FONTS ESCRITES DEL CRISTIANISME LLATINOAMERICÀ

El cristianisme és una història: la història que ensorra les seves arrels en l’Antic Testament, sorgeix de Jesús i el seu grup i s'estén pels pobles i per les edats a impuls de l'evangelització. En el marc contradictori d'una invasió colonialista vingué la missió a l’Amèrica llatina, si sabem abstreure d'aquella colonització la realitat cristiana. En aquesta línia podem dir que el cristianisme és llatinoamericà. No seria catòlica una historia del cristianisme - i encara menys la visió de la seva realitat actual- que desconegués el cristianisme llatinoamericà.

Ens reconeixem com a cristians quan prosseguim la història de Jesús. Això és el que és veritablement decisiu. Però la decisió actual ve possibilitada i limitada per la història que portem a sobre. Per això és bo conèixer-la, i encara millor si acudim a les seves pròpies fonts. Presentem algunes fonts escrites dels dos primers segles d'aquesta història, que ens poden ajudar a comprendre el gruix d’inèrcies i malformacions i també d'apories i perplexitats i d'esdeveniments salvadors que ens estimulen a la fidelitat.

1. Butlles papals i cèdules reials que configuren el sistema patronal. Alexandre VI: Inter caetera (1493): per missionar els indígenes, el papa investeix els reis de Castella del senyoratge de les índies. Eximiae devotionis sinceritas (1508): patronat a perpetuïtat. El papa reserva al rei el dret de presentació, al mateix papa o a altra autoritat eclesiàstica competent, dels candidats per a qualsevol càrrec eclesiàstic. Felip II: cèdula de Patronatge Reial (1574), interpretació maximalista i regulació minuciosa i rigorosa del dret patronal, i alhora criteriologia encertada per a la selecció de personal.

2. Començament de la profecia: Sermó de Montesinos (1511). Las Casas, en la seva Historia de las Indias, a més de recollir el sermó, descriu molt vivament els antecedents i les conseqüències d'aquests emplaçaments als colons, en els quals s'exigia la llibertat dels indis sota pena de condemnació eterna.

3. Primer catecisme per als indígenes: Doctrina cristiana del dominicà Pedro de Córdoba, publicat amb les adaptacions que feien al cas l'any 1544, a Mèxic, però originat en la combativa experiència antillana, del qual es féu ús ja en la primera experiència d'evangelització pacífica a l'actual Veneçuela.

4. Disputa entre Sepúlveda i Las Casas davant l'emperador i els consellers reials (1551), sobre la licitud de la guerra contra els indígenes i l’"encomienda", sobre la manera d'evangelitzar i, en el fons, sobre la humanitat dels amerindis. Sepúlveda defensa la guerra i l’"encomienda" i exalta la colonització. Las Casas exclou qualsevol violència o coacció, intercedeix per la vida i la llibertat dels indis com a individus i com a pobles i col•loca la predicació, sense armes, del perdó i de la gràcia com a única manera d'evangelitzar. La disputa no va quedar tancada, però es prohibí a Sepúlveda la publicació de la seva apologia i en canvi es permeté a Las Casas publicar les seves.

5. Nican Mopohua, text nahuatl sobre les aparicions de Guadalupe. És el text religiós més transcendent del cristianisme llatinoamericà. L'aparició de Maria és presentada amb tota la seva plenitud com un veritable evangeli per als indígenes, ja que els proposa una nova (el cristianisme) bona per a ells, ja que es desenvolupa dins el seu territori sagrat i en la seva pròpia clau simbòlica religiosa, i és que la Mare de Jesús és "font de vida". Maria nomena el "doctrino" missatger per al seu bisbe i portador de la seva imatge. Gràcies a Déu, els teòlegs i la jerarquia comencen a desxifrar les claus i a acceptar els veritables termes d'aquest projecte d'alliberament que el poble ja va assumir des del principi.

6. De la manera de procurar la salvació dels indígenes. Aquesta obra de José de Acosta, datada el 1577, és el tractat més complet, sistemàtic i influent sobre la cristianització dels indígenes. Inclou des de problemes socials i polítics de tanta envergadura com la licitud o no de la guerra, de l’"encomienda", del servei personal obligatori o del treball a les mines, fins a les qualitats del "cura doctrinero", les veritats indispensables per a la salvació o si es pot donar ja la comunió als indígenes. Acosta ho analitza tot amb perspicàcia i blasma durament els abusos dels espanyols; encara que en definitiva dóna com a valida la colònia, demanant unes reformes que ja preveu que no es faran. Com de Victoria, al capdavall es rendeix a l'evidencia dels fets.