Guaicaipuro Cuauhtémoc cobra el deute a Europa

Luis Britto García

Aquí doncs jo, Guaicaipuro Cuauhtémoc, descendent dels que van poblar Amèrica fa quaranta mil anys, he vingut a trobar els que se la van trobar en fa cinc-cents. Aquí doncs ens hi trobem tots: sabem el que som, i n’hi ha prou. Mai no tindrem una altra cosa.

El germà duaner europeu em demana paper escrit com a visat per poder descobrir els que em van descobrir. El germà usurer europeu em demana el pagament d’un Deute contret per Judes als qui mai no vaig autoritzar de vendre-me. El germà picaplets europeu m’explica que tot el Deute es paga amb interessos, encara que sigui venent éssers humans i països sencers sense demanar-los consentiment. Ja els vaig descobrint.

Jo també puc reclamar interessos. A l’Arxiu d’Índies hi consta, paper sobre paper, rebut sobre rebut, signatura sobre signatura, que només entre l’any 1503 i el 1660 van arribar a Sanlúcar de Barrameda 185 mil quilos d’or i 16 milions de quilos d’argent provinents d’Amèrica. Saqueig? Jo no ho pensaria, perquè això seria pensar que els germans cristians falten al seu setè manament. Espoliació? Tonantzin me’n guardi de figurar-me que els europeus, igual que Caín, maten i després neguen la sang del germà. Genocidi? Això seria donar crèdit a calumniadors com ara Bartolomé de Las Casas, que qualifiquen l’Encontre com a “Destrucció de les Índies”, o a extremistes com ara el doctor Arturo Uslar Pietri, els quals afirmen que l’arrancada del capitalisme i de l’actual civilització europea es deu a aquella inundació de metalls preciosos.

No: aquells 185 mil quilos d’or i 16 milions de quilos d’argent s’han de considerar com el primer de diversos préstecs amigables d’Amèrica per al desenvolupament d’Europa. El contrari seria presuposar crims de guerra, la qual cosa donaria dret no només a exigir la devolució immediata, sinó a una indemnització per danys i perjudicis. Jo, Guaicaipuro Cuauhtémoc, prefereixo creure en la menys ofensiva de les hipòtesis. Unes exportacions tan fabuloses de capital no van ser res més que l’inici d’un “Pla Marshalltzuma” per garantir la reconstrucció de la bàrbara Europa, arruïnada per les seves deplorables guerres contra els cultes musulmans, defensors de l’àlgebra, la poligamia, el bany quotidià i altres avenços superiors de la civilització.

Per tot això ens podem preguntar: han fet, els germans europeus, un ús racional, responsable, o almenys productiu dels recursos tan generosament avançats pel nostre Fons Indoamericà Internacional? Ens resulta deplorable haver de dir que no. En l’àmbit estratègic, els van dilapidar en batalles de Lepant, Armades Invencibles, Tercers Reichs i altres formes d’extermini mutu, sense cap altre resultat que acabar ocupats per les tropes ianquis de l’OTAN, com Panamà (però sense canal). En l’àmbit financer, han estat incapaços –després d’una moratòria de 500 anys– tant de cancel.lar capital o interessos, com d’independitzar-se de les rendes líquides, les matèries primeres i l’energia barata que les exporta al Tercer Món.

Aquest quadre deplorable corrobora l’afirmació de Milton Friedman conforme a la qual una economia subsidiada mai no podrà funcionar. I ens obliga a reclamar-los –pel seu propi bé– el pagament de capital i interessos que tan generosament hem demorat tots aquests segles. En dir tot això, volem aclarir que no ens rebaixarem a cobrar als germans europeus les vils i sanguinàries taxes flotants d’interès d’un 20% i fins a un 30% que els germans europeus cobren als pobles del Tercer Món. Ens limitarem a exigir la devolució dels metalls preciosos avançats, més el mòdic interès fix d’un 10% anual acumulat durant els últims 300 anys.

Sobre aquesta base, i aplicant l’europea fórmula de l’interès compost, informem els descobridors que només ens deuen, com a primer pagament del seu Deute, una massa de 185 mil quilos d’or i una altra de setze milions de quilos d’argent, ambdues “elevades a la potència de tres-cents”. És a dir: un número per a l’expressió total del qual serien necessàries més de tres-centes xifres, i que supera àmpliament el pes de la terra. Són molt pesades aquestes moles d’or i d’argent. Quant pesarien, calculades en sang?

Adduir que Europa en mig mil.lenni no ha pogut generar riqueses suficients per cancel.lar aquest mòdic interès, seria tant com admetre el seu fracàs financer absolut i/o la demencial irracionalitat dels supòsits del capitalisme. Aquestes qüestions metafísiques, per suposat, no ens inquieten pas als indoamericans. Però sí que exigim la signatura immediata d’una Carta d’Intenció que disciplini els pobles deutors del Vell Continent, i els obligui a complir-nos els seus compromisos mitjançant una prompta privatització o reconversió d’Europa, que els permeti entregar-nos-la sencera com primer pagament del seu Deute històric.

Els pessimistes del Vell Món diuen que la seva civilització està en una bancarrota que els impedeix complir els seus compromisos financers o morals. En aquest cas, ens acontentaríem que ens paguessin entregant-nos la bala amb la qual van matar el poeta. Però no podran: perquè aquesta bala és el cor d’Europa.