Juan José Tamayo

Vivim en un món on impera la injustícia estructural, la desigualtat avança a passos agegantats, patim la pèrdua de la compassió a gavadals i vivim una espiritualitat acomodatícia que no ofereix resistència al sistema. Els progressos tecnològics no es corresponen amb la pràctica dels valors morals de solidaritat, fraternitat-sororitat, justícia, igualtat i llibertat, així com el creixement econòmic tampoc ha acabat eliminant la pobresa. Ben al contrari: com més progrés tecnològic i creixement econòmic, menys solidaritat i compassió, més allunyats de la justícia i la igualtat i més difícil resulta la pràctica de la solidaritat i la fraternitat-sororitat. Les desigualtats es reforcen a través de les diferents i cada vegada més profundes bretxes, entre les que cal esmentar les següents:

• l’economicosocial entre rics i pobres, que desemboca en aporofòbia;
• la patriarcal entre homes i dones, que desemboca en feminicidi;
• la colonial entre les superpotències i la pervivència del colonialisme, que desemboca en el manteniment de la colonialitat;
• l’ecològica, provocada pel model de desenvolupament cientificotècnic depredador de la natura, que la converteix en mercaderia i desemboca en ecocidi;
• la racista entre persones nadiues i estrangeres, que desemboca en xenofòbia;
• l’afectivosexual entre heterosexualitat i LGTBIQ, que desemboca en el discurs d’odi contra les identitats afectivosexuals que no responen al patró de l’heteronormativitat i la binarietat sexual: LGTBIfòbia;
• la cognitiva entre els coneixements qualificats de científics, per una part, i els sabers dels pobles originaris i els nascuts de les lluites populars, que dona peu a la injustícia de sabers i desemboca en epistemicidi;
• la global entre el Nord i el Sud, que desemboca en sudcidi (paraula de creació pròpia);
• la religiosa entre persones creients i no creients, entre sistemes de creences hegemònics i contrahegemònics, entre religions riques i religions pobres, que dona peu a la persecució de les persones no creients i al menyspreu per les religions i espiritualitats dels pobles originaris;
• la digital entre els qui tenen accés a internet i els qui se’n veuen privats, que dona peu a múltiples discriminacions laborals, culturals, educatives;
• la generacional entre les persones adultes i els nens i les nenes sota el prisma adultocentrista, que dona peu a la sistemàtica transgressió dels drets de la infància;
• el rebuig a les persones diverses funcionals per mor del fals paradigma de la «normalitat».

         Especialment dramàtics són els fenòmens de la desigualtat social, la injustícia ecològica, la injustícia de gènere, la pràctica de la necropolítica i la teoria del descartar per part del neoliberalisme, la injustícia cultural i la manca de reconeixement, la injustícia cognitiva i les seves manifestacions de racisme epistemològic. Són fenòmens que estem vivint amb severitat durant les darreres dècades, juntament amb el de la pandèmia provocada pel coronavirus, que estem patint arreu del món amb especial cruesa.

         Aitals situacions, els efectes negatius de les quals es deixen sentir de manera especial al Sud global i entre les majories populars i els sectors més vulnerabilitzats, no poden desembocar en actituds fatalistes, victimistes o d’acceptació de la realitat al·legant que «les coses són com són i no poden ser de cap altra manera». Ben al contrari: requereixen activar l’espiritualitat de la resistència, una espiritualitat d’ulls oberts i de militància activa a través dels moviments socials davant la «globalització de la indiferència» (Francesc) i els diferents sistemes de dominació que actuen coordinadament i requereixen així mateix d’una coordinació d’espiritualitats i lluites de resistència: el capitalisme en la seva versió neoliberal, el colonialisme, que perviu en les seves formes més subtils, l’antropocentrisme, que converteix l’ésser humà no en cuidador de la natura, sinó en el seu depredador, el supremacisme blanc, que jerarquitza la humanitat en funció de la seva procedència ètnica-cultural prioritzant la població blanca, els fonamentalismes, que imposen un pensament únic sempre al servei dels poders hegemònics, l’imperialisme, que sotmet els pobles i els converteix en colònies, i el bel·licisme, que actua sota la lògica d’amic-enemic.

