Florina Mendoza Jiménez

Els pobles, tribus i nacions originàries, també anomenades “indígenes” a l’Amèrica Llatina, s’han enfrontat a les onades colonitzadores, per defensar dels seus territoris-cossos i sabers immemorials. Les invasions colonialistes imposen el seu ordre social, polític i econòmic desenvolupats al llarg dels segles, fins els nostres dies.

Rita Segato anomena conquestualitat la continuïtat de les condicions imposades que es reafirmen constantment i es van perpetuant des de diverses formes i pràctiques. Afirma: “De la colonialitat es consuma un retorn a la conquestualitat [...] Per al nostre continent, Amèrica Llatina, les formes extremes de crueltat que s’expandeixen des de Mèxic, Amèrica Central i Colòmbia cap el sud, la seva atmosfera dramàtica, caòtica i cada cop més violenta, poden ser atribuïdes a la idea que en els nostres paisatges la Conquesta mai es va completar, mai fou consumada, i és un procés continu encara en marxa”.

Així doncs, l’empresa del conqueridor no conclou, sinó que persisteix amb el pas del temps i s’actualitza en el context de l’ambició capitalista i extractivista, que es tradueix en desallotjaments, desplaçaments forçats, desaparicions i assassinats de defensores i defensors. És fonamental l’anàlisi que fa Segato dintre d’aquests processos continus en els nostres territoris, en termes de manteniment de les violències exercides cap a poblacions originàries d’Amèrica Llatina.

Actualment, la participació de les dones indígenes en la defensa del territori s’entén a partir d’entendre la terra com una extensió dels cossos i que, per tant, s’ha de cuidar, protegir i sanar.

La devastació d’aquests territoris, que aixopluguen prop del 80% de la biodiversitat del planeta, té impacte en els pobles. En aquest text plantejo l’experiència de defensa del bosc des de comunitats molt properes al meu lloc d’origen, a les muntanyes d’Oaxaca, del poble Ñuu Savi (Nació de la pluja) on la tala furtiva d’arbres ha estat molt present.

Aquest fet no està aïllat del context de violències que es viuen a Mèxic, ni de la presència del crim organitzat que s’ha endinsat fins les entranyes de les comunitats. A més a més, la tala furtiva dels boscos també s’exerceix des del coneixement i consentiment de diversos sectors polítics del govern, fet que ha deixat a comunitats senceres exposades a ser desposseïdes dels seus territoris.

En aquest sentit, les comunitats de Mier i Terán, Ndoyonoyuji i Guerrero Grande al municipi d’Atatlahuca, Oaxaca (Mèxic) han estat desplaçades de manera forçada i una de les defensores, Irma Galindo, va desaparèixer el 28 d’octubre de 2021 amb quatre persones més. Les desaparicions són una pràctica constant a Mèxic, un dels països més perillosos a nivell mundial per les defensores i defensors del territori.

Segons Global Wittness, 54 persones defensores foren assassinades el 2021; pràcticament la meitat eren indígenes i prop de dos terços succeïren als estats d’Oaxaca i Sonora, on s’identifica la presència d’empreses mineres, a més de la tala de boscos (Global Wittnes, 2022). D’altra banda, la Comissió Interamericana de Drets Humans recorda que quan s’ataca a un defensor o defensora queden desprotegides totes aquelles persones defensades.

En les darreres dècades, la dones a Mèxic i l’Amèrica Llatina, s’enfronten a  problemàtiques que tenen una dimensió més àmplia en termes globals i extractivistes amb l’apropiació dels recursos naturals. A Mèxic, l’onada de megaprojectes, impacta de manera desmesurada i gairebé incontrolada.

Hem ubicat algunes dinàmiques i el seu impacte allà on els pobles indígenes viuen directament les conseqüències dels danys causats als territoris. Aquestes afectacions són un  atemptat a la continuïtat de l’existència de diverses cultures a Mèxic i el món, i sense elles, es perd part de l’equilibri de la vida.