Judith Ress

Intents per forjar comunitats sustentables i alhora postpatriarcals estan brollant al voltant del globus en la mesura que més i més gent s'adona que la humanitat ha de trobar maneres alternatives i sustentables per a sobreviure. Encara que l'extensió d'aquestes comunitats és tan variada com les persones que les integren, m'agradaria subratllar l'increïble creixement de "centres d'educació ecològica"—o a vegades anomenats "centres d'eco-espiritualitat" o fins i tot "eco-monestirs"—que estan sent establerts més i més per grups de religioses catòliques.

Algunes congregacions religioses femenines semblen ser el grup més susceptible per a abraçar aquest anhel emergent de formar eco-comunitats. Influenciades especialment pel pensament del geòleg Thomas Berry (1914-2009) i la seva invitació per a "rehabitar la terra", aprenent de la mateixa Terra. Les monges s'estan convertint ràpidament en agricultores orgàniques, horticultores, cuineres vegetarianes, mestres de Reiki i practicants de la salut holística, botàniques de base, astrònomes aficionades, i mestres/líders d'ecologia i cosmologia –tot dins dels nous centres que estan fundant (que moltes vegades són les seves pròpies Cases Mare (Motherhouses) reciclades). On vulgui que vagi, veig ramificacions d'aquests centres d'educació ecològica: existeixen tres (del que jo sé) en el meu estat natal d'Ohio als Estats Units. He visitat centres d’aquests al Brasil, Nicaragua i Costa Rica. Una de les més famoses està a la selva panamenya del Darién fundada per les religioses de Maryknoll (vegeu el seu programa Ecològic, the web of life: Melinda Roper cpastoralsantafe@gmail.com).

Aquestes monges estan tremendament atretes al que Berry va anomenar "la nova cosmologia". Berry va ensenyar que la humanitat -després d'haver destruït el planeta per generacions- està despertant a una nova manera de ser  presents a la comunitat de la Terra que seria molt més interdependent. El pensament de Berry està modelant la seva espiritualitat, la seva manera de resar i fer rituals. Però també són dones pràctiques: senten una gran atracció per a aprendre sobre tractaments naturals per a sanar a aquells amb els qui treballen –siguin aquestes víctimes de violència, els moribunds, els nens malnodrits   o les persones indigents i ancianes. Hi ha un bon nombre de religioses que s'han autoeducat calladament com a "metgesses" per a tractar malalties específiques.

Encara que no necessàriament poden estar d'acord que se'ls diguin així, estan assumint un rol antic i reverenciat entre els pobles indígenes llatinoamericans: el de la remeiera, o machi. Així com aquelles dones de l'antiguitat, també saben que la sanació involucra al cos tant com a l'esperit.

No sols apliquen els seus talents de matrona i remeis d'herbes, sinó també la seva preparació en psicologia i conselleria per a oferir una integralitat a les persones que serveixen.

Molta de la inspiració per a aquests centres ve de la Genesis Farm (Granja Gènesi), un centre d'educació ecològica situat en l'estat de Nova Jersey i fundat en 1980 per la religiosa Dominica Sister Miriam Therese MacGillis. Una deixebla apassionada de Tomás Berry, MacGillis no solament té una granja orgànica viable, sinó que ha inspirat projectes com a horts comunitaris, una escola primària local on s'ensenya "la nova cosmologia", un programa de Mestratge universitari sobre sostenibilitat ecològica, i un moviment per a aprendre sobre els ecosistemes de la regió i després protegir-los. També realitza rituals per a marcar els canvis de les estacions. (Vaig participar en el ritual del Solstici d'estiu, on MacGillis va unir a Joan El Baptista amb aquella personalitat que ve dels marges per a convidar a la comunitat perquè adquireixi un nou sentit de si mateixa. Com a part del ritual, cadascuna de nosaltres vam fer les nostres pròpies corones de flors de l'estiu i vam ballar la dansa espiral liderada per Miriam Therese.)

MacGillis està convidant a tota una generació de religioses per a tornar a arrelar-se. Citant a Berry, que diu que treballar en un hort és activar els misteris més profunds de l'univers, ella veu aquesta activitat com "una invitació dins de la trajectòria del cosmos a mesura que es desplega i revela a si mateix en una coliflor. En entrar en els espais interiors del món natural és confrontar la nostra pròpia arrogància. Hem de desarmar en nosaltres molta d'aquestes actituds de dominació interior o d'indiferència si volem descobrir el diví". Aquests centres d'eco-espiritualitat estan inspirats amb un sentit renovat del significat dels vots de pobresa, castedat i obediència.

El vot de pobresa passa a ser la crida per a estar satisfeta amb la comunitat de vida i el paper dels humans dins d'ella: Estarem contentes i joioses quan reconeguem el nostre propi lloc en aquesta comunitat. Així, serem capaces de frenar la nostra addicció al consum, que s'està menjant viu al planeta. Des d'aquesta perspectiva, serem capaces de tocar l'energia necessària per a crear les noves formes de sostenibilitat que tant necessitem en aquests temps.

El vot de castedat està vist com la necessitat humana per a connectar-se. MacGillis nota que avui dia existeix una tremenda ferida en la construcció del Jo. El costat fosc d'això és que sovint manipulem a uns altres per a la nostra pròpia autoestima. La crida  aquí per als humans és "ser purs de cor", ser "castos" –el que és una manera de veure. Té a veure com ens connectem amb uns altres –i no té res a veure amb el celibat. Per a MacGillis, una falta de castedat dona com a resultat el sexisme, el racisme i el militarisme: "Estem cridades a testimoniar en contra del fet que tot el planeta ha estat portat cap a una objectivació pornogràfica. I ara tot el planeta haurà d'arribar a ser 'cast' per a sobreviure– haurà de veure'ns a tots com a subjectes, no com a objectes", diu ella.

Finalment, el vot d'obediència està vist com una  crida de respondre a la creativitat en el cor de l'univers, que exigeix una profunda escolta. Aquí, pràctiques de meditació col·lectiva i parar esment a la nostra intuïció són l'ordre del dia. Hem de ser obedients a aquest procés.

MacGillis veu aquest enteniment de la pobresa, la castedat i l'obediència com una crida per a tots els humans. Els vots ara han de ser vistos com una aliança amb la terra per a protegir-la, defensar-la i conrear-la.

Ella diu: "Estem convidades a ser una presència en la nostra bioregió. A desenvolupar la capacitat de sentir les veus d'aquesta comunitat sagrada. A escoltar les escriptures del món natural. A formar noves comunitats en les nostres bioregions. Hem de recordar que la terra és primària; els éssers humans derivats".

De fet, des de 1994 ha existit una xarxa informal de dones que comparteixen una profunda preocupació per la crisi ecològica i espiritual dels nostres temps i volen recolzar-se en la gran tasca de sanar l'esperit humà i restaurar el teixit de la Terra. Són mestres, jardineres, artistes, escriptores, administradores, directores de retirs i tallers, mares, contemplatives i activistes... Aquesta xarxa de compartir i donar suport està oberta a totes les dones que per llur vida y feina poden identificar-se com a "Germanes de la Terra". Ja som gairebé 300 en tot el planeta. Potser també estàs cridada a ser una "germana de la terra"!