat pels oficials del govern espanyol; però és una dada sense provar.

A l’Amèrica portuguesa hi hagué dos jesuïtes que treballaven a Bahia i que varen denunciar obertament l'esclavitud. El P. Gonzalo Leite (1546-1603) sostenia que "cap esclau, d’Àfrica o del Brasil és captiu justament". Escrivia: " Veo a nuestros sacerdotes confesar homicidas y robadores de de libertad, de hacienda y sudor ajenos, sin restituci6n del pasado ni remedio de males futuros..." La seva posició es féu incomoda per als mateixos jesuïtes, per la qual cosa fou obligat l'any 1586 a tornar a Portugal, qualificat com d"inestable".

El P. Miguel García (1550-1614) va combatre sobretot l’existència d'esclaus en els convents religiosos, pràctiqa comuna a l’època: "La multitud de esclavos que tiene la Compañía en esta provincia, concretamente en el colegio de Bahía, es cosa que no puedo aceptar de ningún modo. A veces pienso que con más seguridad me salvaría como laico que en esta provincia de la Compañía, donde veo lo que veo". Els seus superiors el retornaren a Portugal, considerant-lo "molt afectat pels seus escrúpols".

Invoquem aquests profetes d'Afro-llatinoamèrica, perquè en uns temps semblant sapiguem denunciar els nous esclavatges.

Durant tres segles, el famós "triangle negrer" constituí l'estructura bàsica del comerç internacional. L'esclavisme mercantilista fou la base de l'economia occidental. En aquell moment, l'esclavitud semblava el més "natural" del món, quelcom evident, inqüestionable. Oposar-s'hi hauria significat qüestionar els fonaments mateixos de la societat occidental: una bogeria, una denúncia absurda, una subversió intolerable.

En aquells segles, els ingenis sucrers constituïren la base de la producció econòmica. "Sense esclaus no hi ha sucre, i sense sucre no hi ha Brasil", es deia. En els ingenis hi havia milers d'esclaus. Els amos estaven interessats en tenir capellans que impartissin als esclaus la catequesi dominical. Per que?

El P. Antonio Vieira, un famós missioner jesuïta al Brasil, que va publicar els seus Sermoes, predicava als esclaus: "No hi ha feina ni gènere de vida més semblant a la creu i a la passió de Crist que el vostre en aquests "ingenios azucareros". Benaurats vosaltres si arribeu a conèixer la fortuna del vostre estat... En un "ingenio" sou imitadors del Crist crucificat, perquè patiu d'una manera semblant a com el Senyor Jesús va patir. Els ferros, les presons, les bastonades, els insults... és la vostra imitació, que, si va acompanyada de paciència, tindrà el mereixement de martiri. No serviu els vostres amos com qui serveix els homes, sinó com qui serveix a Déu..."

En aquesta predicació -com la majoria de les de l’època- no s'ensenyava als esclaus virtuts com la fraternitat i la igualtat dels humans, la lluita per la justícia i la llibertat, la unió, la fe, la rebel•lió i l'esperança. La predicació deia que les virtuts més grans d'un cristià eren l’obediència, la humilitat, la paciència, la resignació, la submissió a la voluntat de Déu.

La predicació deia als esclaus que havien de sentir-se feliços de ser esclaus, ja que si no ho haguessin estat no haguessin pogut salvar-se. De fet, la predicació feia que els esclaus creguessin que havia estat la providencia de Déu qui els havia portat a l'esclavatge, per guanyar així la vida eterna. L'esclavitud no semblava un mal, sinó que apareixia com el mitjà d'atreure els pagans cap a la societat cristiana, que era la dels blancs. Aquesta finalitat tan sagrada justificava els mitjans. És lògic que els amos dels esclaus volguessin que no hi faltés la figura del capellà, als ingenis.

Quants missioners, gelosos apòstols, amb bona fe van estar predicant en nom de Jesús, sense saber-ho, quelcom al qual ell s'oposà radicalment durant la seva vida: la resignació davant la injustícia, la "benaurança" de l'esclavatge, la desesperança dels pobres...

Molts bisbes, sacerdots, convents, monestirs, col•legis... foren propietaris d'esclaus. En els territoris de la Verapaz (Guatemala), els mateixos que va recórrer amb aquell fervor evangelitzador utòpic Bartolomé de Las Casas, només dues generacions més tard, els dominics mateixos van instal•lar grans convents amb immenses plantacions sucreres amb esclaus negres. Dels jesuïtes se sap que en els col•legis del Brasil tenien centenes d'esclaus, i que el superior provincial d'Angola, quan tenia algun deute amb la província jesuïta del Brasil, el pagava "en espècie", amb esclaus negres; i ell mateix tenia un vaixell negrer. I el que diem de dominics i jesuïtes -tan profètics i alliberadors en d’altres aspectes- es podria dir de moltes altres congregacions, personatges i entitats eclesiàstiques.

Però és que no hi va haver profetes que contrarestaren la negror d'aquesta pàgina històrica? Respecte a la defensa dels indígenes tenim desenes, o fins i tot centenes, de figures profètiques que, encara que foren una excepció de la regla, no deixen de ser una "gloriosa legió". Pel que fa a la defensa dels esclaus negres sembla que podem comptar aquests profetes amb els dits de la mà. Ni tan sols sant Pere Claver digué una paraula contra l'esclavatge. Fou un gran sant, ho donà tot per als negres, es va lliurar heroicament a l'assistència... però no gosà o no fou capaç de qüestionar l'esclavatge. Només Miguel García, Gonzalo de Leite, Francisco José de Jaca i Epifani de Moirans es varen salvar d'aquest vergonyós silenci eclesial. Són quatre profetes d'excepció, als quals la vida els anà malament: incompresos, desterrats, perseguits, apressats i, algun d'ells, mort de mala mort.