         Una de les pràctiques de resistència a seguir davant d’aitals sistemes destructius de la natura, de la humanitat, del plurivers religiós i de legitimadors del manteniment de la injustícia estructural és la compassió envers les víctimes que, com afirma el filòsof Aurelio Arteta, és «una virtut sota sospita». En el seu ús habitual la paraula «compassió» remet a sentir pena i pesar caient en una mena de sentimentalisme allunyat de la praxi, es tendeix a identificar amb una vaga simpatia que s’adopta des de fora o des de dalt amb una actitud de superioritat, es sol viure com a comportament moralista que encobreix i legitima la situació. Sovint es redueix a lamentar-se de les desgràcies alienes sense posar-se del costat de qui les sofreix, deplorar els sofriments de la gent que els pateix sense solidaritzar-s’hi ni moure un dit per evitar-los ni lluitar contra les causes i les persones que els provoquen. I tot això, sovint, des d’una actitud culpabilitzadora de les persones sofrents, que desemboca en humiliació i les porta a dir: «no em compadeixis».

         És una tasca urgent, per tant, alliberar la compassió de les seves falses imatges i de la seva pràctica passiva i retornar-li el seu veritable sentit, que és posar-se del costat dels altres, en el lloc de les persones sofrents en una relació d’igualtat i empatia, assumir el dolor dels altres com a propi, patir no només amb els altres, sinó en els altres, fins a identificar-se amb els qui pateixen. La compassió requereix de participar activament en el patiment aliè, conèixer, pensar, veure la realitat amb els ulls, la ment i el cor de les víctimes, sense caure en el victimisme paralitzador i lluitant contra les causes que el produeixen.

         La compassió és una «passió» que es dirigeix espontàniament al patiment dels altres i de la natura oprimida, i ens fa veritablement humans i persones cuidadores de la natura de la qual formem part. Aquesta actitud requereix prendre’s seriosament el mal que pateixen els altres i que hem patit nosaltres o podem patir, i no banalitzar-lo. Per ser una persona compassiva no cal que existeixi un afecte previ, n’hi ha prou amb considerar  aquells que pateixen com a iguals a nosaltres. Aquest és el veritable significat de compassió com a principi ètic i com a virtut a practicar tant en l’esfera personal com en la pública.

         La compassió no es pot limitar a curar les ferides de les víctimes. Com afirma el teòleg màrtir del nazisme Dietrich Bonhoeffer, «no hi som simplement per embenar les ferides de les víctimes sota les rodes de la injustícia, hi som per travar la mateixa roda amb la palanca de la justícia».

         Alhora, s’ha d’ubicar la compassió en el context sociocultural i polític concret on s’ha de practicar per no oferir una imatge idealitzada i idealista o un discurs abstracte que es quedi als núvols i no posi els peus en la història. Cal, així mateix, destacar la seva dimensió civicopolítica revolucionària, la seva relació amb la justícia, la solidaritat i la igualtat de gènere, i la seva traducció en un canvi personal i en una transformació estructural, fugint així del caràcter conformista i legitimador de l’ordre establert generador del patiment ecohumà, individualista i ahistòric, en el que se l’ha enclaustrat.

         S’ha de concedir especial rellevància a la compassió i a l’amor en l’esfera política, on no n’hi ha prou només amb les normes jurídiques. Com afirma la filòsofa estatunidenca Martha Nussbaum, compassió i amor són el pont entre les normes de la justícia i les situacions socials injustes. La compassió dota a la moralitat pública dels elements essencials de l’ètica sense els quals la cultura pública estaria buida. S’ha de parlar, per tant, de compassió i amor políticament eficaços.