José María Vigil

És tard, però és la nostra hora

            A Amèrica Llatina (AL) hem assumit airosos el paradigma alliberador en tots els seus vessants: econòmic, polític, feminista, de gènere, indígena, racial, cultural, decolonial... i això, tant a nivell religiós o teològic, com filosòfic (filosofia de l’alliberament), pedagògic (Freire), comunitari (CEBs), psicològic (psicologia de l’alliberament), testimonial (els màrtirs), com polític-militant... Aquests darrers 50 anys -tot això que ja tenim i no ens poden treure- constitueixen una pàgina ben gloriosa de la història d’AL. 

            Però, mirant l’altra cara de la moneda, semblaria que ens costa de fer passos nous. A nivell ideològic-religiós, per exemple, no sembla pas que avancin la Teologia de l’Alliberament (TA), els militants, els agents de pastoral ni les seves associacions... Es podria pensar: ha perdut el seu compàs AL? Viu de les rendes del passat?

            Parlant, per exemple, de la transformació del cristianisme popular -que va ser un motor tan potent les dècades glorioses de l’alliberament, no hi ha, no existeix a AL una corrent progressista més enllà de la TA tradicional, que ja compleix els seus 40 anys, i del feminisme i de la visió ecològica. No en sortim, fa temps que no s’aconsegueix fer noves passes endavant.

            Les forces vives de la TA no han entrat en una teologia del pluralisme, no es senten incòmodes amb l’inclusivisme oficials, no han fet el salt a l’oikocentrisme (més enllà de la Laudato Sì), continuen expressant l’alliberament en el marc del teocentrisme, seguim reclosos a la caixa bíblica... mentre que en no pas pocs llocs, sobretot allà on un cert clergat jove ho promou, el poble torna a les novenes, les devocions, els resos, els dos pisos, el pensament màgic... i les mateixes comunitats, sense abandonar el llenguatge alliberador, l’utilitzen a vegades per demanar a Déu la pluja, o que protegeixi de la Covid als pobres...

            A partir dels anys 90 Boff es queixava que els seus germans teòlegs i teòlogues no secundaven la seva invitació a entrar en l’ecologia... Afortunadament ja ho secundem. De quin retard ens hauríem de lamentar avui, i clamar per la seva superació?

Diferents després de la pandèmia

            El panorama actual també té la seva dimensió positiva, que gairebé no es veu, perquè «la processó va per dins». És cert: estem avançant més del que ens sembla.

            Ja estàvem al cas de la 4G, la 5G... però els gairebé tres anys de pandèmia ens han transformat. No ha tornat la normalitat, sinó una altra normalitat: som diferents. Els índex macro estan delatant que la pandèmia, el confinament, i sobretot l’increment exponencial de la transformació tecnològica (comunicació instantània, popularització de les reunions telemàtiques...) ha accelerat la transformació de les mentalitats, i noves formes de pensar de les que gairebé no n’havíem parlat, ja són aquí, i han vingut per quedar-se. La pandèmia, el confinament, la soledat i alhora la hipercomunicació i l’excés d’informació, diuen els experts que han transformat la nostra consciència social profundament.

            Un botó de mostra: el cas del creixement del posteisme a Espanya. Només en els 3 anys de pandèmia el nombre de creients a Espanya ha disminuït un 10%, gairebé tant com en els 19 anys anteriors. És possible? Ho és. Aquest paradigma nou, al que anomenem «posteisme», la superació de la forma premoderna de concebre la divinitat i en general tot allò religiós, és com la punta de l’iceberg, que arrossega un gran conjunt de canvis de paradigma en comparació amb la visió teista clàssica, premoderna, creencial, i medieval en el fons. Les nostres societats no senten ni pensen com abans de la pandèmia. Cada vegada menys. Un subtil aprofundiment de l’avenç d’un nou paradigma global està en curs, i corre més del que ens pensem.

