En estat permanent d’èxode
EN ESTAT PERMANENT D’ÈXODE
Fray Carlos Mesters
Escolteu-me, els qui busqueu de ser salvats i em cregueu a mi, el Senyor! Mireu de quina pedra us han tallat, de quina pedrera heu esta trets.
Mireu Abraham, el vostre pare, i Sara, la que us posà el món.
Ell era un home sol quan vaig cridar, però jo l’he beneït i multiplicat. (Is 51, 1-2)
Dues coses marquen l’ideal que ens fa caminar: trobar Déu i buscar la justícia. Trobar Déu, l’Absolut, és quelcom per a més enllà de l’horitzó que es veu. La recerca de la justícia marca l’horitzó de la convivència entre nosaltres. L’Agenda enregistra la recerca de la justícia; però la mirada de la fe hi descobreix la recerca de Déu.
Abraham i Sara van iniciar el camí que fou enregistrat a l’Agenda del Poble de Déu. Anaren a buscar una terra per construir-hi casa seva, crear el seu poble i, així, portar una vida beneïda (Gn 12,1-3). Terra, poble i benedicció! Són les coses que, fins avui mateix, mouen a tots els pobles d’Amèrica Llatina en les seves migracions. Abraham i Sara estan vius i caminen encara en un èxode permanent a la recerca d’una justícia que els torni la terra, el poble i la benedicció.
Cinc-cents anys després, Moisès i Míriam van continuar el mateix camí, el mateix èxode i buscant el mateix. Sortiren de l’esclavitud d’Egipte i entraren al desert. Anaren a la recerca de la terra promesa. Amb ells, l’horitzó de la justícia es va fer més proper i va quedar més clar. L’Agenda del Poble de Déu, la Bíblia, va enregistrar aquest fets, hi va revelar la presència alliberadora de Déu i, fins avui, ens ho porta a la memòria en el llibre de l’Èxode.
Mentre “el Poble de Déu caminava pel desert”, alguns van murmurar. Van mirar enrere, cap a les olles d’Egipte (Ex 16,2-3). Volien tornar al que tenien abans. No van saber llegir l’Agenda. Per això, no van saber llegir els fets. Entraren al desert i s’hi van quedar. No arribaren a entrar a la terra promesa. Van morir abans, de nostàlgia. No van saber transformar la nostàlgia en esperança. Uns altres, orientats per la memòria del passat, enregistrada a l’Agenda, van mirar endavant i van continuar buscant. Aquests pogueren entrar a la terra promesa.
Ningú es vol quedar al desert. Però és al desert on tots vivim. El pas del desert desperta nostàlgia en alguns i desànim en d’altres. El desert fou lloc de temptació per a Jesús (Mt 4,1-11). És també el lloc per descobrir el primer amor i per retrobar l’ideal de joventut, “on Déu ens sedueix i ens parlar al cor” (Os 2,16).
Cinc-cents anys després, en la terrible captivitat de Babilònia, molta gent mirava enrere. Volien reconstruir la nació i restaurar la vida del poble tal com era abans de la captivitat: monarquia, rei, palau, temple, culte, raça, llei. Llegien l’Agenda, però amb ulls antics, desactualitzats. No entenien res del camí d’Abraham i Sara, de Moisès i Míriam, de Zumbí i Antonia Conselheiro, d’Oscar Romero, Margarita Alves, María Cristina i tants d’altres, les lluites dels quals estan enregistrades en l’Agenda del Poble de Déu.
D’altres, tanmateix, llegien l’Agenda amb un mirar renovat, nascut de la recerca de Déu i de la recerca de la justícia. Aquests i aquestes van descobrir dins del desert la gran crida de Déu. Hi van veure el principi d’una nova etapa. Els fets violents de la captivitat de Babilònia i les contínues migracions van sacsejar el poble i l’espargiren com una llavor pel món sencer i, així, el van preparar per a una nova missió: ser llum de les nacions, ser Servent de Déu per a tots els pobles (Is 42,1-4-6;49,6), font de benedicció per a totes les famílies de la terra (Gn 12,3). Il.luminat per la llum de l’Agenda del Poble de Déu, la captivitat, que semblava un cop mortal, es va tornar per a ells i elles una crida de Déu, l’inici d’un nou èxode. En lloc de lamentar el passat que perderen, van saludar el futur que acabava de néixer amb tan dolor. No van fer cap esforç per reeditar el passat –com volien alguns -, ans s’obriren a la seva nova missió com a Poble de Déu. Els seus escrits van ser enregistrats a l’Agenda, en els capítols 40 a 55 del llibre d’Isaïes.
Cinc-cents anys després, una doble esclavitud desintegrava la vida del poble de Galilea: l’esclavitud de la política d’Herodes Antipes, amb el suport de l’Imperi romà, i l’esclavitud de la religió oficial, mantinguda per les autoritats religioses de l’època. Amb una mirada renovada, rebuda de la seva intimitat amb el Pare, Jesús llegeix l’Agenda del Poble de Déu i hi troba el programa de la seva missió. En Jesús, l’èxode continua i s’aprofundeix. Ell cita Isaïes i diu: “l’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit”. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar l’any de gràcia del Senyor” (Lc 4,21). L’avui de Déu és l’hora en què Déu passar per la nostra vida i ens visita. L’Agenda va ajudar Jesús a descobrir l’hora de Déu que té lloc dins el nostre temps. L’hora de Déu no es mesura amb el nostre rellotge. Jesús la descobria convivint amb el seu poble i passant nits de pregària al desert.
Any 1999: l’últim abans de l’arribada del nou mil•leni! L’imperi neoliberal estableix una esclavitud mundial com mai abans no n’hi hagué, un desert sense parió. La travessa es va fer més pesada. Molts miraren enrere. Es morien de nostàlgia. N’hi havia que es desanimaven. Uns altres tenien la temptació d’afegir-s’hi. Però els que llegeixen l’Agenda amb una mirada renovada escolten la veu de Déu que els parla al cor. Redescobreixen l’amor primer, retroben l’ideal de joventut i reprenen el camí d’Abraham i Sara, de Moisès i Míriam, de Zumbí i Juana, de Romero i Margarita. Durant aquest any 1999, l’Agenda del Poble de Déu, l’Agenda Llatinoamericana, porta a la nostra memòria les lluites dels que abans que nosaltres buscaren Déu i sofriren per causa de la justícia. Ens desperta per a l’hora de Déu, amagada dins el temps que passa. Gràcies a tots i a totes que ens heu preparat aquesta Bíblia-Agenda. Ajudats per ella, continuem la recerca de Déu i de la justícia per realitzar el somni d’Abraham i Sara: terra, poble i benedicció!