Héctor Samour

Per identitat d’un poble podem entendre allò que un subjecte representa quan es reconeix o reconeix una altra persona com a membre d’aquest poble. Es tracta d’una representació intersubjectiva, compartida per una majoria dels membres d’un poble, que constituiria un «si mateix» col·lectiu.

            Així doncs, es pot parlar d’una realitat intersubjectiva compartida pels individus d’una mateixa col·lectivitat. Està constituïda per un sistema de creences, actituds i comportaments que li són comunicats a cada membre del grup per pertànyer-hi. En aquest sentit, la identitat remet a una forma de sentir, comprendre i actuar en el món i en formes de vida compartides, que s’expressen en institucions, comportaments regulats, artefactes, objectes artístics, sabers transmesos; en definitiva, en allò que entenem per una «cultura». El problema de la identitat dels pobles remet a la seva cultura (Villoro, 1998).

            La cultura es pot definir com «l’organització social de significats interioritzats pels subjectes i els grups socials, i encarnats en formes simbòliques, tot això en contextos històricament específics i socialment estructurats» (Jiménez, 2002, 18-19). Aquesta definició ens permet distingir, d’una banda, entre formes objectivades («béns culturals», «artefactes», «cultura material») i formes subjectivades de la cultura (disposicions, actituds, estructures mentals, esquemes cognitius, etc.); de l’altra, ens fa entendre que les formes objectivades de cultura no són una mera col·lecció de coses que tenen sentit en si mateixes i per si mateixes, sinó en relació amb l’experiència dels subjectes que se les apropien, sigui per consumir-les, sigui per convertir-les en el seu entorn simbòlic immediat, configurant així la seva identitat. 

            Actualment, la identitat cultural dels pobles es troba amenaçada pels processos de globalització cultural. En aquests processos es poden observar dues tendències aparentment contradictòries: per una part, la tendència a la convergència o homogeneïtzació cultural, lligada a la cultura mediàtica, al mercantilisme generalitzat i al consumisme; i per l’altra, la tendència a la proliferació i a l’heterogeneïtat cultural.

            La primera tendència es fonamenta en el fet que, amb la globalització, el vincle entre cultura i territori s’ha anat trencant gradualment i s’ha creat un espai cultural electrònic sense un lloc geogràfic precís. La transmissió de la cultura occidental, cada vegada més mediatitzada pels mitjans de comunicació, ha anat superant les formes personals i locals de comunicació i ha introduït un trencament entre els productors i els receptors de formes simbòliques. L’existència de conglomerats internacionals de comunicacions que monopolitzen la producció de notícies, sèries de televisió i pel·lícules és un aspecte rellevant d’aquest trencament. En virtut de tot això, alguns interpreten aquesta tendència com un procés convergent vers la conformació d’una única cultura global capitalista o com a expressió d’un imperialisme cultural (Schiller, 1992).

            Com a crítica a aquesta darrera interpretació s’ha d’assenyalar que la suposada existència i hegemonia d’una cultura capitalista global no s’ha d’extrapolar a partir de la mera localització urbana o suburbana de béns de consum global introduïts mitjançant el lliure comerç, les franquícies, la publicitat i la immigració internacional. L’omnipresència de Pizza Hut o Burger King en l’àmbit urbà no implica per si mateixa la nord-americanització o la globalització cultural capitalista, i molt menys canvis en la identitat cultural.

            Això no contradiu el fet que el capitalisme transnacional pot induir, mitjançant el concurs convergent dels mitjans de comunicació, de la publicitat i del màrqueting incessant, una actitud cultural àmpliament difosa i estandarditzada que pot anomenar-se mercantilista o consumista. En aquest cas ja es pot parlar d’un procés d'homogeneïtzació cultural orientat a la conformació d’allò que alguns anomenen una cultura del mercat, entesa com «un determinat conjunt de formes de pensar, de comportaments i d’estils de vida, de valors socials, patrons estètics i símbols que contribueixen a reforçar i consolidar en les persones l’hegemonia de l’economia de mercat» (Moreira, 2002: 138). 