Quant a l'esclavisme occidental, l'Església com a conjunt falla. No va condemnar un sistema tan inhumà i anticristià. Encara més: amb el silenci, la seva presencia, l'assistència, la predicació, el va legitimar.

Va estar fent "en nom de Jesús" el contrari del que ell hauria fet, el contrari del que ell va fer: anunciar la llibertat al captius, la bona nova als pobres (Lc 4, 16ss).

Una desafortunada frase del Documento de Consulta per a Santo Domingo ens dóna una pista: "nunca entonces enfrentó la Iglesia la negación total de la esclavitud negra. Posiblemente, la Iglesia, en un momento de decadencia, no podía retar a todas las potencias de Occidente." Evidentment, l'Església podia, amb la força de l'Esperit, però no ho va fer. No es va atrevir a desafiar i denunciar el sistema esclavista, amb la qual cosa el va legitimar. "No s'atreví a reptar totes les potencies d’Occident”. Va tenir por, i preferí no veure-hi clar. La legió de religiosos d'aquells tres segles tampoc no s’hi va atrevir. Només quatre profetes d'excepció ho varen fer.

Lliçons per avui

Avui estem també davant d'un sistema econòmic radicalment injust que es presenta com a "natural”, com a evident, tan ficat dins la lògica del món d'avui que atacar-lo pot ser vist com un signe de demència.

Avui no es tracta de l'esclavatge físic, sinó d'un esclavatge més sofisticat. És el neoliberalisme triomfant. Amb el fracàs del socialisme real, un "allau del capital contra el treball" s'ha produït en l'anomenat Tercer Món. Un allau semblant a aquella invasió del s. XVI o a les expedicions a la recerca d'esclaus que arribaren a les costes d’Àfrica.

Es tracta d'un allau del neoliberalisme, que amb els seus "ajustaments" continua produint més pobresa i més pobres en el Tercer Món, i més guanys i més benestar en la minoria del Primer Món. Es tracta de la disfressada esclavitud del deute extern, que cal pagar al Primer Món les majories del Tercer Món, retallant fortament la seva salut, l'educació, l'habitatge, el treball...

Com en els tres segles d'esclavatge negre, tampoc ara manquen a les Esglésies líders admirablement dedicats a l’assistència dels pobres, com un sant Pere Claver. Però molts no s'enfronten al sistema esclavista com a tal. Oposar-s'hi els sembla la negació d’allò natural, exactament el mateix que fa tres segles semblava la negació de I'esclavisme.

Quan la historia avanci tal vegada uns altres 500 anys i es vegi amb claredat que el sistema neoliberal que es va imposar a finals del s. XX no era menys injust i pervers, encara que més sofisticat que l'esclavisme negrer, ¿serà possible que, també, en algun document eclesiàstic hagin de dir: "mai a les darreries del segle XX l'Església declarà la negació total del capitalisme i el neoliberalisme. Possiblement, les Esglésies, en un moment de debilitat eclesiàstica i d’eufòria neoliberal, no es van atrevir a denunciar el sistema neoliberal occidental"?

No fou fàcil ni ho és ara

El discerniment i l'opció que tingueren els pocs qui denunciaren l'esclavitud no fou fàcil. No era "evident” la injustícia que s’estava fent als negres. L'opinió comuna, el pes de l'autoritat civil i religiosa, la praxis mateixa de les institucions eclesiàstiques, la inèrcia de les coses... inclinaven a pensar que l'esclavatge era quelcom "natural" i fins i tot justificat per la teologia i pel magisteri eclesiàstic. Prendre aquella opció era difícil. Per això només quatre persones la van prendre. Era més fàcil no ser "radical", no ser intolerant, ser més "comprensiu", no voler sortir de la norma comuna.

El superior provincial dels dominics a L'Espanyola els va ordenar "per obediència" parar en aquelles denúncies. Tenien, doncs, els religiosos arguments fàcils per a tranquil•litzar la consciència i no crear-se problemes. Però van preferir obeir la consciència.

Van ser pocs els qui prengueren aquella opció profètica. Molts altres religiosos van preferir la convivència amb el sistema, el "realisme". Així, la predicació de molts religiosos va ser inoqua enfront del sistema i, així, va ser-ne la legitimació més poderosa. La immensa majoria dels religiosos va estar veritablement compromesa amb el sistema: convents amb indis encomendados, convents propietaris d'esclaus negres, amb grans extensions de terra i grans riqueses, en immillorables relacions amb els poderosos. Però Jesús havia dit: "O s’està amb mi o s’està contra meu". O amb l'esclavatge o a favor de la llibertat. No era possible la neutralitat. Els qui no van ser profètics, van ser connivents.

La historia ja ha jutjat els religiosos d'aquells temps. I ha canonitzat, en l'altar del cor dels pobres, els profetes, els famosos i els anònims, els qui van saber clamar a favor dels indis, els qui s'arriscaren, els qui no pactaren amb la mediocritat.

Els qui s'acomodaren (que foren molts!), els qui es van quedar en els seus grans convents i amb molts esclaus, els qui van reprimir la consciència per a no desentonar ni crear conflictes, o els qui s'excusaren en l'''obediència'' als seus superiors o als seus bisbes, aquests ja han estat esborrats de la historia. No van prestar un servei real ni a l'Església ni a la vida religiosa, ni als pobres, ni a Jesús, ni al Regne.