Josef Estermann

L’esperit colonial eurocèntric i els esforços per valdre’s per si mateixos/mateixes  el món andí.

“Ens fem càrrec de la nostra pròpia opressió”. Amb aquestes paraules descriu el sociòleg i intel·lectual bolivià René Zavaleta el drama d’assumir voluntàriament i lliure una mentalitat colonial o neocolonial, per part de la població indígena i mestissa dels Andes. El diagnòstic és vàlid per a la gran majoria de persones, institucions i mentalitats del Sud global. L’excloent lògica binària d’Occident i les seves conseqüències en coneixements i organitzacions, han tingut un efecte durador i profund en les poblacions colonitzades i, potser encara més, en les generacions que han crescut amb Internet i els mitjans de comunicació de masses.

Aquesta lògica incideix en els sistemes d’educació, salut, agricultura, jurídics i política, entre d’altres. En aquest sentit, Hegel tenia raó quan parlava d’Amèrica com a simple “ressò del que passa a Europa”, com a còpia mediocre del que està de moda al Vell Continent. Però no en tenia al desconèixer que darrera d’aquest esperit imitador i “auto-opressor” existeix un món totalment diferent, que ha sabut resistir durant cinc segles els atacs de la “modernitat” europea. L’eurocentrisme regnant i la resistència crítica a aquest determinen gran part de la història del continent d’Abya Yala, també actualment.

La crisi ecològica actual posa de manifest, inequívocament,  que les propostes de la lògica i racionalitat excloents d’Europa i EEUU ja no contribueixen a solucions, sinó que formen part del problema. L’“objectivització” del que Occident anomena “natura”, la suposada excepcionalitat de l’ésser humà en la història i entre els éssers vius, la instrumentalització com a “recurs” de tot allò que existeix o l’individualisme exagerat que domina la societat i la política, són alguns dels símptomes d’aquesta malaltia anomenada “eurocentrisme”.

L’eurocentrisme colonial avui ha esdevingut  “occident-centrisme” neocolonial, és a dir, la imposició del paradigma civilitzador occidental (d’Europa i sobretot d’EEUU) en les societats no-occidentals, moltes d’elles colonitzades per poders europeus. Aquesta imposició ja no es realitza (excepte comptades excepcions) per mitjà militar, sinó a través d’un imperialisme econòmic, polític i mediàtic. Es tracta d’”universalitzar” els estàndards occidentals de consum, coneixement, estructura política, sistema jurídic, educació i salut, considerant-los com els millors i fins i tot, els únics vàlids.

Aquesta “violència” comporta el deteriorament de sistemes de coneixement, ordenament polític, justícia i educació autòctons, en contextos encara no sotmesos del tot a la racionalitat instrumental d’Occident. Respecte la producció i reproducció de coneixements -“ciència”-, s’acostuma a parlar de la “violència epistèmica” que pot portar a un epistemicidi, l’erradicació completa de coneixements ancestrals. Respecte l’ordenament polític, aquesta violència pot provocar la supressió de formes ancestrals d’organitzar-se i decidir, tal i com encara es practica a les comunitats indígenes dels Andes. Respecte el dret, la violència comporta l’eliminació o, si més no subordinació de la justícia comunitària al dret “formal” d’origen europeu. I respecte l’educació, aquella imposa un sistema formal d’ensenyament/aprenentatge centrat en capacitats cognitives, en detriment d’un “sentipensar” indígena holístic.

Aquests exemples demostren que l’eurocentrisme -o més clar encara, l’”occident-centrisme”- no només pretén canviar costums, actituds, maneres de viure i valors, sino també la mateixa filosofia o cosmoespiritualitat que sosté i alimenta, com a base sapiencial, les manifestacions de la vida en les seves múltiples formes. O en paraules més tècniques: es pretén canviar l’ADN civilitzatori de com es veu el món.

Només dos exemples d’aquest canvi, respecte al que en els Andes de l’Abya Yala regeix a nivell de la cosmoespiritualitat o filosofia. Per a la Filosofia Andina, la base de tot el que existeix és la relació que és vida i font de vida al mateix temps (principi de relacionalitat); tot està connectat amb tot, no existeixen éssers solts, En contrast, per a la filosofia occidental dominant, la base de la realitat és la substància, un ésser solt i autònom que es manifesta a nivell humà com a individu. La relació és quelcom derivat de la substancialitat primordial. En segon lloc, per als andins i les andines, el temps no discorre de forma lineal com a Occiddent, sino de forma cíclica (principi de ciclicitat), el que implica que el passat és al “davant” com a punt d’orientació, i el futur al “darrere” com a quelcom desconegut.

La imposició del model occidental –l’”eurocentrisme”- es plasma, entre d’altres, en el model de “desenvolupament” que es basa en la linealitat del temps i un creixement suposadament il.limitat de l’economia. Als Andes no pensen en termes de desenvolupament i creixement, sino d’harmonia” i equilibri. A més, el principi de relacionalitat no construeix un abisme artificial entre l’ésser humà i el que Occident anomena “natura”; la humanitat forma part del pacha, aquest organisme còsmic viu cada cop més deteriorat.

Malgrat els intents incessants per part dels poders colonials i neocolonials de substituir la matriu civilitzatòria de l’Abya Yala indígena per l’ADN europeu i occidental, els pobles indígenes i mestissos del continent han sabut resistir a aquesta empresa durant més de 500 anys. Les estratègies de resistència han estat i segueixen sent molt diverses, moltes vegades invisibles. Sembla que moltes i molts s’adapten fàcilment a les exigències globals d’un model de consum occidental (cultura McDonald), però per sota es manté i fins i tot es restitueix l’Amèrica Profunda.

Les noves constitucions polítiques d’Equador (2008) i Bolívia (2009) són mostres tangibles d’aquesta resistència, inici d’un alliberament de l’autoimposada opressió (Zavaleta). La racionalitat andina plasmada emblemàticament en la figura del “bon viure” (sumak kawsay/suma quamanya), aflora novament a la superfície. S’implementen, a diferents països andins i mesoamericans, sistemes de justícia comunitària, universitats indígenes, sistemes tradicionals de salut i formes indígenes de deliberació política. Reneix l’estima per les llengües natives d’Abya Yala i per una espiritualitat i religiositat ecològiques.

D’altra banda, l’eurocentrisme entra en crisi com a model suposadament universal d’interpretar i canviar el món. Les múltiples crisis –pandèmia, canvi climàtic, energètica, democràtica, desigualtat, etc- que s’escampen com ones expansives per tot el globus terrestre, posen de manifest que el model civilitzatori no només està mancat de solucions, sinó que és part del problema. El (re)sorgiment d’”altres mons”, de coneixements diferents, de cosmoespiritualitats no-occidentals no només és un signe del “fer-se càrrec del seu propi alliberament”, sinó una proposta alternativa d’afrontar les múltiples crisis que ens amenacen actualment.

La crisi de l’eurocentrisme, i amb ella la dels models (neoliberals) de desenvolupament, creixement i progrés, no significa, malgrat tot, la fi de la violència epistèmica, política, educativa, axiomàtica i jurídica exercida pels països del Nord global. L’agonia d’un paradigma que ha servit de guia més de cinc segles no implica transicions pacífiques en taules de diàleg. L’emperador –parlant metafòricament- encara no s’adona de la seva nuesa. No podem esperar que caigui el castell de cartes construït per Occident durant la “modernitat”. Som nosaltres els que ens hem d’encarregar del nostre alliberament.