Gent sense casa, cases sense gent
Quan l’acumulació multiplica la despossessió i la desigualtat
 

Fernando Guzmán

---

La Declaració Universal dels Drets de l’Home i el Ciutadà, considerada un dels documents fonamentals de la Revolució Francesa, va consagrar principis que serien base d’una nova legitimitat –per descomptat– en oposició a l’Antic Règim. Brotava una lluent il·lusió: la llibertat i els drets s’obrien pas davant la submissió i l’autoritarisme. Però alguns valors “antics” estaven lluny de desaparèixer, ben al contrari, es veurien fortament reafirmats...

Un d’aquests valors “sense temps ni revolució” va ser el de la propietat privada. El jurista argentí Eduardo Barcesat assenyala una dada interessant al respecte: es tracta de l’únic dret d’aquells disset de la Declaració que ve precedit del terme “sagrat”. Efectivament, el text expressa: “Essent inviolable i sagrat el dret de propietat, ningú podrà ser-ne privat, excepte quan la necessitat pública, legalment comprovada, ho exigeixi de manera evident, i a condició d’una indemnització prèvia i justa”.

El sentit sagrat i inviolable de la propietat privada, ja enarborat de manera explícita per Occident a finals del segle XVIII, es va aprofundint de tal manera fins als nostres dies i a les nostres terres, que s’internalitzaria com la “forma normal” de relacionar-nos amb els béns (per damunt de les relacions de gratuïtat, de reciprocitat, de mutualitat, de cooperació).

Temps després, passada la meitat del segle XX, des d’aquella trona global que són les encícliques, el papa Pau VI recollia la rica i contundent tradició bíblica i dels Pares de l’Església, i disparava una sentència que feria de mort aquella sacralitat: “la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. No hi ha cap raó per reservar-se en ús exclusiu el que supera la pròpia necessitat quan a la resta els manca el necessari” (Populorum Progressio, núm. 23).

El relat sagrat de la propietat privada trobava objeccions. Però pocs estaven disposats a recollir en la seva integritat aquest potent missatge que removia les bases del capitalisme.

La situació de l’habitatge a Buenos Aires

Un dels àmbits on millor s’expressa la contradicció entre ús exclusiu i necessitat col·lectiva és la vivenda, expressió urbana de la terra. Es tracta d’un dèficit que afecta tota la Nostramèrica. Veiem la situació de la capital argentina, Buenos Aires.

La crisi de l’habitatge de Buenos Aires té antecedents llunyans en el temps, de més d’un segle. La primera onada migratòria que sacseja l’urbs es produeix a finals del segle XIX, i amb ella, una incipient classe obrera –anarquista i socialista– que habitarà els anomenats “conventillos” (per la seva semblança amb els convents). Des d’aquestes locacions col·lectives s’organitzarà la primera “revolta de l’habitatge” de la ciutat.

Efectivament, el 1907, Buenos Aires va ser l’epicentre d’aquest fet històric: la primera vaga d’inquilins, que va durar tres mesos i que va ser promoguda per aquells valents militants anarquistes i socialistes. Què reclamaven? Protestaven davant els arbitraris i desproporcionats augments del lloguer que els volien aplicar els propietaris d’aquelles vivendes precàries i poc confortables.

50 anys més tard, fruit de la lluita de la classe treballadora i el seu innegable protagonisme en les negociacions amb la patronal, es van conquerir nous drets socials. Un dels quals, el dret a la vivenda, adquireix status constitucional a la República Argentina a partir de l’any 1957. L’article 14 bis ho consagra plenament i afegeix un adjectiu de profund significat: vivenda digna. La conquesta d’aquest dret fonamental està envoltat d’un nou context que desafia el seu accés efectiu a Buenos Aires: una segona onada migratòria –ara de l’interior del país i de països limítrofs– s’allotja com pot a l’urbs, ocupant les anomenades “villas miseria” a les (aleshores) perifèries de la metròpoli.

2007 –uns altres 50 anys més tard– va ser l’any en què l’actual administració política de Buenos Aires va guanyar per primera vegada les eleccions. Vàries organitzacions socials històriques van tenir un inevitable déjà vu: aquest govern amagava polítiques similars a les desplegades durant la Dictadura Militar. La política d’habitatge en va ser una. La intensa i agressiva privatització de l’espai públic, l’execució salvatge de desallotjaments –amb una justícia que els va afavorir i agilitzar–, els procés de “gentrificació”* a diversos barris de la ciutat i el buidatge de l’Institut de Vivenda de la Ciutat (IVC), van deteriorar greument l’accés a la vivenda.

