Rebecca Solnit

Esperança dins la foscor és el títol del llibre amb què Rebecca Solnit, la seva autora, reflexiona sobre les grans lluites de l’activisme d’aquest últim segle i fa un repàs d’esdeveniments històrics rellevants, desastres naturals, catàstrofes i atemptats que han afectat diferents zones i comunitats del planeta, sabent que les crisis fan aflorar el millor de nosaltres.

El relat es va gestar arran d’un article que va publicar després que Estats Units declaressin la guerra a l’Iraq. L’escriptora i historiadora estatunidenca es va fixar en la reacció individual i col·lectiva que es va produir arreu del món en aquelles circumstàncies en contra del conflicte armat que va ser un clam generalitzat de milers de persones unides per un mateix objectiu.

Com bé descriu el subtítol del llibre, Esperança dins la foscor és una guia per canviar el món sense rendir-se mai i té un doble objectiu. D’una banda, animar els activistes que comparteixen els seus somnis i valors. “L’activisme no és un anar i tornar a la botiga de la cantonada, és un submergir-se en allò desconegut. El futur sempre és fosc”. En segon lloc, aquest assaig vol desmarcar-se de l’esquema mental derrotista i menyspreador estès arreu. En aquest sentit, Solnit posa èmfasi en l’alegria que es necessita per fer front a petites i grans causes per aconseguir un món més just. “L’alegria no traeix l’activisme, sinó que l’alimenta. I quan t’encares amb una política que aspira a fer-te sentir temorós, alienat i aïllat, l’alegria és una bona manera de començar la insurrecció”.

Solnit argumenta de quina manera totes les transformacions comparteixen alguns aspectes: s’inicien amb la imaginació, la creació i l’esperança. “L’esperança és una aposta pel futur (...)  perquè viure és arriscar.” “L’esperança és arriscada, perquè al cap i a la fi és una força de la confiança. Confiança en el que desconeixem i en el que és possible, fins i tot en la discontinuïtat”. A més, remarca que tots els canvis tenen unes arrels profundes que poden ser llunyanes en el temps però que, quan es donen les condicions idònies, sorgeixen aparentment del no-res i esclaten en forma de revolució o petites victòries que ens empenyen a continuar. “De vegades em demano què passaria si la victòria ens la imaginéssim no només com l’eliminació del mal, sinó com l’establiment del bé”.

En aquest punt, val la pena aprofundir en el concepte de guany, tal i com ella mateixa ho qüestiona: “el concepte benefici demana a crits una redefinició, perquè el mercat borsari defineix com a beneficioses totes les menes de destrucció i no té en compte la valoració de les cultures, les diversitat o el benestar a llarg termini (ja no parlem de la felicitat, la bellesa, la llibertat o la justícia).”

Quan Solnit fa referència a les petites victòries, parteix de la base que la Terra no és el paradís, que el món està ple d’imperfeccions generadores de sofriment i que no podem arribar a l’excel·lència absoluta. “La perfecció és un pal que serveix per destrossar allò possible. Els perfeccionistes troben pegues a tot, i ningú no té exigències més altes en aquest sentit que la gent d’esquerres. (...) Són malcarats com els perfeccionistes que veuen una derrota en qualsevol cosa que no sigui una victòria total.”

Així, ens interpel·la a caminar vers la utopia, a desenvolupar el sentit polític, a comprometre’ns i a transformar-nos individual i col·lectivament amb petits gestos en la nostra quotidianitat. “Tots som activistes d’alguna manera o altra, perquè les nostres accions (i inaccions) tenen impacte”. “L’objectiu de l’activisme i de l’art, o com a mínim del meu, és crear un món en què la gent sigui productora de significats, no consumidora...”.

Amb la lectura d’aquest llibre tenim l’oportunitat de sentir-nos cridats a interactuar amb la gent del nostre entorn immediat (família, amistats, feina, comunitat de veïns...) amb confiança, calma, generositat, força, improvisació, amabilitat, sentit de comunitat, cooperació i alegria. Aquests són els ingredients de la recepta de Rebeca Solnit per posar llum a la foscor.