Ivone Gebara

Us convido a reflexionar sobre el sentit de la violència a les nostres vides i preguntar-nos si, de fet, és possible eliminar-la del tot. Us pregunto sobre la violència continguda en els moviments socials anomenats “noviolents”, relacionats amb processos violents d’agressió a pobles i grups.
He d’advertir que és important no identificar la violència només amb les guerres o les agressions
policials, o el lladronici ampli i sense restriccions que permet el capitalisme i que és tan comú avui
dia. Proposo no identificar la violència només com la violència racial, de gènere, ètnica, de classe,
buscant només contrarestar aquestes formes com si poguéssim eliminar les moltes formes de violència
que ens caracteritzen.
Només ens cal caminar pels carrers entre el trànsit, sovint caòtic, per sentir el nostre cos i la nostra ment agredits per infinitat de comportaments procedents d’uns i altres. N’hi ha prou amb distreure’s tot caminant tranquil·lament perquè, de sobte, algú ens arrabassi la cartera o la bossa, ens tiri a terra i, a més de fer-nos mal, ens ompli d’una ràbia misteriosa. He escrit i parlat a molts públics que la violència està constituïda per la nostra vis, és a dir, per la nostra força vital, exacerbada pel que li afegim, o sigui, la partícula “essència”. Aquesta partícula indica els excessos, la esmesura, el calze vessat de vi o de sang, indica l’eliminació de les vides o opinions que semblen interposar-se en el camí dels meus propis interessos immediats. De fet, sembla que ens manen més les
nostres “essències” que la nostra vis.
En realitat, no vivim i no existim sense força vital. Aquesta afirmació s’estén a tot allò que existeix. Es tracta de la força vital col·lectiva present en el planeta i més enllà, que també es pot entendre de forma humana, individual,
racionalitzada i, per mitja d’ella, crear una interpretació plena de dualismes que, aparentment, s’oposen i s’eliminen. Aprenem a conèixer el nostre món a través d’oposicions, de separacions, de divisions, de sí i de no, bo i dolent, bell i lleig, ric i pobre, etcètera.
Aquesta forma dualista persisteix en gairebé totes les cultures, especialment les hereves de l’antic pensament grec reinterpretat de moltes formes al llarg dels segles. Avui dia, l’extensió de la destrucció del planeta, i a partir d’aquí, de tots els éssers que hi viuen, ha assolit l’apogeu mitjançant moltes maneres d’eliminació mútua. Es parla de l’autodestrucció dels éssers humans, de molts éssers vius i fins i tot del planeta degut a l’escalfament global i dels molts escalfaments humans que es mengen i destrueixen les forces vives de la Terra.
En aquesta situació dramàtica, pregunto si no podríem canviar poc a poc la nostra forma de coneixement i d’acció, proposant que, en lloc d’oposicions, intentem conèixer el món a través de formes d’inclusió, d’interpretació, revelant les nostres estructures cognitives interdependents. Aprendrem fins quin punt el planeta està habitat
per una amalgama d’éssers, de pobles i situacions que es troben i se separen en un continu procés evolutiu. Tal perspectiva no és nova, però sempre fou present en alguns processos cognitius, encara que sense imposar-se de forma única. Ara torna amb una estructura més adaptada als nostres temps i com a forma de coneixement necessària per la reservació de moltes formes de vida.
El nou/vell camí s’imposa, perquè les representacions dualistes divideixen i, al dividir, la part guanyadora domina, provoca exclusions, convulsions i mort. Com més oposició, més estrenyen els poders de dominació del nostre
món, més es lliura la nostra consciència a les formes cognitives que s’imposen com a úniques i absolutament necessàries.
Acollim aquestes formes cognitives sense pensar-hi, com si fossin quelcom immutable en nosaltres. I, per això, convertim el dualisme oposicionista en forma única de coneixement humà, de manera que acabem dividint els bons d’un costat i els dolents de l’altre.
Naturalitzem aquesta forma de cognició, afirmem que expressa la pròpia naturalesa humana i que sempre serà així. Introduïm aquesta perspectiva dualista o “dualitzadora” del pensament fins i tot en les creences religioses i
afirmem que, al final dels temps, Déu posarà els bons a un costat i els dolents a l’altre. Alguns aniran al cel i altres a l’infern. Aquest fet produeix una moral sovint dogmàtica i poc respectuosa amb la diversitat humana.
El dualisme és una forma cognitiva violenta, perquè sempre acaba excloent i declarant la victòria d’un sobre l’altre. Determina culpables i innocents. Dualistes com som ens oblidem que el costat dret sosté el revés, i que coneixem el mal que ens afecta perquè és dins nostre i volem el bé perquè també habita en nosaltres.
Com me n’adono que quelcom és bo o dolent per mi? Me n’adono de diferents maneres i intensitats. A vegades perquè quelcom em provoca malestar físic, per exemple, quan m’excedeixo amb una beguda alcohòlica, o amb un menjar supergreixós, altres vegades perquè vaig ser perjudicada quan em van robar quelcom valuós, o quan vaig perdre una feina, un amic estimat, quan un altre país s’apodera del meu i així successivament. Me n’adono d’allò bo quan em sento victoriosa, valorada, estimada en diferents situacions de la vida. Però la vida no es tracta
només d’oposicions... La vida, i totes les coses que la constitueixen, també ens constitueix a nosaltres. Ens convertim en la cervesa que bevem i els amics que tenim, el títol que hem obtingut, la terra on vivim. Ens convertim en el crim que cometem, el pa que no compartim, la bufetada que infligim, l’odi que habita en nosaltres. En realitat, tot es barreja en nosaltres i ens fa qui som.
Per això hem de pensar en eliminar, o si més no disminuir “les essències” en nosaltres, o sigui, els excessos que ens fan destruir la nostra vida i la vida d’altres. Els excessos apareixen en les possessions, en els poders i en la valoració
jerarquitzada que fem de nosaltres i dels altres. Així es produeix en nosaltres el procés d’enduriment emocional, de ceguesa davant realitats diferents en el limitat camp visual del nostre ésser interior, dels que ens enamorem i ens fem esclaus de visions i de possessions passatgeres, com si la nostra vida s’eternitzés juntament amb les possessions que el rovell i les arnes poden destruir.
Podem eliminar la violència de la vida i de la vida humana en particular? No ho crec. Podem, però, mitjançant processos educatius amplis, revisar les naturalitzacions que hem fet, obrir-nos al pluralisme i perspectivisme de les posicions, reelaborar les nostres visions interiors, relativitzar les nostres certeses per acostar-nos, cada cop més,
a la sostenibilitat de les barreges del món.