Veiem alguns números. Diverses organitzacions socials denuncien que hi ha més de 500.000 persones en situació d’emergència d’habitatge. Mentrestant, 340.000 vivendes de la capital estan desocupades (ocioses), en un univers de 700.000 inquilins. I a la darrera baula de la cadena d’exclusions, 18.000 persones viuen al carrer, segons ONGs com Metges del Món o la local Proyecto 7.

Ens preguntem aleshores... A la capital de l’Argentina, la ciutat amb l’ingrés per càpita més alt del país i un dels més alts d’Amèrica Llatina... ¿com s’explica que l’accés a una vivenda digna estigui negat a les grans majories? Quines són les condicions que expliquen l’actual panorama de “despossessió”?

Segons Picketty, vivenda per pocs

Constitución és un barri de la zona sud de Buenos Aires. Una part està en procés de gentrificació*. El 2010, una vivenda propietat d’una constructora amb vocació d’acumulació estava en procés de desallotjament. Ocupaven aquesta vivenda “ociosa” unes 15 famílies empobrides i colpejades pel polimorf capital que les pretenia expulsar. La resistència i la negociació van durar un any. L’empresa va pressionar per desocupar com més aviat millor la propietat, atès que tenia compromès un important projecte immobiliari. El 2011, aquestes famílies van haver d’abandonar les seves precàries llars i, agafant les seves coses, se’n van anar, “custodiades” pel Govern de la Ciutat. Moltes van passar a ocupar llocs encara més precaris i altres van caure estrepitosament en aquell eufemisme que és “la situació de carrer”. El projecte immobiliari no va concretar-se mai i la façana d’aquesta casa està tapiada i amb inscripcions desesperades sobre les seves grises parets: “torneu-nos el nostre sostre”.

L’èxit del llibre de Picketty es deu a que aconsegueix explicar d’una manera clara i popular aquesta equació: si l’acumulació de capital patrimonial creix més que l’economia, les desigualtats augmenten. En el nostre cas: la tremenda concentració de propietats per part de holdings, corporacions, brokers immobiliaris... ha crescut exponencialment aquests darrers anys a la ciutat i s’ha desenganxat del creixement econòmic i la riquesa socialment produïda. Aquestes dues realitats, cada vegada més distanciades, deriven en la creixent desigualtat per accedir a un bé bàsic com és la vivenda.

El noruec Eide Asbjorn, referència intel·lectual de la reflexió sobre els Drets Humans, assenyala que quan un estat vol complir amb els drets civils i polítics, hi ha moltes coses que no ha de fer: reprimir, forçar, matar... Però quan aquest mateix estat vol garantir els drets econòmics, socials i culturals (com per exemple, la vivenda) l’actitud ha de ser proactiva. Ha de: crear condicions i mesures d’accés, fer possible l’exercici d’aquests drets.

En el cas del dret a una vivenda digna, davant el món de l’especulació que l’amenaça de mort, només queda l’organització popular per exigir respostes a l’estat, i la decidida resistència contra el lucre i els negocis. En paraules del sociòleg i filòsof John Holloway, “Dignitat i capital són incompatibles. Com més avança la dignitat, més fuig el capital”.

El maig de 2012, en el marc d’una conjuntura nacional marcada per la creixent i saludable politització dels debats, l’escriptor, historiador i militant argentí Osvaldo Bayer, va indicar a la revista Sudestada: “Sempre dic que mentre hi hagi viles misèria no hi haurà una veritable democràcia, perquè com a mínim s’hauria d’assegurar un sostre digne a les famílies amb fills [...] No ens hem de conformar amb posar un paperet a l’urna cada dos anys perquè això no és democràcia de debò”. Bayer planteja un punt clau que s’ha de continuar aprofundint: els nostres pobles només assoliran la plena vigència dels Drets Humans conquerint democràcies profundament participatives, tasca que s’emmarcarà en el que moltes organitzacions socials i col·lectius de lluita anomenen “la segona i definitiva independència”.

Som-hi. Ni gent sense casa, ni cases sense gent: vivenda digna per a tothom.

*Procés de transformació urbana que canvia la imatge d’un barri pauperitzat per atraure pobladors d’alt poder adquisitiu i expulsar els seus habitants històrics (per requalificació, nous serveis públics i comercials... i encariment de les vivendes).

 

Fernando Guzmán

Justícia i Pau – Missioners Claretians

Buenos Aires, Argentina