Els joves van per davant

            El nou paradigma -postmodern en realitat- és sens dubte el majoritari dels joves, encara que pocs en siguin conscients; simplement, hi han nascut, ni tan sols el sabrien descriure i disseccionar-lo intel·lectualment. Noten que davant del món dels grans, i davant del món religiós, no tenen comunicació. Els joves -a vegades fins i tot els de 45 anys o més- viuen un altre món, i els grans se n’adonen que no empatitzen amb ells. En allò religiós concretament, no hi ha connexió: no hi ha hagut «transmissió de la fe» o, simplement, ha fallat. A les esglésies només s’hi veu gent gran. En general, les CEBs es fan grans, i no troben relleu. Els nous paradigmes postmoderns que viuen els joves, gairebé sempre sense verbalitzar-los, els impedeixen connectar amb una visió premoderna, sobrenaturalista, tradicional, teista... encara que sigui alliberadora. Les nostres Esglésies llatinoamericanes, malgrat l’esforç que han fet i el meravellós testimoni de compromís alliberador que han donat, veuen una bretxa tremenda entre elles i el jovent que ve.

            Urgeix construir un pont, però no pas perquè els joves el travessin, sinó per tal els grans, la tradició cristiana llatinoamericana, el passi i vingui cap als joves, despresa dels paradigmes vells, de sempre, premoderns, inclús medievals, fins i tot neolítics... i adoptin una nova forma de ser, un nou llenguatge en el que reexpressar tota aquella tradició. No hi ha cap altra solució. Els joves són una altra generació i no poden passar a allò premodern, ni a allò medieval. Si els valors tradicionals de la Nostra Amèrica, les tradicions religioses -cristianes i indígenes- no assumeixen el nou paradigma postmodern dels joves, serà impossible el diàleg i el mutu enriquiment, i serà inevitable l’extinció del que ja avui comença a convertir-se en «històricament residual». És qüestió de temps, llei de vida. O renovar-se i reinventar-se, o morir, encara que sigui amb les botes calçades. 

            Urgeix, doncs, ajudar, facilitar al nostre poble apercebre’s i abordar els nous paradigmes que la nova generació, la nova societat aporta. I això no pot començar sinó és per la reconversió dels agents socials de transformació, els educadors populars, agents de pastoral, animadors, educadors en general. Hi ha moments històrics -i estem en un d’ells- en els que, a gairebé tots els camps, la «pastoral de manteniment», es converteix sense remei en simple acompanyament a l’extinció, al bon morir.

            És urgent difondre a les nostres comunitats i moviments una invitació a repensar-ho tot, sense pors, sense prejudicis, oberts amb confiança envers les noves formes de pensar, els nous paradigmes. Tot alliberament corre pressa, però avui es fa especialment urgent també l’alliberament del coneixement: hi ha moltes persones i comunitats a les quals alliberar de la seva opressió epistemològica, de la seva manca de claredat, dels prejudicis, del pes de les seves creences medievals, de la visió dualista, de la intolerància, de la seva resignació diuen que justificada religiosament. 

És matinada, si insistim una mica

            Què fer? Suggerim:

• La major responsabilitat la tenim els grans, els adults. Som nosaltres els qui hem d’obrir-nos a la mentalitat dels joves, la del futur. Ells ja són on han de ser.
• Necessitem que els agents socials, educadors populars i la militància estiguin a l’alçada: que mirin no només els alliberaments acostumats, sinó també l’alliberament de la forma de pensar, l’alliberament dels vells paradigmes.
• Necessitem materials com aquells de «formació de la consciència crítica» (del recordat João Batista Libãnio) que tant van ajudar la dècada dels 80... Quelcom que compleixi el mateix servei avui.
• Fer-ho amb els avantatges dels nous mitjans, que ens afavoreixen als pobres: vídeos populars que es puguin penjar en el nínxol dels canals de youtube, sense cost, sense límit d’espai, a disposició pública gratuïta... Com ho hauríem pogut pensar això fa 40 anys?!
• Necessitem convocar, especialment la teologia, els centres pastorals i universitaris, envers noves metes...
• Ús de les facilitats de telecomunicació popular per rebre, organitzar, compartir... cursos de formació...

            Ves a la teva comunitat, convida-la a obrir la ment i la consciència, a deixar prejudicis, i mirar-ho tot amb una mirada nova. A donar passes envers una societat de nou paradigma...