FLUXOS DE BÉNS CULTURALS, PERSONES, INVERSIONS, CONEIXEMENTS

PNUD

---

Fluxos de béns culturals: pel•lícules i audiovisuals

La controvèrsia respecte els béns culturals en els tractats internacionals de comerç i inversió s’han intensificat degut al creixement exponencial del comerç, la qual cosa ha incrementat la concentració de la indústria cinematogràfica de Hol•lywood, així com la creixent influència de les pel•lícules i l’entreteniment en els estils de vida del jovent.

El comerç mundial de béns culturals –cinema, fotografia, equips de ràdio i televisió, documents impresos, literatura, música i arts visuals- es va multiplicar per quatre des dels 95 mil milions de dòlars el 1980 fins a més de 380 mil milions el 1998. Unes quatre cinquenes parts d’aquest flux provenen de 13 països. Hol•lywood arriba a 2.600 milions de persones arreu del món, i Bol•lywood a 3.600 milions.

Dins de la indústria cinematogràfica les produccions dels EUA normalment arriben al 85% del públic cinèfil d’arreu del món. En termes de comerç audiovisual, només amb la Unió Europea, els EUA van obtenir un excedent de 8.100 milions l’any 2000, dividit equitativament entre pel•lícules i drets de televisió. Dels 98 països del món que en tenen dades, la dècada dels 90 només 8 produïen anualment més pel•lícules que les que importaven. Per la seva part la Xina, l’Índia i les Filipines es troben entre els més grans productors de pel•lícules per any. Hol•lywood es queda amb més del 35% del total d’ingressos del sector. Encara més: entre 1994 i 1998, a 66 dels 75 països que en tenen dades, el primer o segon país d’origen de les pel•lícules importades són els EUA.

En canvi, la indústria cinematogràfica europea ha patit una davallada les darreres dècades. La producció ha disminuït a Itàlia, amb un total de 92 pel•lícules el 1998, i a Espanya, amb 85, mentre que al Regne Unit i a Alemanya es manté estable. L’única excepció és França, on la producció va augmentar a 183 pel•lícules el 1998. La proporció de pel•lícules nacionals exhibides entre 1984 i 2001 es va reduir dràsticament a gran part d’Europa, excepte a França i Alemanya, que tenen polítiques de suport a la indústria nacional. Durant el mateix període a la majoria del continent va augmentar la proporció de pel•lícules que provenien dels EUA.

L’hegemonia internacional de les pel•lícules que provenen dels EUA constitueix només un dels aspectes de la expansió mundial de la cultura de consum occidental. Les innovadores tecnologies de comunicació via satèl•lit que es van desenvolupar la dècada dels 80 van crear un poderós mitjà d’abast planetari i xarxes mundials de comunicació com la CNN. La quantitat de televisors per cada mil habitants del món es va duplicar, de 113 el 1980 a 229 el 1995, i des d’aleshores la xifra ha anat augmentant fins a 243. Actualment hi ha patrons de consum mundials, i les enquestes de mercat identifiquen una “elit mundial”, una mena de classe mitja universal, que segueix el mateix estil de consum arreu del planeta i que prefereix “marques mundials”. La més sorprenent és la categoria de “joves mundials”, els quals habiten un espai mundial –un món únic de cultura pop-, consumeixen els mateixos vídeos i música, i constitueixen un mercat gegant per a productes de moda com ara bambes, samarretes i pantalons texans.

Fluxos de persones

Les polítiques sobre immigració han generat divisió a molts països. A més de conflictes relacionats amb afers laborals i de competència pels recursos del benestar social, es generen debats sobre la cultura, és a dir, si s’ha d’exigir o no als immigrants que adoptin els valors i la llengua de la nova societat. A què es deu que aquests temes prenguin més importància avui? Què hi té a veure la globalització?

La mundialització està redefinint el moviment de les persones pel món, tant en termes quantitatius com qualitatius, ja que ha augmentat la quantitat de persones que emigren cap als països d’ingressos alts, les quals desitgen mantenir les seves identitats culturals i llaços amb els seus països d’origen.

Tot i que les persones sempre han traspassat les fronteres, durant les tres darreres dècades la xifra ha anat augmentant. El nombre d’immigrants internacionals (persones que viuen lluny del país que les va veure néixer) va augmentar de 76 milions el 1960 a 154 milions el 1990, i va arribar a 175 milions el 2000. Els avenços tecnològics han facilitat els viatges i les comunicacions en la mesura que s’han tornat més ràpids i barats. Per exemple, el preu d’un passatge aeri de Nairobi a Londres ha baixat dels 24.000 dòlars el 1960 als 2.000 l’any 2000. Tant el telèfon com internet i els mitjans de comunicació mundials porten la realitat de qualsevol punt del planeta a la sala de cada llar, amb la qual cosa la gent se n’adona de les diferències que hi ha entre els sous i les condicions de vida, i es deleix per millorar les seves perspectives.

