Feminisme, educació popular i revolució
FEMINISME, EDUCACIÓ POPULAR I REVOLUCIÓ
Claudia Korol
Premi del Concurs “Perspectiva de gènere en processos educatius”
Qualsevol dels termes que titulen aquesta reflexió resulten profundament subversius, si és que hi creiem plenament i els exercim. Tots tendeixen a una modificació profunda de la realitat que vivim i patim, dirigida a acabar amb allò que ens oprimeix, ens domina, ens exclou i discrimina.
Tanmateix, moltes vegades, les paraules i els actes que aquests termes designen es troben distanciats, allunyats entre si, fins enfrontats. I en aquesta distància perden radicalitat, esdevenen febles per lliurar una batalla que, al contrari, exigeix comprometre’s en totes les dimensions del canvi necessari i possibles per fer la vida més bella i més humana.
L’intent d’aquesta proposta és, en conseqüència, la necessitat d’integrar aquestes dimensions, i algunes altres de fragmentades en la lluita social, com són: identitat, ecologia, classisme, cultura popular (i n’hi ha més), de forma que pensem novament el món des dels que quotidianament somien a transformar-lo i tanmateix queden atabalats per una muntanya d’incomprensions, malentesos i fronteres traçades entre nosaltres. Infranquejables fronteres polítiques, ideològiques, prejudicis, tabús, desconfiances que ens impedeixen reconèixer-nos com a part d’una única humanitat, desgraciada per la cultura dominant.
Els temps de postglobalització han agreujat l’opressió que patim les dones, tant en el terreny estrictament econòmic com en el capgirament de valors que accentua l’agressió cap a la nostra identitat, transformada en mercaderia per vendre millor les gasoses, els texans o una estona de plaer.
La feminització de la pobresa és un dels resultats mundialment reconeguts que sorgeixen d’aquest desordre mundial. I, paradoxalment, l’accés al treball, a l’estudi, i fins i tot a la política de sectors de dones, produït indubtablement en la darrera meitat del segle XX, no ha transformat aquesta situació, atès que es regeix per la lògica agressiva de l’acumulació capitalista.
Com a contrapartida a l’empobriment que produeix el capitalisme, comença a produir-se un nou fenomen, que és la feminització de la resistència. Amb aquest terme em refereixo al lloc destacat que anem tenint les dones en les resistències parcials a l’opressió: protagonisme comprovat de les mares que lluiten per la vida dels seus fills, tant en l’enfrontament amb les dictadures, com en l’actual batalla sorda contra polítiques com les del “gallet fàcil” i altres mètodes criminals amb què es pretén disciplinar la joventut. Em refereixo també al paper de les dones a les barriades populars, organitzant els menjars col•lectius, els menjadors, les olles comunes, així com les preses de terres i d’habitatge. Em refereixo a les dones dels treballadors que s’enfronten a la desocupació i al tancament d’empreses. Un nou nivell de participació de la dona, que es vincula quasi sempre a la necessitat de donar resposta a les dures exigències de la vida quotidiana.
En aquest tema, el de la transformació de la vida quotidiana, i en els esforços per a la creació de la nova dona, entenc que hi ha la intersecció del feminisme amb la teoria i la pràctica de l’educació popular.
En diverses trobades de dones, hem comprovat l’aptitud de l’educació popular per afirmar un procés de reflexió col•lectiva que permeti sistematitzar les nostres pràctiques tan disperses i diverses, nascudes la major part no de la consciència preestablerta de la nostra opressió com a gènere, ni d’una definició prèvia com a feministes; sinó des del dolor, des de la necessitat, des de l’esperança que ens commou com a mares, o com a dones simplement, dia a dia, i ens impulsa a la lluita, que en primera instància sol ser de supervivència.
Aquesta recerca, al principi intuïtiva, per defensar la nostra descendència, per alimentar-la, per ajudar-la a créixer... ens fa topar una i altra vegada amb les dificultats que imposa la dominació masclista a la participació de la dona en qualsevol gestió social que ens tregui de l’àmbit tancat de la família. El masclisme és aliat de l’explotació i de la dominació, ja que reforça el subjugament i l’esclavització d’una part de la humanitat, la de les dones, negades des d’aquests cultura com a protagonistes actives de la història.
És des de la nostra nova pràctica incipient, però dura, de lluita per la vida, o més aviat per sobreviure, com gradualment anem prenent consciència. És una consciència difosa, no prou assumida, que topa fins i tot amb el lloc que ens adjudica el sentit comú, internalitzat en les nostres pròpies percepcions del món, que no podrem ser nosaltres mateixes, si no assumim una lluita de caràcter integral contra la dominació capitalista. I que per ser integral té una dimensió específicament cultural, això implica la modificació de les nostres formes d’entendre el món, de relacionar-nos entre nosaltres, d’exercir valors negats pel neoliberalisme, com són la solidaritat, la cooperació, l’humanisme, el sacrifici, el lliurament.
L’educació popular, en permetre’ns de teoritzar col•lectivament sobre les nostres pràctiques, ens possibilita de trobar pistes per a una producció col•lectiva de coneixements que ens ajuda a reconèixer-nos, identificar-nos, creure en allò que podem crear, i al mateix temps, que potencia la nostra batalla contra l’alienació de la nostra sensibilitat i el nostre esforç, en un sentit de revolució.
El feminisme de finals del segle XX ha d’enfrontar els reptes que proposa la nova cultura capitalista de dominació; i ha d’assumir sense prejudicis un lloc avançat en la lluita social, assumint-se clarament com un feminisme d’alliberament; que es vincula clarament amb tots els corrents socials, polítics, ideològics que comparteixen l’alliberament de l’ésser humà, home i dona, i la creació d’un home nou i d’una dona nova, com a condició per aquesta batalla.
És a partir d’aquest reconeixement com es va comprovant la conclusió que la perspectiva de gènere requereix de ser conjuminada amb una perspectiva que alguns i algunes anomenen “de classe”, malgrat que jo m’estimo més d’anomenar-la simplement com una perspectiva revolucionària. Un feminisme conseqüent ha de lluitar per una revolució autèntica. I una revolució autèntica ha d’assumir conseqüentment una perspectiva d’alliberament de la dona, de les seves capacitats creatives, productives, de la seva imaginació i dels seus somnis.
Serà segurament una revolució nascuda des del foc de la llar, des dels dolors del part, des de la nit en vetlla tot esperant els nostres fills, des de la sensibilitat encara no prou desplegada de les nostres germanes, des del coratge i la rebel•lió per enfrontar la vida i la mort, des de la dignitat que hi ha en cimbell blanc, des de la memòria que guarden les nostres àvies. Serà, doncs, més completa i més humana. No serà realitzada, és clar, només per dones, però tampoc no serà pensada, mai més, sense nosaltres.
Claudia Korol
Buenos Aires