Julissa Semino

Només amb una mirada cap el passat, podem advertir que actualment continuen les lluites pel poder. Les mateixes que patiren els nostres avantpassats i que banyen inadvertidament de suor i sang les vides actuals, ens sumeixen en guerres de domini entre estats, perjudicant els països més dèbils, diferenciant els éssers humans en rics i pobres, bons i dolents, desenvolupats o subdesenvolupats.

Etimològicament la paraula poder prové del llatí potere i significa ser capaç. També defineix aquesta paraula com la facultat i jurisdicció que algú té per manar o executar quelcom. El poder existeix des de l’aparició de la vida humana, també el polític i l’econòmic. A partir del segle XV, la capacitat europea de coneixement en lletres, progrés tecnològic, científic i econòmic, s’aplicava a les colònies per dominar, mantenir el control, explotar, sotmetre, adoctrinar i perquè no dir-ho, esprémer fins l’última gota de la suor indígena, amb la consigna de fer-se més rics i obtenir més poder. Hi havia la creença que l’home europeu era superior i per tant tenia el deure de culturitzar i evangelitzar a éssers humans als que es comparava a bèsties sense ànima.

Més enllà de teories socioculturals sobre aquests fets, o d’arguments justificatius  qualsevol individu pot apreciar que aquesta forma de colonització encara és vigent  en els nostres dies amb els denominats tractats de lliure comerç. En ple segle XXI el llop es segueix disfressant d’ovella per devorar, esprémer, gastar, utilitzar i dominar.

Aquells són la plataforma d’entrada de la nova colonització, que comporta innumerables conseqüències negatives pels països més febles, incapaços de competir en capacitat tecnològica o d’inversió (per aconseguir maquinària, infraestructures…) amb les potències europees o del nord d’Amèrica.

Ara bé, què són els tractats de lliure comerç?

Habitualment s’afirma que els tractats de lliure comerç (TLC) es fan perquè dos o més països es beneficiïn mútuament d’importants rebaixes aranzelàries. Però no és menys cert que  també incorporen clàusules on no només es facilita el comerç, sinó que també es comprometen a  redactar normes per facilitar la propietat intel·lectual, inversions, polítiques fitosanitàries, qüestions de resolució de conflictes… clàusules on l’estat perd la seva sobirania i no pot interferir, vetllant només per unes mínimes condicions laborals. L’ens regulador a nivell internacional és únicament  l’Organització Mundial del Comerçc (OMC) que “s’encarrega de fer complir les normes que regeixen el comerç entre països firmants, perquè existeixi fluïdesa, llibertat, igualtat, previsibilitat i es respectin els principis i obligacions contingudes en els acords”

El costat obscur dels TLC posa en perill petits productors i  l’economia d’un país. Els països europeus i d’Amèrica del Nord són potències que tenen poder adquisitiu i millor enfraestructura per produir productes a preus més barats, en quantitats més grans i de forma més eficaç. Com a conseqüència envaeixen el mercat d’un altre país i els productors d’aquest no poden competir, ja que estan mancats de recursos i infraestructures. D’altra banda, el desequilibri intern també es deu al desajustament en matèria d’ingressos tributaris ja que es provoca un dèficit fiscal nacional, i és aquí on els països menys desenvolupats, com els llatinoamericans, generen uns vincles de dependència econòmica amb els països que són potències mundials, segons refereix Sexton (2018).

Així doncs, la realitat de cada país sudamericà que signa aquests tractats de lliure comerç difereix dels principis que  es pretenen promoure, com igualtat i benefici mutu, ja que la precarietat laboral i l’atur són fins i tot més elevats que en l’època de les colònies. Sovint es violen drets laborals i proliferen les condicions de treball inhumanes: les multinacionals busquen mà d’obra barata, pagant el preu més baix del mercat, el treballador veu perjudicada la seva economia, cosa que afecta la seva llar i la societat, a més de l’afectació psicològica.

D’altra banda, la competència internacional és difícil d’igualar  pels empresaris locals ja que no es poden equiparar ni amb força, tecnologia, infraestructura ni el poder adquisitiu de les grans corporacions que entren en el país per extreure recursos. Moltes petites empreses locals fan fallida el primer any d’haver-se firmat el tractat, i en el pitjor dels casos, aquestes multinacionals poden deslocalitzar les seves centrals per mudar-se a països on la mà d’obra és encara més barata, incrementant  així la xifra d’atur del país d’on marxen.

En conseqüència, l’estat que compta amb matèries primeres que no pot extreure del subsòl és literalment sobreexplotat per aquells països que sí compten amb mitjans i avenços tecnològics. Per aquests la consigna és guanyar i invertir el mínim possible seguretat laboral i ambiental. Aleshores es succeeixen els accidents o vessaments de productes tòxics amb un enorme impacte  ecològic. Per exemple, el mal ús dels residus sòlids al sud d’Ayacucho (Perú) va  provocar la contaminació de rius i la mort d’animals en perill d’extinció, sense comptar que els pobladors van ser contaminats amb metalls a la sang, patint diferents tipus de malalties (Diario La República, 2021).

Podem concloure doncs que, els tractats de lliure comerç no porten a una integració econòmica, social o política, sinó que mantenen l’inacabable bucle de la colonialitat.  Segons el catedràtic Walter Mignolo, de la Universitat de Duke (Carolina del Nord) la primera força  per acabar amb la colonialitat, és la desoccidentalització, que promou un canvi d’extrem a extrem en les lluites del coneixement, l’economia i la política. La segona força  la decolonialitat, que promou desvincular-se de la matriu colonial per imaginar i construir futurs globals en els que els éssers humans i el món en general, ja no siguin explotats en la cerca incessant de l’acumulació de riqueses individuals.