La política també ha tingut una certa influència en el moviment de persones i tant l’obertura com la repressió poden obligar la gent a abandonar el seu país. Processos com les transicions a l’antiga Unió Soviètica, l’Europa de l’Est i els països bàltics van permetre a moltes persones sortir del seu país per primera vegada en moltes dècades.

Però més que un augment numèric, l’estructura del procés migratori ha canviat radicalment:

Canvi demogràfic. Des de la perspectiva d’Europa Occidental, Austràlia i Amèrica del Nord, l’augment en el flux migratori durant la darrera dècada es relaciona gairebé exclusivament amb els moviments que van dels països pobres cap als rics. La dècada dels 90, la població nascuda en països fora de les regions més desenvolupades va augmentar en 23 milions. Avui, gairebé 1 de cada 10 persones que viuen en aquests països van néixer en un altre lloc.

La immigració indocumentada ha arribat a nivells sense precedents: a tot el món hi ha gairebé 30 milions de persones que no tenen residència legal al país on viuen.

Moviments migratoris circulars. Avui en dia les persones que decideixen emigrar tenen més possibilitats de tornar al seu país d’origen o d’anar-se’n a un tercer país, que de quedar-se al primer país on varen emigrar. Degut al descens en el preu de les comunicacions i els viatges, els expatriats mantenen un contacte més estret amb les seves comunitats d’origen.

Xarxes d’immigrants. Comptar amb familiars i amics a l’estranger facilita l’emigració. Les xarxes d’immigrants proporcionen refugi, feina i ajuda per enfrontar la burocràcia, de tal manera que els desterrats del mateix país solen concentrar-se als llocs on ja se n’han establert d’altres; per exemple, el 92% dels immigrants argelins a Europa viuen a França, i el 81% dels grecs a Alemanya. Per la seva part, la immigració il•legal xinesa ha ajudat a omplir les files de l’èxode amb entre 30 i 50 milions de persones.

Remeses: en una mica més de 10 anys, les remeses econòmiques cap als països en vies de desenvolupament van augmentar, de 30.000 milions el 1990, a gairebé 80.000 milions el 2002. Per exemple, les remeses familiars enviades pels salvadorencs que viuen a l’estranger van representar el 13,3% del PIB de El Salvador el 2003.

Refugiats i persones que demanen asil: Aproximadament un 9% (16 milions de persones) dels expatriats del món són refugiats. Europa va rebre més de 2 milions de persones que cercaven asil polític el 2000, quatre vegades més que Amèrica del Nord.

Feminització: Des de sempre les dones han emigrat amb les seves famílies, però avui hi ha més dones que marxen a treballar soles i deixen la seva família al país d’origen. En el cas de les Filipines, l’any 2000 el 70% dels treballadors emigrants expatriats eren dones.

Fluxos d’inversió i de coneixement

La mundialització ha accelerat una corrent d’inversions que té un impacte profund sobre la manera de viure de molts pobles indígenes. Efectivament, els darrers 20 anys, més de 70 països han reforçat les lleis destinades a promoure la inversió en indústries extractives (petroli, gas, mineria...), això ha provocat un augment sobtat de la inversió estrangera en aquests sectors. Per exemple, la inversió en explotació minera a l’Àfrica es va doblar entre 1990 i 1997.

Aquest procés ha augmentat la pressió sobre aquestes terres, i ha provocat desplaçaments forçats a Colòmbia, Ghana, Guyana, Indonèsia, Malàisia, el Perú i les Filipines. Si això continua, la major part de les grans mines quedaran ubicades en territoris indígenes.

La mundialització també ha generat més demanda pel coneixement com a un recurs econòmic més. En aquest sentit, els pobles indígenes compten amb un ric patrimoni de coneixement tradicional relacionat amb plantes medicinals, varietats d’aliments demanades pels consumidors, etc. Els empresaris, pensant en patentar aquest coneixement, van detectar ràpidament el potencial del mercat que hi havia implicat. De manera que, cada vegada més, hi ha una apropiació indeguda del coneixement tradicional, i moltes de les mal anomenades “patents d’invenció” són aprovades. Els països en desenvolupament, sobretot els indígenes, no solen tenir els recursos necessaris per impugnar les falses patents en jurisdiccions estrangeres. Segons un estudi de març del 2000, 7.000 patents havien estat concedides per a ús no autoritzat de coneixements tradicionals o apropiació indeguda de plantes medicinals.

PNUD

Informe 2004