            En efecte, la cultura de mercat atribueix a les mercaderies un valor simbòlic i no només la immediata finalitat de satisfer una necessitat humana. Es tracta de consumir marques a les quals se’ls atribueix un predicat simbòlic, «una qualitat immaterial (més elevada), que no és present en la mateixa cosa, però que constitueix la seva imatge, i que la revesteix d’un valor econòmic superior a la resta de mercaderies» (Moreira, 2002: 138). Això estimula les persones a desitjar més del que necessiten per a la seva vida, atès que es crea una confusió entre desig (sempre obert i insaciable) i necessitats (necessitats humanes bàsiques, impostergables), i els intensifica una mena d’impuls mimètic que les mena a cercar sistemàticament la identificació amb els patrons de la vida, comportaments, gustos i valors de les classes més riques.

            Com a conseqüència de l’extensió i influx d’aquesta cultura, es pot observar en importants segments de població de les societats occidentals l’avenç d’allò que alguns anomenen la «corrosió del caràcter» (Sennet, 1999), el campi qui pugui i el consumisme més alienant, mentre que, paral·lelament, proliferen les crisis personals i la infelicitat col·lectiva. A la «societat de l’espectacle» (Debord, 1990) els individus es relacionen entre ells a través de l’espectacle, i en funció d’aquest, es va configurant una societat de masses, cada vegada més atomitzada i passiva. La banalitat i l’hedonisme insolidari de la societat de l’«entreteniment» es consoliden, alhora que progressa la decrepitud moral individual i col·lectiva. Allò anterior crea el caldo de cultiu idoni per a la proliferació de tota mena de comportaments associals, individuals i col·lectius.

            Ignacio Ellacuría ja ens havia advertit sobre aquesta «malícia intrínseca» del capitalisme, inserida en els dinamismes reals del sistema capitalista: «formes abusives i/o superficials i alienants de cercar la pròpia seguretat i felicitat per la via de l’acumulació privada, del consumisme i de l’entreteniment; sotmetiment a les lleis del mercat consumista, promogut propagandísticament en tota mena d’activitats, fins i tot en el terreny cultural; insolidaritat manifesta de l’individu, de la família, de l’estat en contra d’altres individus, famílies o estats... La dinàmica fonamental de vendre-li a l’altre allò propi al preu més alt possible i de comprar-li allò seu al preu més baix possible, juntament amb la dinàmica d’imposar les pautes culturals pròpies per tenir depenents els altres, mostra a les clares com n’és d’inhumà el sistema, construït més sobre el principi de l’home llop per a l’home que sobre el principi d’una possible i desitjable solidaritat universal» (Ellacuría, 1989: 151-152).

            No es pot dubtar que hi ha elements de veritat en la interpretació de la globalització cultural com una tendència vers la conformació d’una monocultura capitalista a escala global, però cal matisar-la, perquè la idea d’una cultura mundial capitalista, desterritorialitzada i convergent no considera prou el fet que les cultures dels països perifèrics no han sigut alienes als conflictes, les imposicions, les «colonitzacions», les dissolucions coercitives, etc., ja abans del seu contacte amb la cultura occidental. Totes les cultures tenen un caràcter híbrid i estan sotmeses a imposicions exteriors, cosa que no exclou l’existència de formes pròpies de recepció, adaptació i resistència, fet pel qual no es pot afirmar de forma contundent que la globalització comporti necessàriament una integració homogeneïtzadora, ni un procés d’anivellament mundial (Zamora, 2002).

            En conseqüència, s’ha d’afirmar que la globalització va sempre acompanyada de localització i heterogeneïtat. Com diu U. Beck, ‘global’ significa ‘connectat a terra’, ‘en molts llocs alhora’ i, per tant és sinònim de translocal (Beck, 1998). Roland Robertson (1997) expressa això mateix amb el seu neologisme «glocalització», una barreja de globalització i localització, dos fenòmens que no són mútuament excloents. Si bé és cert que existeixen formes d’homogeneïtzació cultural en el món actual, mai redueixen les cultures locals a allò «nord-americà» o a allò «internacional». Robertson critica així les nocions comunes de l’imperialisme cultural. Les quals associen, en síntesi, globalització amb homogeneïtzació en tant que occidentalització o americanització del planeta, sense tenir en compte les complexitats dels fenòmens culturals involucrats en la globalització.

