Els subjectes emergents de la Nova Amèrica Llatina

Pere Casaldàliga

Els objectes passen a ser subjectes. L’indi era un exotisme; el negre una “peça”; el treballador del camp o de la ciutat, una eina de lucre; la dona –ja se sap– un objecte de servei a la cuina o al llit.

Els prohibits de la terra –les cultures indígenes o africanes i les seves religions; les masses populars i els seus drets– emergeixen com a protagonistes, inevitables per als protagonistes hegemònics de sempre; i com a protagonistes alliberadors per a l’Amèrica Llatina de demà.

Els indígenes, els negres, les dones, els pobres, com una mena de profeta col.lectiu, sacsegen la societat i l’Església, el mateix tercer món dins de casa, i el primer món fora i dins.

Els nostres teòlegs de l’alliberament han dit repetidament que no és pas que l’Església hagi optat pels pobres; és que els pobres han optat per l’Església. Seria millor dir que els pobres han envaït, amb el crit dels seus drets i l’evangeli de la seva consciència organitzada, el santuari i el parlament, la religió i la llei. Ja no es pot ser cristià si no s’opta pels pobres. Ja no es pot invocar la llei si no es reconeix la legitimitat. I, cada vegada més, allò legítim nou contesta allò vell legal. Avui dia, a Amèrica Llatina, al tercer món, al món, els pobres hi són, impertinentment senyors d’aquest món, perquè són majoria, perquè reivindiquen el més bàsic de tots els drets, perquè ja saben que la societat els menteix i que a l’univers hi hauria per a tots. Milions de llàtzers, però ja dempeus, contra el banquet tancat dels epulons, indigestant-los les consciències, o amenaçant-los de trencar-los els vidres...

Un llarg treball de conscientització i, sobretot, les lluites pròpies, les escomeses revolucionàries, les experiències organitzatives, i la repressió i el martiri, la sang i la solidaritat, han anat aixecant des de les entranyes d’aquesta terra –Abia Yala fecunda i sempre disposada al part– una sèrie concatenada de subjectes emergents que aniran fent la nova Pàtria Gran, com a continent autònom i com a igualitari “parceiro” mundial.

• Els pobles indígenes, en primer lloc, cultures arrel, que reconquereixen les seves terres, s’intercomuniquen com a “parents” d’una mateixa herència, defensen la seva autodeterminació, tot i romanent en els estats imposats i sacsejant-los, fins i tot, en les seves legislacions.

• Els negres, majoria en alguns països d’aquesta Afroameríndia, que recuperen la memòria i la cultura de la mare Àfrica, aparentment tan distant i que exigeixen la superació total del racisme larvat que subsisteix entre nosaltres.

• Els camperols d’aquest Continent que és terra-mare, el més potencialment agrícola dels continents del món. Malgrat l’èxode rural, fenomen comú a tots els nostres països, per a mal dels països sencers, per la inflor de les ciutats, el desajustament cultural i moral, la violència acumulada. Amèrica Llatina, que va ser “descoberta” amb un crit cobdiciós de “Terra!”, haurà de fer reforma agrària i haurà de fer-la seguint les exigències dels nostres camperols.

• Els barris obrers, tots aquells conglomerats de les perifèries de les grans ciutats, amb les seves organitzacions creatives i amb la creixent intervenció a la vida de la ciutat: per a mal de la ciutat si no atén les seves legítimes reivindicacions, o per a bé de tots, si se’ls reconeix com a ciutadans iguals.

• Les comunitats eclesials de base, aquesta “nova manera de ser Església”, que està forçant l’Església sencera a ser d’una nova manera: més comunitari, més compromès amb la realitat, més llatinoamericà; més evangèlic, a la fi.

• La dona, indígena, negra, obrera, eclesial. Fins ahir callada, –o manifestant-se amb prou feines en els crits esporàdics d’algunes heroïnes que destaca la història–, avui dia són gentada, i amb freqüència majoria, a les lluites del camp i de la ciutat, a les mobilitzacions de la societat i de l’Església.

Després de la caiguda del socialisme real i contra la suposada victòria del neoliberalisme capitalista, aquests subjectes emergents de l’emergent nova Amèrica Llatina, saben i volen ser socialisme utòpic, societat alternativa, però en realitzacions diàries i corresponsables. El Nou Món –anomenat així amb un mot ignorant de part dels que es creien l’únic món de sempre– està essent, des de la base, en la lluita i en la sang, amb una incontenible força d’esperança, el Món Nou, la Nova Amèrica.