Govern mundial per al segle XXI
 

Jan Tinbergen

Els problemes de la humanitat ja no es poden resoldre amb governs nacionals. El que es necessita és un govern mundial. La millor manera per aconseguir-ho és reforçant el sistema de les Nacions Unides. En alguns casos, això significaria fer passar les agències de la ONU d’un paper de conselleria a un paper executiu. Així la FAO esdevindria un Ministeri Mundial d’Agricultura, la UNIDO seria el Ministeri Mundial d’indústria i l’ILO el Ministeri Mundial de Assumptes Socials.

En altres casos, es necessitarien institucions completament noves. Per exemple, una policia mundial permanent, que tingués capacitat per emplaçar les nacions davant la Cort Internacional de Justícia, o davant d’altres corts especialment creades a l’efecte. Si els països no acceptessin les decisions de la Cort, seria possible aplicar-los sancions, tan militars com no militars.

Altres institucions podrien ser, una autoritat sobre l’Oceà (basada en la nova llei del mar), i una similar autoritat per a l’Espai Exterior, per a tot allò relacionat amb el camp espacial, l’aviació i els satèl•lits d’informació. Però algunes de les noves institucions més importants podrien ser financeres: una Tresoreria Mundial i un Banc Central Mundial. La Tresoreria Mundial funcionaria com un ministeri de finances Mundial. La seva principal tasca seria recaptar els recursos necessaris pels altres ministeris mundials, per mitjà d’un o més sistemes d’impostos automàtics mundials. Si hi hagués retard en les contribucions per part dels governs membres, s’haurien de fer disponibles els fons allà on fossin més necessaris. A més hi hauria d’haver un Banc Central Mundial basat en un FMI que conduís, entre altres coses les polítiques monetàries, bancàries, i canviaries.

Així com cada país té un sistema de redistribució de l’ingrés, s’hauria també de fer la corresponent “política financera mundial” que fos implementada pel Banc Mundial i el Banc Central Mundial. La redistribució és el tema polític central del segle XXI. Aquí és just fer una comparació amb els països ben governats. La proporció del PNB distribuït a través del beneficis de la seguretat social varia molt d’un país a l’altre. És tradicionalment baix en els països en desenvolupament: 0.3% a Rwanda, 2.1% a Bangladesh, 2.3% a Bolívia. En els països industrialitzats, generalment es més alt, però varia considerablement: 6% al Japó, 12.6% als EUA, 33.7% a Suècia. Dos factors principals expliquen la diferència: el nivell de desenvolupament i la política social dels països: El baix nivell que és dona en els països en desenvolupament reflecteix la seva condició de subdesenvolupament i el fet que molts d’ells viuen en un estat feudal: els rics estan acostumats a dominar el poble. Però això no és una justificació per a l’actual negligència: son molts els arguments a favor d’una redistribució més gran a l’interior mateix dels països en desenvolupament.

Però hi hauria d’haver també una redistribució a nivell internacional a través d’una cooperació per al desenvolupament. Quant haurien de posar, les nacions industrialitzades, a disposició de les nacions en desenvolupament? El 1970 l’Assemblea general de les Nacions Unides va decidir que era necessari un 0.7%. El 1991 la mitjana real en els països de la OCDE era tan sols del 0.33%. Però la fita proposada per l’ONU és massa baixa. Als 70 i 80 la distància entre els països industrialitzats i els països en desenvolupament va augmentar. S’hauria pogut prevenir això amb una ajuda equivalent al 1.3% del PNB. Així com l’economia Mundial s’unifica de manera creixent, també la redistribució dels ingressos mundials s’hauria d’acostumar més i més a la que es fa a l’interior de les nacions ben governades.

Algunes d’aquestes propostes, per descomptat, van més enllà de l’horitzó de les possibilitats polítiques d’avui. Però els idealistes d’avui sovint passen a ser els realistes de demà.