Els garífunes
Un poble que recupera la seva memòria i la seva identitat

Martiniano Lombraña

---

“Se’ls anomena garífunes. El nom és fort. Ells també ho són”. Són relativament alts, robusts, d’una braquicefàlia major, pòmuls alts i ulls petits.

Van arribar a Hondures el 1797, eren 4.000 com a molt, deportats pels anglesos des de l’illa de San Vicente. Avui dia constitueixen el grup negre més nombrós d’Hondures: 43 comunitats.

Per als garífunes, San Vicente, “Irumai” en la seva llengua, és el seu paradís perdut, d’on procedeixen. El gruix de l’ètnia garífuna, uns 250.000, es troba a Hondures, el seu segon país. Belice compta amb més de 11.000. Guatemala amb uns 5.000. Nicaragua uns 600. I més de 25.000 resideixen a diverses ciutats de EEUU.

Constitueixen el grup més nombrós de les 7 ètnies hondurenyes, que sumen unes 400.000 persones, en una població de 5 milions, i formen part de la Federació de Pobles Indígenes d’Hondures.

Són negres que mai no varen ser esclaus. Aquest és el seu orgull major.

Els seus avantpassats, capturats a l’Àfrica i transportats a les plantacions, van naufragar prop de San Vicente el 1636. Es van trobar en aquella illa amb els indis caribes, els quals havien exterminat els arauacos, quedant-se amb les seves dones i originant els “caribes vermells”. Les dues ètnies procedien de l’Amèrica del Sud. Els nàufrags es desposaren amb la nova raça de dones i així nasqué el “zambo”.

Poc després, uns altres negres salvats del naufragi es van unir a les filles d’aquella unió, i sorgí el”caribe negre” o garífuna. Molt aviat aquesta nova raça, més forta, es va imposar i va dominar l’illa, que finalment va quedar repartida.

L’arribada de colons francesos i anglesos va afavorir llaços comercials i també lluites.

El segle XVIII és, per als garífunes, la seva edat d’or. Derrotats definitivament pels anglesos, van ser deportats a Hondures, amb una rica cultura, mescla d’elements africans, dels dos pobles amerindis i, en menor escala, d’europeus.

El poeta hondureny Rigoberto Pardes diu: “De l’altra banda llunyana, van venir a posar-li música i color a Hondures. Aquí van arribar. Ara són d’aquí. Ja són d’aquí!”

Ben aviat es van fer “d’aquí”. Experts guerrers, van prendre part en les breus i nombroses batalles abans de la Independència i diverses dècades posteriors. Des de Trujillo, el seu punt de desembarcament a terra ferma, es van escampar per les dues bandes de la costa atlàntica, establint-se a la vora de les platges. Al segle XIX, una part va emigrar a diversos països centramericans. Al XX van emigrar a ciutats dels Estats Units.

Lobavagu, “l’altra banda llunyana”, és una crònica teatral estrenada el 1980, representada al país i internacionalment, amb elogiada acceptació, que significa el rescat d’una memòria fragmentada per molts anys de sofriment i dolor. El grup popular “Superació” ha trobat la manera de reviure i difondre la història garífuna.

La tradició és exclusivament oral. L’escriptura és poc coneguda. La llengua és forta, però fonèticament agradable; lingüísticament és molt allunyada de les llengües indígenes que es parlen a Centramèrica.

El ball ha estat i és una forma a través de la qual el grup ha probat de conservar i transmetre tots els elements de la seva cultura. Mantenen diversos balls propis: el més popular és “la punta”, dansa ritual a la mort, que simbolitza també fertilitat.

La dona es dedica a l’agricultura i a l’elaboració de productes de la iuca i del coco. El varó a la pesca, la preparació del terreny agrícola i la fabricació de les eines pròpies de la seva cultura.

Tenen un sentit de la propietat peculiar. No divideixen en lots els terrenys que habiten. Alcen les seves cases on el preu ho permeti. Sembla que les terres són de tots i tan sols s’individualitza l’àrea de cada habitacle. Tenen un sentit molt alt de veïnatge, amb relacions humanes molt intenses. Mai no se sent parlar de crims ni de robatoris comesos entre ells. No tenen policia.

De cultura matriarcal, la influència de la mare és tan intensa que perdura per damunt de la relació matrimonial: també tenen influència la tia, la germana, l’àvia: és ben normal que qualsevol d’elles tingui cura de nens de diferents matrimonis.

La dona és segura, no acomplexada: mira de cara. La seva seguretat té les arrels en el fet de ser agricultora. El varó, menys segur, reflecteix la incertesa del mar.

L’ajuda mútua és bàsica en les relacions interfamiliars. El recolçament de tota la parentela és la millor assegurança social: es produeix com una llei obligada i com una llei implícita. Mantenen la parentela fins el quart i cinquè grau, cosa que els obliga a acollir a casa qualsevol parent.

En cas de mort, tots són família.

Una creença bàsica és el concepte d’ànima, compost de tres parts: anigi, mena de força vital, que es localitza al cor; iuani, situada al cap, immaterial, que se separa del cos al moment de morir, identificada amb l’ànima de la concepció cristiana. I afurugu, “l’altre de la parella”, cos astral que reprodueix la forma material de la persona i format d’una substància que el fa semblant a les entitats sobrenaturals, participant de les seves qualitats, és l’intermediari entre el regne d’allò sobrenatural i el de la realitat.

L’any 1977 marca l’inici del desenvolupament organitzatiu d’aquesta ètnia, en néixer l’Organització Fraternal Negra Hondurenya.

El 1991 neix l’Organització de Desenvolupament Ètnic Comunitari, atenent, inicialment, els joves. Les organitzacions manifesten insistentment la inquietud de tenir representants garífunes en la vida política nacional.

El major risc que tenen és la disgregació per l’emigració cap a centres urbans nacionals i de EEUU.

Però, “aquí van arribar... Ara són d’aquí... Ja som d’aquí!...