José Luis González Miranda

Per veure un avançament d'aquest "altre món possible" del qual tant es parla, el millor és mostrar-ho on ja ha apareix. Solem estar més ben  preparats per veure l'anti-Regne que el Regne, però aquest cal veure’l on Jesús va dir que es veuria. Ell no va dir que dels pobres serà el Regne, sinó que d'ells "és" ja el Regne de Déu. A diferència de les altres benaurances, la dels pobres està en present.
A la Xarxa Jesuïta amb Migrants portem diversos anys promovent una campanya d'hospitalitat en l’àmbit de Llatinoamèrica i hem descobert que la veritable campanya ja existia: és la cultura de la solidaritat que hem vist en moltes famílies que viuen a les fronteres i que és hereva d'una cultura hospitalària pròpia dels pobres. És millor que siguin ells els que parlin, en comptes de parlar de l'hospitalitat de Levinas o de Kant.
El 1982, la població mexicana del llogaret fronterer de Tziscao (Chiapas), va veure arribar centenars de famílies guatemalenques que fugien d'una massacre propera al poble Quetzal. Van passar la nit a la frontera, el seu mar Roig, fugint de l'exèrcit del "faraó" i parlant chuj. El dia anterior s'havien sentit helicòpters i bombes, algunes molt a prop. Les famílies arribaven gairebé sense res, fugint amb el poc que podien portar. La població de Tziscao va convocar a una assemblea per veure què es podia fer. Es va acordar que cada família mexicana allotgés una família guatemalenca. En sortir de l'assemblea, el Sr. Ricardo Cano va anar a casa, d'una sola peça, i va traçar una línia al mig de la casa. Els va dir a les seves filles: “traieu tot el que està en aquest costat i poseu-ho aquí, perquè en aquesta part viurà una família guatemalenca amb nosaltres”. I així va ser. Va arribar la família del Sr. Manuel. I l'hospitalitat no va ser d'una nit ni d'unes setmanes. La família del Sr. Manuel va viure aquí deu anys, a la mateixa casa que el Sr. Ricardo Cano i la seva família. La línia que va traçar el Sr. Ricardo era una frontera, sí, però una "frontera hospitalària" i no una frontera-mur. I, en aquests mateixos mesos de 1982, més de quaranta mil refugiats guatemalencs van ser rebuts a Chiapas, moltes vegades per famílies camperoles i indígenes. Aquesta i altres històries d'hospitalitat de la frontera de Chiapas amb Guatemala estan recollides en un documental "El mismo camino andamos".

Però podríem estendre'ns a altres llocs i mostrar el pescador tunisià Chamseddine Marzoug, que es dedica a enterrar cadàvers de migrants que apareixen a les platges de Zarzis, al costat de Líbia. Diu que a aquests cossos en descomposició "cal considerar-los com els nostres fills i fills, els nostres germans o germanes". Val la pena conèixer els noms d'aquestes persones, bones i bons samaritans.

A Grècia hi ha diverses històries: han mort Dionisis Avranitakis, el forner de l'illa de Kos que feia pa gratis per als refugiats, i Maritsa Mavrapidou, una de les àvies de Lesbos que anaven a la costa a rebre migrants i refugiats.  A Idomeni, hi ha Panagiota Vasileiadou, l'àvia que rebia famílies sirianes a casa sense més llenguatge comú que la humanitat compartida. Un pescador de Lesbos, Stratos Valiamos, ha estat nominat al Premi Nobel de la Pau per dedicar el seu vaixell a rescatar refugiats nàufrags.
Hi ha molts testimonis en altres països i solen provocar  debats sobre si l'ajuda humanitària és capaç de promoure canvis polítics i estructurals. En filosofia política, alguns autors també critiquen que la fraternitat no pot traduir-se en política perquè no es pot decretar que, d'un dia per l'altre, siguem fraterns, mentre que la llibertat i la igualtat sí es poden concretar en lleis.
Per això, presentarem dos noms de persones que amb la seva desobediència a la llei van aconseguir canviar-la. En primer lloc, la Sra. Conchi, una dona sense recursos econòmics que donava menjar i allotjament a migrants a la comunitat El Penjat (Querétaro, Mèxic), va ser detinguda i acusada per ajudar persones indocumentades; va estar dos anys i mig a la presó. El Centre Pro de drets humans la va defensar i va sortir lliure l'any 2007, provocant a l'any següent una resolució de la Cort Suprema, que va resoldre que no és delicte transportar o allotjar indocumentats si no hi ha una finalitat econòmica, la qual cosa es va incorporar a la nova llei de migració de l'any 2011. Un altre cas: un agricultor francès, Cedric Hedrou, que viu prop de la frontera amb Itàlia. Durant anys ha ajudat centenars de migrants. Va patir nombroses detencions provisionals i registres i, també, fins a cinc processos. Però va lluitar fins que el seu cas va arribar al Tribunal Constitucional que va sentenciar a favor seu argumentant per primera vegada en base a un "principi de fraternitat".

L'hospitalitat popular es converteix, així, en un primer pas cap a una fraternitat política, quan el bon samarità "s'uneix a altres per generar processos socials de fraternitat i justícia per a tots" (Fratelli Tutti, 180). Així, va ser la primera vegada a la història que la paraula fraternitat va entrar en una Constitució. No va ser en la revolució francesa de 1789, com normalment es pensa, sinó en la de 1848, quan els obrers revolucionaris travessaven els carrers de París amb pancartes que deien "Visca el proletari de Natzaret", tal com ho explica Regis Debray. A Marx no li va agradar el "tuf" cristià d'aquesta revolució i es burlava de la fraternitat en "Les lluites de classe a França". En part perquè alguns usaven la fraternitat per ocultar la lluita de classes, apel·lant que tots som germans i no ens hem de barallar. Per això, en entrar a La Lliga dels Justos, Marx va demanar que canviessin el lema "Tots els homes són germans" pel lema "Proletaris de tots els països: uniu-vos". El Papa Francesc ha rescatat una fraternitat incompatible amb la injustícia, tal com va exclamar en el seu Discurs davant l'Organització de Nacions Unides: "la justícia és requisit indispensable per obtenir l'ideal de la fraternitat universal".
Caminar a aquest "altre món possible" només es podrà fer des dels més pobres, des de les persones que Sant Ignasi de Loiola va dir que serien els nostres mestres. Com els pagesos de Tziscao, que el 1982 van acordar en assemblea: "cada família mexicana acollirà a casa seva una família guatemalenca". Aquest acord hauria de tenir un monument dedicat al progrés de la humanitat cada vegada que la fraternitat aconsegueix que les fronteres siguin línies traspassables i acollidores. És el que necessita la humanitat d'avui.

ESTADÍSTIQUES MIGRATÒRIES

CLAU EN LES AMÈRIQUES

Font: Portal de dades mundials sobre migració. https://tinyurl.com/6x55eznk