            A més, no és cert que a les nostres ciutats no es pugui anar a cap altre lloc que no sigui els centres comercials. La cultura consumista només afecta una franja reduïda de la població urbana, i ni tan sols esgota la totalitat de les seves manifestacions culturals. La ciutat llatinoamericana és també el lloc de la diferenciació, de la balcanització i de l’heterogeneïtat cultural. Hi trobem una complexa juxtaposició de les cultures més diverses: la cultura cosmopolita de l’elit transnacional, la cultura consumista de la classe mitjana adinerada i dels receptors de remeses, la cultura pop d’amplis sectors juvenils, les cultures religioses majoritàries o minoritàries, la cultura de masses induïda per complexos sistemes mediàtics nacionals i transnacionals, la cultura artística de les classes cultivades, les cultures ètniques dels enclavaments indígenes, la cultura obrera de les zones industrials, les cultures populars de les comunitats d’origen camperol, les cultures de barri d’antiga sedimentació, entre d’altres.

            Tot això anterior no significa que la dinàmica del capitalisme global no representi una amenaça a la diversitat cultural del planeta. En principi es pot afirmar que la pluralitat i diversitat d’identitats culturals pertany a la forma de ser essencialment històrica dels éssers humans i que aquesta diversitat no és eliminable. Això no significa que les identitats culturals siguin realitats estàtiques i immutables. Més aviat es troben en permanent transformació i contacte. No obstant, aquest argument no es pot emprar per minimitzar les conseqüències de les formes hegemòniques de contacte cultural. La conseqüència està ben patent en l’actualitat: la ràpida extinció de moltes llengües, la destrucció total o parcial dels mecanismes materials i socials tradicionals de reproducció, l’eclipsi de les cultures ètniques i camperoles, la imposició des de posicions de poder dels patrons culturals dels «invasors» o dels «conqueridors», com en els casos d’Afganistan i Iraq.

            En l’àmbit global, el panorama de la cultura se’ns presenta com una immensa pluralitat de cultures locals cada vegada més interconnectades entre elles, tot i que sempre jerarquitzades per l’estructura del poder, a les que s’hi afegeixen, també de forma creixent, nombrosos i variats fluxos culturals desprovistos d’una clara vinculació amb un determinat territori. El prototipus d’aquestes cultures desterritorialitzades seria l’intercanvi de béns, informacions, imatges i coneixements, sustentat per xarxes globals de comunicació i dotat de certa autonomia a nivell mundial. Aquí s’hi ubicarien tant la cultura que correspon a la cultura dels béns de consum de circulació mundial com la que correspon a la «cultura popular» nord-americana i europea, és a dir, la cultura transmesa pels mitjans de comunicació massius.

            L’espai on aparentment es manifesta amb major nitidesa la globalització és en aquesta darrera mena de cultura, és a dir, l’espai dels fluxos d’imatges, narratives, dramatúrgies, espectacles, programes musicals, entreteniments i informacions transmeses per les xarxes mundials dels medis (diaris, revistes, televisió, cinema, etc.). Els mateixos artistes, la mateixa música, les mateixes pel·lícules i els mateixos programes de televisió són difosos per un grup reduït de corporacions transnacionals i consumits a pràcticament tots els països del món.

            Això no obstant, no es pot afirmar que existeixi una cultura popular global sota una forma unitària (Street, 1997). Allò que es presenta com una cultura global no és res més que la cultura dominant de certes parts del globus a la qual no tots els habitants del planeta tenen el mateix accés. Es tracta d’una cultura que emergeix en la seva major part de llocs específics del món (Estats Units i Europa), i és manufacturada i distribuïda per corporacions radicades als EUA, Xina, Europa i Japó.

            S’ha d’entendre que la globalització cultural no és pas un fenomen teològic, és a dir, no es tracta d’un procés que condueixi inexorablement a una fi que seria la comunitat humana universal culturalment integrada, sinó que és un procés contingent i dialèctic que avança engendrant dinàmiques contradictòries. Alhora que universalitza alguns aspectes de les societats occidentals, fomenta la intensificació de diferències. Per una part introdueix institucions i pràctiques semblants però per l’altra les reinterpreta i articula en relació amb pràctiques locals. Crea comunitats i associacions transnacionals però també fragmenta comunitats existents; mentre per una part facilita la concentració del poder i la centralització, per l’altra genera dinàmiques descentralitzadores; produeix hibridació d’idees, valors i coneixements però també prejudicis i estereotips que divideixen.